A voltes em falta l'aire i no sé perqué. Avanço d'aquella manera, o desavanço d'quella manera.
M'arrossego per terra.
Arrosego una ànima entre runes.
Em pregunto per aquelles respostes perilloses que no s'haurien de fer mai.
Em sento en una taula. Agafo paper i bolígraf i escric, escric…
Escric sense cap finalitat, o pel contrari…
Esperant potser que les paraules m'alliberin. Però, m'alliberin de què?
Diuen que les paraules curen.
En el Fons, cadascú de nosaltres no deixa de ser un sac de paraules.
A vegades em sento aigua. Aigua que flueix cap al mar. El mar de l'esperança o el mar del no res, que també podría ser. O que potser sovint se solen confondre.
També surto al carrer a passejar el meu cos perquè li doni l'aire. Camino i camino.
De fet caminar és com escriure. I escriure és caminar. Caminar, caminar, caminar.
Diuen que la vida és un camí. Un camí no gens fácil, i que és senzill a la vegada.
Un camina, encara que en el fons ignora el seu propi destí, o pel contrari…
El destí potser és un excusa per caminar.
El destí és una paraula.
Una paraula que evoca un significat. O un significat dóna forma a una paraula.
Com el vent i la pauraula que l'evoca. El vent que bufa en el camí que escriuen les meves passes cap qui sap on.
Encara que tot plegat vivim en el món de la. I si la imatge es cruspeix totes les paraules també algún dia es menjarà a ella mateixa, ja que tota imatge està feta essencialment de paraules.
Dani T.D. 10/9/2021
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario