RAONS DE LES VAQUES BANQUERES

  Si vull puc comprar un paraigües exclusivament per ballar o per anar el cinema, plogui o faci sol.
 D'entrada Els objectes tenen el seu ús concret, però això és un engany DE D'UN bon principi.
¿Qui diu que un és fa gran i madura? Bé, sí, però tampoc és del toT cert, certes drogues sociològiques i contraindicades també ens ajuden.  I molt. I massa....

Som segons les nostres conviccions i crences. Però totes les conviccions i creences poden estar equivocades des d'un principi. De fet estàn equivocadiSSSSSSSSSSSSSimes!
Vivim la nostra idea de vida
però aquesta idea només és AIXÒ, una idea o com a poc dues, Després les idees estan fetes de paraules, tot tipus de paraules: primes, gruixudes, fines, dissecades, aragones, reals, ficticies.
¿Què vull dir amb això?
D'entrada moltes coses                                    i també vull dir res, ABSOLUTAMENT RES!!!!!!!!!!

El que m'agrada és jugar amb les paraules. Jugant amb les paraules faig moure la suposada realitat i, de pas puc moure aquest món I LA RESTAAAAAA DELS PLAAAAAANEEEETTTTTEEEEEES! I estrelles!
I ventiladors a pedalssssssssssssss!
lA REALITAT sempre es suposa. perquè ¿què entem per realitat?
A part és que hi han moltes, milers de realitats que constanment ens neixen, i ens moren. En imaginen, ens somnien, ens desitgen com éssers insectes que volen al voltant d'un vidre. Aquest vidre és infinit i a través d'ell traspuen colors. Colors que tendrament (encara que a vegades també bastant cruelment) en orienten cap la ficció de les nostres propies passes que camin cap a l'anhel escullit  o, no escullit.

I en això el TEMPS que s'assembla molt amb la paraula FEMS:

pERQUÈ ¿Què és el temps?

Una ficció que s'enreda en l'alteració de la memòria projectada cap un futur que té els mitjons absolutament trencats.

En fi...Fins un altre estimats seguidors del més neuròtic vent i de les coses que no son els que son com els bisbes o els paraigüen entesos en tot tipus de rotllos sortits de la garganta ximple de tot polític anacrÒnic..

Dani Torralba 30/9/2015

PARADOXES QÜOTIDiANES

Camí de la feina em vaig haver d'aturar davant d'un semàfor que s'havia posat vermell. Coses de la vida. Aleshores vaig aprofitar per treure'm una paraula d'una de les butxaques de la jaqueta. Sí, així com ho escric, ja que des de feia unes tres semanes quan em vestia de mi mateix a primera hora, em posava unes quantes paraules a les butxaques, ja que sovint el cap està massa ple. Falta d'espai? O sencillament, el cervell, no dóna per més, i que li vaig fer...

 Bé, quan vaig mirar la paraula que m'havia tret, em vaig endur una generosa sopresa, ja que aquesta paraula era Paradoxa. La paraula paradoxa sempre m'ha agradat. Pardoxa, sóna molt bé a les oïdes, sembla el títol d'un brutal disc de rock. Encara que no sé ben bé que significa. Bé, més o menys, és l'afirmació d'una aparença contradictòria en ella mateixa. 

    El semàfor va canviar de color. Les meves cames travessaren la carretera, mentre el meu cap jugava amb la paraula Paradoxa a fet i a amar pels passadissos de la meva ment. Llavors em vaig adonar que potser no anava a treballar. Que potser anava a una sessió de meditació experimental. També em faiga adonar que a mida que vivia m'anava morint. Clar, que possiblement ja estiguès mort. Sí, m'havia mort només néixer. Era un mort que vivia fingint que vivia.Mes o menys com tothom.

  Un cop arribat al lloc de treball, em vaig concentrar en l'activitat. La veritat no sé perquè treballo, bé, per diners. Però i a part d'això? Què trist. O no, tot plegat un què fa aquì? O en qualsevol lloc d'aquest fugaç univers?

La meva feina era molt simple: regar plantes de plàstics, empaquetar ideas d'altra gent i enviar-les per correu a diferents parts del món, i fianalment atendre el telèfon i el correu elèctric. Guanyava el suficient pel lloguer del pis i pels favors de la carinyosa Eulàlia.

Aquell día va ser un punt d'inflexió en la meva vida. Ara ho sé mentre escric aquestes precipitades (que no anticipades) línees mentre m'adono que la vida no té gens de sentit, i que per tant un ha de viure plenament cada instant com li doni la puta gana i com si fos el darrer, ja que que cada instant és el darrer. Qui sap si un cop mort, no s'acaba tot. I res de nou torna a no començar..Exactament com aquesta vida.

Dani Torralba, 29 de setembre, 2015

RIALLES MENUDES D'UN TIGRE DE PAPER

   Des de fa cert temps (ara no ho puc culcular amb certesa) que surto de casa sense ego. I escolteu, m'ha canviat la vida. Ja sé que és no fàcil fer aquest tipus d'exercici, i que sents dubte té els seus perills. Sense anar més lluny, si vas sense ego pel carrer o a la feina, et poden tencar de per vida en un centre psiquiàtric. Ja qué té mala premsa això de no tenir ego, o un jo gens definit. Perquè un ha de saber definir-se en tot moment. Saber un qui és, d'on ve, on va...O sigui construir-se a base de creences o/i d'idees. Cosa que està molt bé d'entreda, però si anem a mirar totes aquesten crences o idees, vincles i fins i tot codicions, no deixen de ser una totat ficció. Ja que necessitem de la ficció per sobreviure.

  El que vull dir es que sense ego em sento més jo, o més tu, o més ell. Ja que cada persona no deixa de ser un punt de vista (més enllà de la ficció del seu ego). Aquest punt de vista pot canviar o no. Però en veritat sempre canvia. Atura-se és una manera sofisticada de moure's.

Sense ego puc inventar-me una altra menera de caminar, d'estimar, de cantar, de parlar, de masturbarme, d'escriure, de parlar, de mirar, de dansar, d'escoltar música, de col.locar-me, de dir el que no penso necessariment.

Perquè ¿per què ho hem de classificar tot?. 

Un dia la mort em vindrà buscar, i s'acabarà tot. I s'acabarà res, i aleshores potser, quan ja no sigui res, ABSOLUTAMENT RES, comenci a viure de debó.

Encara que ¿Qué és de debó?

Dani Torralba, dilluns, 28 de setembre 2015

NADA DE NADA

Paseando con un corazón de alquiler

por la ciudad de las neuróticas prisas,

voy sorteando el deseo mordido

entre las esquinas de un azar

que se disfraza de mi destino.

Los años de celofan pasan

cada vez más deprisa

y me siento más idiota

al entender cada vez menos cosas,

al comprender cada dia

nada de nada.

Paseando con los pies en el cielo

no sé a dónde voy,

perdí el rumbo en unos grandes almacenes,

y ahora solo doy tumbos

hasta que difinitivamente la Muerte

me tumbe.

El tiempo me envuelve con sus mentiras

evaporando mis pasos

hacia un espacio que se agranda,

por momentos,
en su propio vacío,

fusionando así la memoria con la imaginación,

el olvido con el propio destino.

Dani Torralba, 23/9/2015

PRACTICAMENTE IMPOSIBLE

Lo absurdo es levantarse a diario para ir al curro

domesticar los instintos más bajos para poder progresar,

alimentar el ego a base de ambiciones totalmente inútiles,

procurar vivir como si fuese una carrera.

Lo normal es lo más raro,

lo normal viene de norma

y la norma siempre es clara señal

de un gran deterioro de la libertad más básica.

La natural es vivir sin más:

relajarse, meditar, amar, trabajar lo menos posible,

soñar siempre despierto, llegar

a medias, reir siempre hasta el final.

Lo esencial siempre esta dentro,

flotando en el aire como una libre gaviota,

es encontrar vida antes de la muerte,

que igual después es practicamente imposible.

  22/9/2015 Dani Torralba

TEQUILA I LLIMONA

Un nou dilluns, després d'unes vacences a la platja i el camp. Setembre vesteix els carrers, el dia a dia es disfressa de deures i rutina. Clar, que un sospitat que alguna cosa no acaba d'anar bé. Però tot és qüestió de prendre-s'ho bé. Agafar les coses pel cantó que no cremin. Aprendre a desapendre com es desfant les coses, tal com ens deia la Bruja Averia.

Riure més que ahir, i menys que ahir. Total, UN s'acabarà morint.

Avui dilluns m'està costant, però tanco els ulls i sento les ones del mar que em gronxent  suament, mentre medito i sento que la vida potser és això:UN somni dins d'altres somnis que acoronen i fan riure, encara que a voltes tot sembli una gran tifa de vaca.

Potser la vida son momets plens d'intensa i fugaç eternitat.I un va de moment a moments, saltant, caminant, arrossegant-se, nedant, corrents, o assegut, que també podría ser

I ara m'imagino de sóc un esplorador i exploro una realitat que m'és totalment aliena. La realitat.

¿QUÉ DIANTRES ÉS LA REALITAT?

Una paraula, una condició, un ram de dubtes, unes cames que m'acaronen, una traveta, una santa hòstia, un país independent de la seva pròpia independència, la mentida dels polítics, la falsa fe del Papa de Broma, una trompeta pel matí, un bon polvo després de dinar, una fantasía, dos d'Avecrem, un cafè, copa, i puro.Ves a saber..........

La realitat se l'inventa un, com la vida o com la mort, que aquesta sap a tequila i llimona

Fins aviat nens!

Dani Torralba, 21 set. 2015