los ojos del espejo,
la vida de los muertos,
las palabras del silencio.
La ciencia de los dioses,
el delirio de estar vivo,
la comedia de toda fatalidad,
la ficción de respirar.
La bondad del Diablo,
la debilidad del fuerte,
la idiotez inteligente,
la maldad tan admirada...
La nostalgia del futuro,
la oscuridad luminosa,
el ateísmo del creyente,
la fe del escéptico.
La brevedad de los años,
la frialdad de la multitud,
la mierda que se apodera,
la confusión de existir.
Dani T. D. 31/3/2023
Dani T. D. 31/2/2023
Paraules ferides,
ferides paraules
llançades per les voreres
com fruïts de sang.
Mentre busco la llum
a ple dia,
sota un blau
d'un cel hipotecat.
Paraules cansades,
cansades de dir,
de dir mentides,
mentides autèntiques.
Mentre busco els teus llavis
en el desert
de la més fOsca nit,
just quan la llum
està ben a punt d'esclatar.
Dani T. D. 31/1/2023
em desperta cada dia,
em dóna la ma i la seva confiança.
Em permet somniar, dubtar, vestir-me
de mi mateix
o com em doni la gana.
Mentre els dies, els anys desfilen
cap al mai de sempre,
cap un encés horitzò
on tot i res tornarà a començar
com si fos un gran espectacle entre llums de colors,
entre alguna que altra tempesta.
Aquesta vida alegre i misteriosa
em porta a treballar,
i després a la barra d'un bar.
-Què tal? Fa temps què t'esperes?
-Tenia tantes ganes de tornar-te a veure't!
-Eh, saps que això només és un poema
i que jo no sóc real?
-Bé, jo tampoc sóc massa real -vaig contestar
-Apa, fins aquesta nit, amor!
Aquesta vida tan mortal,
com ficticia,
com rara..
Dani T. D. 31/3/2023
Cada matí, sense anar més lluny, la més immediata realitat pren forma de carrer amb els seus edificis, portals, vianants i carrers. En Josep s'endinsa, com tants submarinistes a les profunditats de la realitat més immediata.
De fet, la seva particular immerció ja comença quan obre els ulls. I es converteix de nou en una criatura que ja té certa edat. Llavors s'aixeca i es recitua. Recorda qui és. Per moments ho troba estrany, per no dir absurd, per no dir rídicul...Però al reconèixe's viu comença el nou día, com qui comença una altre capítol d'una de les moltes sèries que ofreixeixen les plateformes televisives.
Fa tot el que fa normalment, de diluns a divendres. Ho fa de manera mecànica i sense pensar. Ho fa seguint les pautes que marca un guió escrit per qualsevol destí idiota.
Ja se sap, cada vegada hi ha més sèries televisives. Més ofertes, més de tot...Més de res?
Un tren transporta al Josep a un despatx d'abvocats. Ell va estudiar dret, i finalment va aconseguir treballar defensant a persones que ho necessiten.
Li agrada la seva feina, encara que des de fa un temps cap aquí li costa creure en la més inmediata realitat.
La troba tan ficticia, tan delicada, tan tramposa, tan retocada, tan ambigua, tan improvable...
En fi, que en Josep no sap què fer. Segurement és la dieta, tanta carn no és bona...O deu ser què haurà de tornar a fumar? Al menys un parell de cigarretes entre les dotze y les vint-i-dos hores. Total, la salud està sobrevalorada, pensa en Josep mentre lleigeix els papers d'una declaració d'una presumpta innocència, que pertany a un cas nou.
De moment contuarà submergint-se en la realiat més immediata si no hi ha res de nou, de moment.
Qui sap si demà trobarà unes aigües més transparents on nedar més serenament cap al mar del mais més clars.
Dani T. D. 30/3/2022
 |
| Roalh Dalh |
Ya pasó con el autor de Charlie y la fábrica de chocolate. Pero hubo protestas. Y los libros se seguirán editando en su versión original. Y el chico que era enorme, volverá a ser gordo. Pues hay gente gorda, como delgada, como gente que tiene alguna disminución entre las cuales se haya un servidor. Y sobrevivo y me río del puto espejo de mis complejos y limitaciones de mierda (ay perdón, de estiércol).
Que pena. Parece que estemos (y de hecho estamos) en una sociedad puritana. Y hay que andar con sumo cuidado con lo que se dice, pues enseguida se ofende a alguien.
De acuerdo, hay que ser educado y respetar a todo el mundo. Pero en el mundo de la creación no ha de haber limites. Y el que se sienta ofendido, pues que no lea según que libros. O directamente que no lea. Porque a esta paso pensar por uno mismo, ya será altamente ofensivo.
Dani T. D. 29/3/2023
L'Antoni, mentre classifica un material que ha vingut en un camió, es pregunta què se n'ha fet de la seva vida. Es va casar, va tenir una filla i la Miriam, la seva dona, el va deixar per un Italià amant de les motos. Ho va passar malament, però finalment va tira endavant.
La seva filla es diu Carla i està vivint a Liverpool, on es troba gravant el seu primer disc. La noia es canta i vol guanyar-se la vida amb la música. És un miracle. Com ho ha fet? Es pregunta mentre en Jaume parla per telèfon amb un proveïdor.
Després, a l'hora de l'esmorzar, es pregunta on està el sentit de tot plegat? Que d'acord, és pare d'una filla molt espavilada, que està vivint en un pis que no està malament, ha començat a sortir amb la Nati, una pintora molt agradable i amb la ex, la relació es cordial.
Però entre les parets d'aquell magatzem, l'Antoni es pregunta i a la fi què? Perquè en el fons és el mateix nen somniador, perdut i solitari de sempre. Ha madurat. Sí, però perquè no ha tingut més remei. Encara que sovint es pregunta què vol dir realment madurar? Què és la vida? Si, es alguna cosa, és clar.
Perquè encara hi han guerres, gent que passa gana, sorolls que molesten, assassins de dones i nens, enveges idiotes, rutines de color gris que fan sonar el despetador cada matí i els dies semblen calcats encara que cada un d'ells té un nom: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres..
D'altra banda, no es pot queixar, o això és el que li diu la seva mare. Però últimament està cansat de tot i de res en concret.
I això en certa manera, el preocupa. Clar, que potser son coses de l'edat. La cinquantena és una edat molt delidcada.
Encara que, de fet cualsevol edat és delicada, per no dir confusa, ficticia i profundament mortal..
De sobte, l'Antoni comprova en el rellotge de la sala de descans que falta poc per plegar. Al bar de costat de casa li espera una cervesa, i a les nou vindrà la seva pintora que l'encendrà el cor.
I demà serà un altre dia.
Encara que se sent cansat. Profundament cansat de tot i de res en concret...
Dani T. D. 29/3/2023
empieza a soñar
y sueña que está vivo,
y está vivo porqué sueña
bien despierto.
Después de perder el corazón
ama sin miedo,
ama sin perjuicios todas los almas
desnudAs y sin ropa.
Después de perder la vida
empieza al fin a vivir
sin temor a perder, sin afán de ganar,
de conseguir absolutamente nada.
Dani T. D. 29/3/2023
Una activitat rutinaria però eficaç.
Una activitat idiota però rentable,
Una activitat tan inútil com qualsevol altra activitat laboral, o no.
Després d'uns vint minuts de feina, en Jaume s'adona que no és dimecres, que és dimenge! Óndia pura!, ja m'ha tornat a passar, es diu en Jaume.
Davant d'quella situació tan extraordinària com rara, en Jaume decideix seguir treballant una estona més.
Després recull i se'n va al metro. Es munta en un cuc gegant i de metall que el porta a un dimecres d'abril. Quan arriba al seu destí en Jaume pren un carrer buscant el número 20. Quan el troba, travessa una porta de cristall i va directa a la rececepció.
-Sí, vull una habitació.
L'Ester, un noia molt agradable, des de l'altre costat del taulell, li pren les dades i finalment li dona una clau.
-L'estàn esperant señor Jaume.
En Jaume afirma amb el cap. Quan a la fi arriba a la seva habitació i obra la porta es troba amb la M.
Sap que potser ja ha arribat l'hora. O pel contrari, comença la festa de debó.
Dani 29/3/2023
O més aviat, creu que li costa respirar. Concretament quan els pensaments es descontrolen per qualsevol beneiteria, i ofereixen posibilitats no gens recomenables i de caire negatiu, i de pas detructiu.
Llavors en Pau es planteja comprar-se aquelles pastilles del pot taronja que anuncien per la tele, que diuen que van tan bé l'angoixa.
Però no, no ho farà.
Es decantarà, com sempre per la meditació. I quan arribi del magatzem, ja a casa, es canviarà de vestimenta. Es posarà roba comode. S'asseurà amb les cames creuades sobre un coixi, i tacarà els ulls concentrant-se durant uns vint minuts amb la respiració.
Però no.
Perquè quan es treu els pantalons li entrant ganes de relaxar-se d'una altra manera mentre pensa en ella.
Fa temps que no la veu. I no per ganes. I es que tot és tan complicat: la feina, les obligacions, el día a día, el desig, el tedi de l'existència, la inquietant frustració de madurar, les merdes que, des de l'exterior més pervers, omplen el cervell i tres les tres quartes parts de l'esperit... la desmesurada velocitat del temps...
Després, al cap d'un minut, deixa de pensar en ella.
De cop se sent cansat (o buit?) també d'això. Potser ho deixi per quan vagi a dormir. O ho deixi per uns dies. O l'estimi mentalment en la més discreta distància, tancant simplement els ulls durant deu minuts i, de pas, pensar en res per obrir la seva ànima i deixar entrar la llum més subtil i farcida de l'ara més immediat.
Perquè tan sols existeix la respiració, l'exerci que fa possible l'instant present. L'instant present que, ben mirat, tampoc importa.
Dani T. D. 27/3/2023
La Laura Coira escriu per desaparèixer.
Durant el dia és una bona periodista. Treballa en un diari local, del seu barri. El sou es més aviat ridícul, per el que també fa classes particulars a noies y nois que necessiten un cop de mà amb els seus estudis.
La Laura Coira té una nou amor. És diu Joan i treballa cuidant els parcs de la ciutat. Es pot dir que és jardiner municipal. En Jordi no escriu, toca la guitarra en el seu temps lliure.
En Jordi toca la guitarra per desaparèxer, com fa la Laura Coira quan escriu. Normalment ho aconsegueix i se sent feliç, o més que feliç. O diferent. Perquè la felicitat, ja se sap és tan dubtosa, tan rara, i està tan contaminada per aquests temps que corren fets de plasticades intencions...
Quan Laura Coira fa l'amor amb el Jordi, tots dos desapareixen. Naufraguen ben lluny, i tornen al regne del res. On tan sols hi ha llibertat i amor.
Tot plegat és una bella i rara sensació. Però és, al cap i a la fi, l'essència de tota ánima que fa possible aquest unuvers tan neuròtic i fugaç.
Dani T. D. 27/2/2023
Ahora está leyendo un libro de Delphine de Vigan, concretamente Nada se apone a la noche. Está bien a punto de acabarlo, aunque no quisiera que terminase nunca. La historia le ha gustado mucho. Ha descubierto un mundo, nuevas cosas, nuevos matices. Y al fin, nuevas propuestas para seguir su propio sendero.
Pero como bien escribió Borges, los senderos se bifurcan. Y ahora de nuevo Marcos se encuentra en la oficina.
Ha llegado a la hora. Se ha acomodado en su sitió. Ha encendido el ordenador y se ha puesto a trabajar como un quien se sumerge en el el mar, mientras su mente va tejiendo otra realidad bien distinta.
Aunque toda realidad siempre es sospechosa. Toda realidad está construida a base de ilusiones. Ilusiones que son proyecciones de la mente. La mente que no para de soñar, de alucinar, de naufragar...
Pues lo más seguro es que Marco se encuentre ahora mismo en un parque. Está sentado en un banco con la novela de Delphine de Vigan abierta ante sus ojos. Marco está dentro del libro. Se siente a gusto no quiere despedirse de Lucile, le ha cogido cariño. Aunque tal vez vuelva un día y vuelva a pasear su mirada por sus páginas. O tal vez, cuando regrese a casa coja papel y un boli, y escriba una carta a Lucile para explicarle cosas que ha descubierto sobre si mismo al leer el libro.
Por ahora Marco se encuentra en la oficina. Aquél decorado laboral le parece otra ilusión. Una ficción más en la que simula trabajar. Como seguramente también simula que está vivo y que algún día de estos la palmará. Desaparecerá al fin y volverá a ser tan libre como la nada; la esencia de todo.
El tiempo, en esa oficina, parece ir más lento. No, ni mucho menos va más lento.
No puede ir más lento, pues el tiempo no existe. Como tampoco existe todo lo demás. Es decir: lo que da sentido al tiempo mismo.
Seguramente sólo existen las historias contadas en los libros. Y en el fondo, ni eso. Pues todo y nada es puro sueño. Y los sueños sueños son.
Dani T. D. 27/3/2023
que naufraguen
en un mar d'arena.
Dies d'hores plogudes,
mentre la Ciutat Perduda
resa desesperada
a un déu inexisten.
Dies sense rumb,
com tots els dies
amb les seves nits
tan apassionades.
Dani T. D. 24/3/2023
Los viernes son días indicados para robar un banco, y salir corriendo con la pasta hacia Andorra, por ejemplo. Quedar con amigos o sólo y emborracharse hasta perder la razón. Deshacerse de una puta vez de las cadenas invisibles que propician la condición de esclavo. Los viernes son días geniales para enamorarse, para componer una canción, para andar hasta París, para descubrir al fin que se esconde tras esta niebla espesa que constituye la asombrosa y a la vez confusa realidad.
Hoy es viernes, y he venido hasta este hotel imaginario con vistas al mar. Me he puesto a escribir. Persigo un punto de inflexión. Quiero cambiar el rumbo, pero no sé a dónde ir.
Lo más seguro es que vivir al fin sea ir a ninguna parte.
Supongo que estas lineas me ayudarán a ver las cosas con más claridad, suponiendo que haya algo que ver.
Como la habitación de hotel en donde estoy es imaginaria, de vez en cuando levanto de la cabeza y doy un barrido con los ojos por la oficina en donde estoy trabajando. Y de paso tecleo el ordenador, mientras los relojes avanzan por este fantástico viernes con sabor a limón, ron y a gaviota alegre y algo desorientada...
Vivo dos realidades paralelas, y como decía San Agustín, estoy al cien por cien en cada una de ellas. El hotel parece muy acogedor. Me sirvo otra cerveza. El alcohol no es muy bueno para la salud, pero trabajar tampoco que digamos. Y más por un sueldo de risa, para no decir de mierda.
Pero a lo mejor hay cosas peores. Claro, que ahora no caigo.
Así que para no saltar por la ventana, me he instalado en esta habitación de un hotel imaginario para escribir sobre los viernes que no dejan de ser extasiados estados anímicos.
Luego tal vez me tome un analgésico acompañado de una jarra de cerveza en un bar que mi corazón conoce, o desconoce. Que esa es otra.
Dani T. D. 24/3/2023
quan les hores de veritat son de mentida,
quan la vida és menys que una idiota excusa
per omplir d'esperança el temps més inútil.
Quan la felicitat és tota una bruta enganyifa,
quan no matar-se també és un suicidi,
quan riure és l'única actitud vital,
quan respirar és l'únic ofici amb real benefi.
Quan el remat de beneits sovint és fa inevitable,
(i de pas, rentable)
quan ser normal ja és una enfermetat crònica,
quan l'existència ja és una marca comercial,
quan el futur és una escupinada en la paret.
Dani T. D. 23/3/2023
Diversos jefes de estado a lo largo de la historia, y más si son dictadores-criminales, han tenido sus dobles. No sólo para estar en dos sitios (o más) a la vez. También (y sobretodo) para evitar cualquier atentado.
También vi las imágenes de un Putin conduciendo un automóvil en plena noche camino al Donbas. Tal vez sería otro doble. O, el auténtico.
La guerra entre Ucrania y Rusia se está alargando, como tantos otros conflictos en este tan perturbado mundo. No se sabe como acabará la cosa, aunque se puede, de algún modo, intuir. Pues la historia tiende a repetirse (como el eterno retorno que señalaba Nietzche). O eso dicen los expertos. Y sino se repite, se parecen mucho los acontecimientos. Mientras los dobles de Putin se multiplican día tras día, minuto a minuto. Y uno no sabe ya quien es quien dudando hasta de su propia identidad cuando ésta se refleja en el espejo cada mañana justo antes de vestirse de si mismo, para ir al trabajo, al campo de batalla o a reunirse con el presidente chino.
O quién sabe...
Por cierto, dicen que el otro día en el congreso de los diputados, cuando se le hizo, por parte de Vox, la moción de censura a Pedro Sánchez, el Ramón Tamames allí presente, no era él. Era un doble. ¿O su cuarta parte?
Dani T. D. 22/3/2023
no digo que no.
Pero cada vez
me tomo más a cachondeo todo
y nada en concreto.
Sólo falta echar un vistazo:
las guerras, la política, la sobre información,
los deberes laborales,
el exilio del esfuerzo,
las injusticias sociales,
las arrugas del espejo,
las envidias, la codicia,
la intolerancia de la derecha,
las chapuzas de la izquierda,
la corrupción del poder,
la ironía del Vaticano,
lo políticamente incorrecto,
la caducada educación,
los pantanos secos,
las Tamaras y sus propuestas culturales,
esta eterna juventud
la absurda existencia,
el peso ingrato de la tan
falsa felicidad...
En fin, que aunque
la vida iba en serio,
y uno lo empieza a comprender más tarde,
un servidor cada vez entiende menos cosas.
Incluso me cuesta
creer que
de verdad haya vida
antes de la muerte.
Que me perdone
el tan admirado
y releído poeta...
Dani T. D. 21/3/2023
en la ciutat trencada,
entre mirades trencades
i esperances trencades.
Cada dilluns comença una nova batalla
dins la guerra interminable
que mai s'acaba, sempre torna a començar.
Discursos trencats
en les veus trencades
dels polítics trencats
d'aquest sistema tan trencat.
Cada dilluns comença la fi del món.
Les esparances es cremen
en les avingudes més secretes del cor.
Dani T D. 20/3/2023
.jpg)
aquest tot que és quasi res,
aquesta buidor que tot ho omple
aquesta comèdia que es repeteix.
Aquesta saturació globalitzada,
aquesta aigua tan seca,
aquest desert tan asfaltat,
aquesta felicitat tan dictada.
Aquest tristesa que riu,
aquest rostres tan iguals,
aquesta violència que mai s'acaba,
aquesta pau tan mal aconseguida.
Aquesta cultura tan inculta,
aquesta educació tan caducada,
aquests temps tan plastificats,
aquest futur tan decadent.
Dani T. D. 19/3/2023
Res es tan de veritat, ni tan de mentida. La vida a voltes cansa, es buida, i es confon amb el res més diví. I la mort que ens acompanya a cada instant que se'n va. La mort que està dins de nosaltres i que ens viu, mentre ens va matant poc a poquet els somnis, la passió, les esperances, les obsessions, les ganes de....
Dani T. D. 17/3/2023
Uno, a estas alturas de la semana, ya está cansado, harto, vacío, riendo entre las ruinas de la inteligencia... Un esclavo arrastrando unas invisibles y oxidadas cadenas por las calles, por el metro, por la oficina, y por el desguace de su desgastada alma.
Uno ya no se cree ciertas cosas. O no se cree nada, absolutamente nada. Teóricamente ya hace tiempo que su estructura psicológica y anatómica es adulta. Y eso quiere decir mucho. Y al mismo tiempo no quiere decir absolutamente nada.
Uno, como tantos, se pregunta qué hace aquí, aún. ¿Qué es todo esto?
Probablemente todo (y nada) sea un sueño dentro de un sueño, que a su vez pertenece a otro sueño soñado por cualquiera que se sueñe a sí mismo, como quien se desvanece ingeriendo alguna sustancia adulterada y divina.
Son las 16 horas, y unas manos escriben estas lineas con la esperanza de burlar, aunque sea por unos instantes, la fatalidad del propio destino. La bella inultidad del vivir y del morir.
Dani T. D. 17/3/2023
aires de miedo.
El miedo fabricado sofisticadamente desde el poder,
cualquier poder.
Miedo a morir,
miedo a querer,
miedo a vivir,
miedo al miedo.
Palabras de miedo
fabricadas a conciencia
desde los sofisticados despachos
que mueven los hilos
o las cadenas
de los esclavos del miedo.
Días de miedo
bajo las bombas,
entre la mierda
que genera esta sistema
de terror y muerte.
Dani T. D. 15/3/2023
jo i la soledat naufragant entre els carrers de l'existència,
la soledat i jo llegint en una tarda fugada,
jo i la soledat ens acompanyem a cada instant
entre dubtes, petons i rialles.
La vida és una raresa màgica,
un misteri tendre,
una ferida ximple que riu per no plorar.
Un neguit, una llàgrima, un crit en el desert.
La soledat i jo som un i 5 alhora,
jo i la soledat borratxos perduts pels carrers d'un divendres escèptic,
la soledat i jo ballant com ximples en un temps disfressat d'eternitat,
jo i la soledat: dos nàufrags que s'estimen en la ficció de la vida.
Dani T. D. 15/3/2022
A veces cansado de todo
(o de casi nada)
paseo con mi corazón
por la ciudad de las rotas promesas.
Pienso en esto y aquello,
hago balance,
y me invento por enésima vez.
La vida es una herida absurda,
una magnífica excusa para reír
de todo y de nada en particular.
Dani T. D. 15/3/2023
La ironía hoy en día es un recurso (o un bálsamo, según se mire) cada vez más en deshuso. Tal vez porque no se entiende, o no se quiere entender. Porque expresar lo contrario de lo que se dice es ejercitar la inteligencia, y eso claro requiere un esfuerzo. Y el esfuerzo ha perdido prestigio, frente a la motivación.
La motivación es importante, desde luego. Pero por mucha motivación que haya las cosas necesitan un esfuerzo, aunque sea mínimo.
Un día no reído, es un día perdido.
Dani T. D. 14/3/2023
Al reconocer aquel estado, A se armaba de valor y lograba salir a la calle. La calle con una temperatura soportable, le ofrecía más o menos el mismo paisaje. Un paisaje que podía cambiar, según el grado de susto, según el estado anímico.
Aquel miedo nunca desaparecía del todo. Aunque la intensidad nunca era la misma. Y había días que el miedo era tal que paralizaba al mismo A dentro de si mismo. Cuando esto ocurría, A se imaginaba que era B. Y B entonces se armaba de valor y plantaba cara al mismísimo miedo. Entonces el miedo, sin desaparecer del todo, se pegaba una buena ducha. Se vestía con ropa nueva y se iba a su despacho a escribir un tratado sobre si mismo, con la intención de acariciar cierta serenidad.
Entonces A aprovechaba para salir con alguna de sus amistades y hacer planes. Mientras pasaba la vida, con su miedo tan sutil, tan tierna...
Dani T. D. 13/2/2023
.jpg)
especialmente nada de nada.
Días de barro
en que me hundo hacia arriba
fingiendo ser otros yoes,
y, de paso,
fingiendo ser yo mismo.
Días plastificados y días de algodón.
También días como pompas de jabón y de lágrimas secas
que agotadas caen al suelo.
Y días de quita y pon,
tirados sobre la cama
recorriendo la geometría del cuarto.
Días normales como la absurda existencia diaria,
como la costumbre de respirar,
como una tara crónica y aceptada.
Y también hay días pequeños, medianos y grandes,
con saber a fresa,
con sabor a casi nada.
Grupos de días que ya son años,
años que al fin y al cabo
acaban siendo nada.
como casi todo,
o todo, al fin y al cabo.
Dani T. D. 12/3/2023
fastigosament feliç,
no ho puc evitar,
sento l'aire que entra
pel nas i que surt
per la boca.
Em sento lliure,
malgrat les cadenes invisibles
que em procuren
unes obligacions laborals,
socials, existencials
i sensuals.
Sóc feliç, senzillament feliç
en aquest món
que es va descusint
entre ximples malentesos
que mai es resolen
a les bones.
Em sento viu
i vaig saltant d'algria
a tot arreu.
Hauré d'anar el metge,
no sigués cas que em cridin l'atenció
o que em posin una multa.
Mentre,
gaudeixo d'una
immensa felicitat.
Dani T. D. 10/3/2023
Racón del meu cap,
mentre els dies son com vagons
d'un tren que naufraga.
Sense ser feliç em reconec alegre
i la imaginació em porta a llocs
on no estaré mai.
Segons Einstein, la imaginació
és més important que el coneixement.
El vent m'acompanya fins les portes de l'oficina,
entro i saludo als col.legues,
em disfresso d'esclau i començo a interpretar
viut horetes de profund teatre.
De vegades la imaginación em porta entre els teus llavis,
i en besem fins al mai més tendre i fantàstic.
Lou Reed segueix cantant amb el seu timbre
de poeta dolç, cru i savi a la vegada.
Ell és un amic, un amant, un germà gran, un àngel de la guarda
que sempre em fa companyia.
I mai em sento sol.
Dani T. D. 10/3/2023
vivir es soñar bien despierto,
vivir es ir muriendo
para no perecer del todo.
Vivir es no ganar,
vivir es imaginar,
vivir es amar
para no desaparecer del todo.
Vivir es no abandonar,
vivir es navegar,
vivir es reír
para no enloquecer del todo
Dani T. D. 9/3/2023
s'acaba el món,
els més rics ja s'embarquen
a un coet cap a Mart.
La societat ja s'acaba,
s'acaba ja la societat,
els nens ja son monstres
amb set ulls i tres pantalles a cada ma.
El món ja s'acaba,
s'acaba el món.
La quarta guerra mundial
és farà amb pedres i pals.
Dani T. D. 9/8/2023
vivir como si la vida tuviera sentido,
vivir como si uno fuera otros,
vivir como si la muerte nunca aconteciera.
Vivir como un tigre sin cadenas,
vivir danzando desnudos en la oficina,
vivir coleccionando besos de extrañas,
vivir muriendo de risa hasta el final.
Vivir como si la vida importara nada,
vivir como un oso panda en la autopista,
vivir como si Dios y el Diablo existieran,
vivir como si la humanidad fuese de verdad.
Dani T. D. 8/3/2023
O, ves a saber...
De peu i ja dins d'un pantalons i jersei, que a la vegades van dins d'un abric que porta a la seva esquena una petita motxilla amb aliments i lectura pel viatge, un es disposa a desafiar la més immediata i misteriosa buidor de la realitat que l'envolta.
L'autobús ve a l'hora. Està ple de cossos amb els seus rostres que també procuren conservar cert equil.libri. Qualsevol petita toteria, i tot pot caure. Un pot caure. Caure sense caure, caien dins d'ell mateix com una metàfora, que tampoc es tan metàfora. Ja que en certa manera (o mesura) la vida és una caiguda. És el resutat de la dansa que marca un i tots (o tots i un) diariament. En l'esforç d'aixecar-se, de caminar i somniar que un està ben viu, encara que sigui uns dos minuts al dia.
Dani T. D 6/3/2023
I no avancem, tampoc retrocedim. No anem enlloc. Llavors la por ens permet imaginar el pitjor del pitjor. El sofriment més sofert. La realitat més infernal. Els impossibles més possibles.
Totes aquestes pelis de sèrie B se les munta el cervell. El cervell que no para d'imaginar possibilitats. Coses que quasi mai acaben passant. O que quan passen, les assomim com podem, i seguim el nostre viatge, la nostre particular odisea en aquest món fet de miralls. Miralls que reflexen la nostra més ínntima por. Ens la reboten, i un procura transformar-la en màgia i energia per continuar aquest joc entre la llum foscor. Des de la buibor més misteriosa a l'aventura més mortal que invoca la vida des de cada batec que espressa el cor, entre el desig i la por.
Dani T. D. 6/3/2023
A vegades m'aixeco del llit ben mort, i mort vaig a treballar perquè cal fer alguna cosa per guanyar-se el pà. I mort quedo per anar a ...
.jpg)
.jpg)
.jpg)
