YA NO ME ACUERDO

Ya no me acuerdo 

en que estación me subí,

poco a poco el tren
 coge más y más velocidad.

Ya no me acuerdo 

cuantos amores viví,

nuevos besos pueblan ya

 esta nueva ansiedad;

que no se sabe

de dónde viene,

que no sabe

a dónde va.

Este tren me lleva pero

ignoro en que dirección,

y en el fondo me da igual, 

lo que importa es viajar.

Acaso soñar este naufragio

entre vías que confunden el destino,

más deseado, más sufrido

que con el azar se va fundiendo.

Caras nuevas que suben al tren,

rostros conocidos que se bajan,

mientras prosigo en esta odisea

que no sé hasta que punto es de verdad.

Dani T. D. 31/8/2021

LA FALSEDAT DE LA MEMÒRIA

  Agafo el diari i entre les seves pàgines em crida l'atenció una entrevista que li fant a una psiquiàtra anomenada Verónica O'keane. Els meus ulls segueixen amb atenció l'entrevista en aquest dia d'agost que ja declina a les portes d'un setembre que ja vé un pèl atrafegat i encara amb mascareta (encara que a més d'un ens afavoreix.) 

  Em deixo seduïr per les teòries i conclusions d'aquesta psiquiàtra dublinesa. Entre d'altres coses diu que la nostra memòria, en certa manera, és falsa. Que sempre tenim uns fonaments on anem fixant el que anem vivint des del present, però  que sempre que evoquem algún que altre record, inventem algún nou matis, alguna dada, algún nou gest. Per què fem això? Pura supervivència, hi ha que viure. I en certa menera ens mentim a nosaltres mateixos, en el bon sentit de la paraula, per certa higiènie vital i mental.

 En époques de melangia o depressió passa tot el contrari. Recordem les coses sense filtre, no enventem res i ens examinem i podem arribar a coclusions molt dures, però també aquests periòdes ens poden servir per fer net, i començar, en certa menera, des de cero en cert espectes de la nostra vida.

    No sé. De cop em trobo diferent. M'ha fet pensar aquesta dona, clar que son les seves conclusions, però en certa manera, qui més qui menys, necesitem certa dosis de ficció per viure. O per no viure, que també podría ser.

  Tot plegat ja ho deia Shakeaspere: La vida és un gran escenari.

Després m'he anat a pendre un vermut amb el meu amic Henry Chinasky.

Salut.

Dani T. D. 20/8/2021

EL MÁS MÍNIMO CRITERIO

 Después de un relativo sacrificio

recoge generosos beneficios

a pesar de sus irregulares oficios

más allá de presentuosos juicios.

El azar siempre le es propicio

amoldándose a su más íntimo deseo

y procurando no sacar de quicio

los trabajos sin demasiado ajetreos.

Mientras pasan los días a todo trapo

y se deteriora la ansiedad de la prisa,

sorteando controversias y sopapos

procurando que no se congele la risa.

Que uno se descuida y se toma

al final demasiado en serio,

 olvidando que quizás todo sea una broma

de algún Dios idiota sin el más

                                                  mínimo criterio.

Dani T. D.  27/8/2021

PEIXOS URBANITES

 Cares rares,

rostres estranys

incendien el paisatge

en la ciutat de vidre,

mentre agonitza

d'alegria

l'atzar més lliure.

Peixos urbanites

celebren rutines

de set a dues,

després es maten

amb bales de joguina

en un jardi d'infància.

Cares serioses,

perfils de cendre

neden a contracorrent

les aigues ben nues

fins arribar

al destí promés,

des de la il.lusió més

                                          impossible.

Dani T. D. 26/8/2021

POT SER TOT UN PLAER

   

   Escriure  ajuda a ordenar el pensament i permet esbrinar l'opinió que es té de les coses, de les situación, del temps, de la vida. 

  De fet, tothom (qui més, qui menys) es va narrant la vida. Tots (hi haurà qui no) portem un narrador dins del cap que ens explica la vida, la nostra vida. Perquè necessitem narrar-nos, al menys per tenir una referència entre l'invenció i la ficción més mortal..

  Clar, que també a vegades un pot arribar a la conclusió de que no hi ha res que explicar i, val més sortir corrents i cremar el temps el més de pressa possible. I, dedicar-se a robar bancs, parròquies o gasolineres.

  Escriure és com navegar. De sobte, un no sap perqué, però comença a narrar una història:

  En Ramón agafa a diari l'autobús. Té tres quarts d'hora de camí cap a la feina. Lluny d'amargar-se, s'ho pren bé. Aprofita el viatge en autobús per llegir. Llegeix novel.les i narracions. A voltes, algún que altre assaig. Històries de tot tipus i descobertes, històries plenes d'aventures, i de vides.  Darrera de cada llibre hi ha una persona. I cada persona és un llibre.. 

  De tant en tant alça el cap i mira per la finestra per situar-se, i aprofita per fer una llombregada per l'interior de l'autobús. Algunes cares li son estranyament familiars, doncs ja fa cert temps que agafa aquesta línea i, com qui no vol la cosa, s'han creat curiosos vincles. I les diferents mirades dels viatgers ja es reconeixen a través dels ulls. I els ulls s'expliquen sense necessitar les paraules. Cada mirada és l'obertura a una història plegada de matisos, colors i secrets, aleshores s'estableixen certes relacions en el transcurs del trajecte. Clar, que cada viatger té el seu particular trajecte marcat per un determitat destí.

  A part del plaer de la lectura, es suma el plaer de viatjar en autobús. Ja que també viatjar en autobús pot ser tot un plaer.

Dani T. D. 25/8/22.

RISUEÑO OCASO

Hay días que sueña bien despierto

y otros que vive completamente muerto.

Hay semanas que suben la mareas

y hay otras que las horas le marean.

Hay veces que el futuro promete

y hay promesas que se rompen en el futuro,

hay años que respiran como semanas

y hay semanas que duran bastantes años.

A veces el porvenir le es propicio

y otras sólo le es propicio el beneficio

escaso que le otorga la débil

luz de un delgado pero risueño ocaso.

Hay días laberinto que huelen a alegría

y hay naufragios que navega el corazón,

hay noches que se visten de día

y el deseo sigue latiendo como un milagro.

Dani T. D, 24/8/2021

AL FIN DE CUENTAS

Palabras heridas por las aceras

de un agosto agonizante,

por donde danzan leones

con los calcetines rotos,

y la razón totalmente despeinada.

La vida.

en el fondo,

es un verso 

equivocado

que el azar

un día

se inventó.

Soledades en los huesos

recorren las avenidas

de esta purgatorio alquilado

por horas a un diablo

muy listillo.

La vida,

al fin de cuentas,

es un espacio

para soñar

despierto

y equivocarse

las veces

que uno 

le de la gana.

Dani T. D, 23/8/2021

DIES QUE SOMNIEN

Els dies ensopoquen en les voreres

d'aquesta vida navegant

entre l'atzar i el desig,

el deure i el lleure.

Els dies desfilan de pressa,

son punts de llum

que rellisquen entre els dits

cap al més lliure res.

Els dies neuròtics somnien que son dies

quan el temps fingeix ser temps

entre el desig i el deure,

entre l'atzar i el lleure.

Dani T. D. 22/8/2021

LAS SOMBRAS DE LA SOLEDAD

Tarde de tigres entre la lluvia,

de flasfemias entre los nudillos,

de horas caducadas en vidas

gastadas por cualquier tontería.

Náufrago en las playas

de mi propia existencia,

quemo los minutos que 

 componen la más idiota ansiedad.

Mi vida se fue tras de ti

hacia el barrio del olvido

más liquido, a dos kilometros

del infierno más cotidiano.

Tardes de tigres entre tu deseo

y mis dedos en forma de amantes,

desparramando el corazón

entre las sombras de la soledad.

Dani T.D. 21/8/2021

¡¡A LOS CENIZOS TALIVANES DE QUIEBRA!! (que os den por Alá)

Aromáticas sentencias a  media tarde

invaden las avenidas agitadas

de la ciudad con sus afilados dientes,

mientras los siempre idiotas versiculos

evaporan de un plumazo la vida.

Cuando un viento moderno y tedioso

se pone a escribir estos versos

sobre las aceras descosidas, dónde

los náufragos más misteriosos

desparraman su vitalidad más quebrada.

El mundo sigue siendo un embudo

con su historia ensangrentada llena de mierda,

dónde siempre triunfan los más cabrones,

 para al fin consagrar la mediocre 

ambición más religiosa, violenta e inútil.

Dani T. D. 21/8/2021

SIN COBERTURA

 Se acumulan las esperas, los contratiempos, las excusas, las frustraciones, las decepciones, las dudas, las arrugas en el alma, las sombras en la sangre, los bostezos del pensamiento, las huidas a ningún lugar,  los cansancios, la nada diaria...

  Y la nada pesa, ensucia, desafina, se rie, se deshace en la boca... Se mete entre los dedos, entre los recuerdos. Recuerdos que dan vueltas en la cabeza, una y otra vez, reiventándose en nuevos argumentos, puntos de vista... quién sabe...

  Mientras pasan los minutos, los días, los meses, los años. Y cada vez todo pasa más y más de prisa. Y uno piensa por enésima vez ¿A qué tanta prisa? ¿De qué va todo esto? ¿A caso tiene algún sentido?

  Lo más probable es que nada tenga sentido. Y quizás sea mejor así. Todo sentido lleva al final un lastre que adquiere cierta pesadez insoportable en los párpados y en ciertas zonas de la inconsciencia más vital.

 Quizás la clave sea abandonarse serenamente en el mar suave y libre de la nada más mortal y libre. Sin excusas, sin recuerdos, sin promesas, sin perjuicios, sin complejos, sin cobertura.

Dani T. D. 20/8/2021

 

VIURE SENZILLAMENT

Es tracta de no donar-se massa importància,

de riure cada dia una mica més

de tot i concretament de res:

no sigués cas que la mort

arribés de sobte,

                          (encara que de morir 

                                            ningú se´n lliure).

          

Es tracta de somniar ben despert,

de ficar la pota tantes vegades com calgui,

d'estimar sense por,

d'atrevir-se a ser un mateix sense perjudicis

que escup el propi mirall,

Es tracta d'inventar-se la vida cada dia,

de contradir el destí

de canviar d'opinió tantes vegades

com a un li plagui,

de ser honest amb un mateix,

de viure senzillament

                                   fins al darrer batec.

Que en el fons res de tanta importancia.

Dani T. D. 18/8/2021

QUIÉN LO SABE...

Tiempo que casi siempre pasa

                               a destiempo,

días que se van entre los dedos

del azar,

horas que se van con las esperas

o con los deseos suspirados

por los anhelos del corazón.

Tiempo, tiempo, tiempo...

¿Ciertamente que es el tiempo?

¿Acaso el espejismo 

de un prolongación etérea que trata

de persuadir el anhelo

de la siempre fugaz permanencia?

Ah, quién lo sabe...

No somos más que tiempo.

Sí, el tiempo que nos sueña,

como un niño ante el espejo.

Dani T. D. 17/8/2021

RAZONABLEMENT FELIZ

 Cuantos más años me cumplen,

más extraña me parece esta vida.
No sé si es un error de la red neuronal,                     

                                            que también.

Pero sin duda la duda
es la que me mantiene,
                   y el sentido de humor claro,
                                                                 que no falte.

Los días ya pasan a gran velocidad
                    convirtiéndose en años,
y un sutil sinsentido se hace cada vez más latente
en la evidencia más inmediata 
                                y, de paso,

                                             más precaria.

Todavía no sé de que va todo esto,
   supongo que como decía el Jaime Gil de                                                             Biedma,
                           la vida va en serio
            ¿pero hasta que punto?

  Y el colmo es que a veces soy 
                                       razonablemente feliz

                          Dani T. D. 16/8/2021

DE VAPOR

    Dies de vapor, dies de boira, dies plens de paraules. Paraules plenes d'intensitat amb una llum fugissera que agonitza just quan la foscor pinta sobre aquest cel de tela.

 Dies que duren segles, dies ferits amb rars e inventats records,  dies totalment despentinats pel vent trapella de l'atzar, dies plens de dies de paper.

 Dies d'extranys exil.lis en l'oficina del deure més neuròtic i absurd.

 Dies nàufrags recorren les voreres de la ciutat esquinçada. D'aquesta ciutat plena d'il.lusions que es reinventen (i es pinten de 9) al compàs del tic-tac dels rellotges esquizofrènics surcant un futur que mai acaba d'arribar.

                                                   O potser un dia d'aquest, qui sap...

Dani T. D. 16/8/2021

ESTRAÑA Y BELLA

Dulces derrotas recorren las aceras

en la tarde dominical,

cuando un sol de verano

ya empieza a declinar.

El calor hace más lento

los movimientos y las horas

se relejan ante un móvil sin alma

que solo recibe mensajes insustanciales. 

Mientras me vacunan

contra la moderna gripe al compás

 de las estadísticas, que van desinformando 

 a golpe de chip, con cierto descaro oficial.

Y las dulces derrotas siguen su curso,

ennobleciendo el arte de existir.

Agitando los latidos del corazón

en esta tan extraña y bella odisea.

Dani T. D. 15/8/2021

EL SENYOR DEL MIRALL ÉS UN PERFECTE DECONEGUT

Dani T.D 7/22

DESCONSOLATS NÀUFRAGS

 Ànimes descosides

naufaguen a diari

en aquest desert virtual 

ple de generoses temptacions.

Els nivells de l'aigua

estàn pujant,

i el futur ja és dels peixos.

Ànimes desconsolades

es mediquen cada hora

per no pensar més del compte,

no sigués cas que el sitema

s'anès a prendre 

per Instagram.

Els nivells de l'aigua

estàn pujant,

posem-nos el banyador

o, directament les escates,

                                                      per si de cas.

Dani T. D. 13/8/2021

MALDITO PARAÍSO

 Ha subido el alquiler

de este maldito paraíso,

las cuentas ya no salan

y las mareas suben

ya más de la cuenta.

Ya no se cabe en este rincón

tan plácido,

mientras que los alimentos

escasean o

se adulteran por momentos.

Suerte que si se tiene dinero

se tiene todo lo que se desea,

y el que tiene es un ser completo

del hígado al esternón, 

sin pasar por el corazón,

claro.

Dani T. D. 13/8/2021

VARIACIONS SOTA SOSPITA

 Les circumstàncies inciten

a adoptar un moviment determinat,

malgrat les angoixes que s'agiten

al compàs d'un pensament capgirat.. 

 

Les pors sempre son d'una gran varietat:

colapsant, aíxi, els propòsits més itinerants

farcits d'una suposada i òptima sobrietat 

que va perfilant els anhels més espectants. 

   

Dani T. D. 12/8/2021 

REFLEXIONS DE LLENGUATGE I PENSAMENT

    El llenguatge és la principal eina que un té per ordenar i crear pensament. Per pensar es necessita temps. Depén per on es decanta el pensament agafarem un rumb o un altre, així es va conformant el destí (suposant que hi hagi un destí). Aquest pensament, per tal de que sigui clar i de collita pròpia, ha de ser crític. Crític principalment amb el propi pensament. Cada vegada és més díficil saber si el pensament d'un és original, ja que la influència exterior cada vegada és més forta. Però cada vegada també hi ha més possibilitats de desenvolupar una forma pròpia de pensar (i reflexionar), que al mateix temps, pugui interactuar amb altres maneres de pensar, i de pas, de ser.

Dani T. D. 11/8/2021

REALMENT RES

 Rara vida,
rara terra,
raros dies,
raros anys.

Camins que no saben ben be on van,

futurs que ja venen del passat,

destins que s'esborren a cada pas,

pauraules que generen el silenci més incomode.

Estrany món,

estranya existència,

estranya intel.ligència,

estrany desig.

 

Horitzons fets de miralls,

dies que duren anys,

anys que cada vegada corren més,

i ningú sap realment res.

Dani T. D. 11/8/2021

PRAGMÀTICA I SUBTIL

 

Una pragmàtica i subtil intel.ligència
navega a un pam del terra
per les voreres d'un inquietant estiu.

Mentre el vent

dels dies

despentina 

els records 

del futur

i l'esperança

vers

al passat.

Una sobtada manera de viure

sedueïx discretament els natius

d'aquesta selva tan asfaltada i moderna.

Mentre el perfum

de la essència

de la nova

normalitat

no necessariament

implica 

                              la naturalitat

                                                                      de la vida diària.

Dani T. D. 11/8/2021

LA SENYORA PI I EL SEU NOI TRESCOMACATHORZEEE

Dani T, D, 7/22

NI TAN XIMPLE, NI TAN ESPAVILAT.

 Ni tan ximple, ni tan espavilat

em desperto un dia més

empaitant les ombres de la matinada,

corrent rera els minuts veloços

dels rellotges cabrons!

Ni tan trist, ni tan feliç

procuro abans de res

enfotre'm del meu propi 

                                 deficient mirall

i, després de la resta d'aquest món

tan meravellós com absurd.

Ni tan viu, ni tan mort

des de la meva condició de nàufRAG,

d'ésser provisional...

mentre els dies de paper

em desdibuixen batec a batec

cap a la memòria de l'oblit

                                               més fresc i lliure.

Dani T. D. 10/8/2021

¿BUIDOR QÜOTIDIANA?

    Sagnen les paraules abandonades sobre les voreres desgastades per la buidor més qüotidiana, mentre el temps incansable erosiona totes les promeses que va trobant el seu pas. I un va fent en el seu dia a dia. A voltes, o sovint, com un zombi que s'ha instal.lat en un cercle 
monòton i fàcil de seguir. Dins del qual les pors i les angoixes semblen estar sota control. Però és una mentida més que ens diem a nosaltres mateixos. Una enèsima mentida segurament per sobreveviure un dia més en aquest cementiri tan bonic i civilitzal, tan virtual com hortera, tan idílic com idiota. I és que la vida sempre s'escapa entre els dits i es troba en una altra part: a l'altre cantó de l'univers. O qui sap....

Dani T. D. 10/8/2021

EL TIEMPO ES VIENTO

El tiempo es viento,

el tiempo es agua.

el tiempo es fuego,

el tiempo es este 

preciso momento.

El tiempo en tus ojos,

el tiempo entre los dedos,

el tiempo es distancia,

el tiempo en los miedos,

el tiempo son también los despojos.

El tiempo a veces lento

el tiempo, pero normalmente, 

el tiempo va a toda leche,

devorando las sombras

mudas de los relojes.

El tiempo es palabra,

el tiempo es silencio,

el tiempo es memoria

memoria que se hace olvido 

bajo el imperio del tiempo.

Dani T.D. 9/8/2021

SUPUESTAS AMENAZAS

 Supuestas amenazas

transitan con descaro

el decorado de la realidad.

Hay días concretos

en los que algo no acaba de ir:

el alma totalmente desquebrajada,

el cuerpo peor que muerto.

Mientras que las palabras

malvenden su significado

en las esquinas del Deterioro.

Evidentes naufragios

alteran la carencia

desde la nada más normal.

Mientras los días

pasan cada vez más veloces

sin saber a dónde ir.

Ante el panorama desastre

conviene relajarse,

y por la ligereza de los 

acontecimientos declinarSe.

Que, al fin y al cabo,

carecen de importancia

como todo lo demás.

Dani T. D 9/8/2021

A VECES ME CAIGO

A veces casi todo

y otras veces 

apenas nada.

A veces busco

yo qué sé,

algo de luz

en pleno día.

A veces me caigo

en un abismo de alquiler,

en un agujero perfumado de sinrazón.

A veces escribo

y se me van los días

por la ventana.

A veces perdido

pregunto en la oficina de objetos perdidos

si me han encontrado.

A veces solo en compañía

y otras acompañado de la soledad,

lejos del decorado del mundo.

A veces muerto en vida

y otras vivo en sueños

exclusivamente en directo.

A veces alegre

y otras triste,

pero siempre vivo

                                                 (de momento, claro)

Dani T. D. 8/8/2021