He tret unes reflexions d'un llibre de Joan Carles Mèliche. El libre es títula Etica de la Compasión, i és molt interessant i recomano la seva lectura. És un bon llibre, perquè planteja preguntes al lector. Bé, com deia, aquestes reflexions, concretament una d'elles versa sobre que un està entre el món i la vida. I som món i vida, sovint som una barreja. I una barreja, segurament, mai mesclada, o quasi mai mesclada. Aquestes reflexions les he agafades del llibre, i a partir d'aquí he començat a fer les meves discretes i també inesperades reflexions.
Som vida i tenim una vida finita. Però també ens trobem en un món fascinant, encara que complicat. Un món que potser no esperàvem. Acabem pertayen aquest món, cada vegada més "comunicat". Bé, això diuen. el que si veig es que gràcies (o per desgràcia) la tecnologia fa més sòlid el món, bé per dir-ho d'alguna manera. O també podrien dir que la tecnologia, el simple de fer-nos la vida més còmode, també es incapacita cada vegada més, d'alguna manera. Estem més comunicats? Possiblement, encara que sovint ho dubto. Clar, que també estem cada cop més controlats per la resta del món, encara que el món també es una idea o concepte per ubicar d'alguna manera la nostre essència més civilitzada. Encara que el món també siguem nosaltres.
Però que passa amb la vida? Perquè essencialment estem vius i tard o d'hora morirem. I es més, comencem a morir immediatament després d'haver nascut. La vida és un espai de llum, ple de misteri i bellesa. Perquè algú realment sap què fem aquí? Segurement no, malgrat les més sofisticades teories y explicacion, que per cert es poden col.leccionar per fascicles cada fi de temporada, a través dels quioscos més propers.
Viure és una odissea, una aventura, fer equil.libris, una travessia. El món, d'altra banda és com el cau de l'home, bé una casa per passar uns anys. També quan neixem comencem a formar part d'aquest món. I acabem esdemenint món, no tant per nosaltres, sinò per la resta dels familiar, amics, enemics coneguts i gràcies. Hi ha qui vol conquerir el món per acabar descansant i ser a la fi "feliç", com Alexandre Magne. Hi ha que des d'un principi vol gaudir de les coses senzill que li oferix la vida, com el sol, l'aigua i l'ombra dels arbre, com el cínic i bó d'en Diògenes.
Sovint creiem, i ens fan creure, que hem d'estar plenament integrats en aquest món, per no ser uns destesos complerts, no dic que no, som civilitzas i ens debem a una sèrie de normes. Però això no vol dir que estem plenament d'acord en aquest món, i que la nostre vida sigui essencialment el món que ens envolta. Que si, estem condicionats, Ortega ja ho va dir,
Soy yo y mi circunstancias, pero abans de tot tractava de ser ell, de viure. de descobrir al misteri. Les circunstancies potser estàn evocades al món. Aquest món que era pressumeix de ser tant tecnòligic, i d'alguna manera, efectista. Però compte que no ens ofegui la vida abans d'hora. i ens convertim amb uns morts vivens dansant segons els interressos d'alguna multinacions o entintat bancària.
Dani Torralba 7.3.2015
.jpg)
.jpg)
.jpg)