jueves, 16 de mayo de 2024

IMPROVISACIONES DE UN DESTINO

   Un buen día de hace unos años, José Antonio Alegre se quiso suicidar saltando desde su balcón, situado en un noveno piso.

 Todo pasó en la madrugada de un lunes de abril. Entonces José Antonio Alegría tenia 47 años, estaba soltero y trabajando en una empresa como recepcionista. Su vida no le gustaba y menos su forma de ser. Su carácter tolerante y, en cierto modo, de bonachón, escondían diversos complejos y frustraciones. Se sentía inútil y cansado. Cansado de esperar lo que no llegaba nuca.

¿Y que era aquello que no llegaba nunca?

Exactamente Jose Antonio Alegre no sabía el qué. Pero si que sabía que estaba cansado de ser él mismo (o más exactamente de no ser él mismo). De comerse tanto el coco y sentir aquel miedo feroz en su interior.

  Un miedo criminal que siempre le hacia la punte. Siempre partía desde el hemisferio derecho de su cerebro y boicoteaba todas sus decisiones, todos sus sueño y un para de cosas más. Esto generaba ansiedad en su ser. Ansiedad que se manifestaba en forma de nausias. Al principio Jose Antonio estaba convencido que aquellos ataques gástricos eran la herencia de su mayores por parte de padre, pues su padre Antoni Jose Alegre era una persona muy nerviosa. Pero a medida que pasaba el tiempo Jose Antonio se dio cuenta de que aquel dato no le servia de mucho, si no ponia remedio.

  El remedio estaba en sus manos. Tal vez hay cosas que no se pueden cambiar. Tal vez el destino ya está escrito por los dioses, pero también también uno puede provocar el curso de los acontecimientos, al menos intentarlo.


  Había estado gran parte del domingo dándole a la cabeza. Principalmente había dos cosa que le preocupaba: una era que últimante en el trabajo no se sentía realizado. Y la otro es que Rosita, una mujer con le que había estado saliendo, últimamente le estaba pidiendo dinero.  Y tal vez demasiado dinero. Y eso pintaba mal. Jose Antonio se había planteado decirle a Rosita que ya no podía darle dinero. Que lo sentía, pero él tampoco ganaba una millonada. Pero claro, por otro lado aquella decisión suponía ya no quedaría con Rosita. Ya no se amaría durante gran parte de la noche en su pisito de soltero, ya no más... Y a él se le daba fatal lo del ligoteo.

 Lo de la faena era que Jose Antonía quería ganar más dinero, y aquella suponía planearse cosas y hablar con tal persona. Pero no se sentía capaz. 

  De entrada, aquellas dos situaciones tenían solución. De hecho todo tiene solución, excepto la muerte. Y aún así quizás... quien sabe...

Pero los pensamientos de uno a veces se descontrolan. Y una cosa lleva a la otra. Y los pensamiento ya son preocupaciones, obsesiones... Obsesiones que llegan a cortar incluso el ritmo de la respiración. Y a las cinco de la tarde Jose Antonio se sirvió una cerveza, haber si aquel bálsamo de cebada le calmaba. En los primeros tragos quizás pero a medida que se acababa la dosis de la botella  la ansiedad empezaba a latir de nuevo.

Dani T. D. 16/5/2024

NOS QUIEREN IDIOTAS

 Nos quieren sumisos,

nos quieren distraídos,

nos quieren mansos,

nos quieren felices,

nos quieren esclavos,

nos quieren idiotas,

nos quieren vacíos,

nos quieren consumidores,

nos quieren un poco (o bastante) muertos,

nos quieren ignorantes,

nos quieren analfabetos.


Y nosotros lo asumimos,

y nosotros lo procesamos,

y nosotros nos lo tragamos,

y nosotros lo pagamos,

y nosotros lo gastamos,

y nosotros nos medicamos,

y nosotros nos alcoholizamos,

y nosotros nos robamos

                      (unos a otros),

y nosotros nos mentimos,

y nosotros nos odiamos,

y nosotros ¿nos amamos?


Dani T. D. 16/5/2024

BIFURCACIONS DEL DESTÍ

 Em vaig confondre de camí. Vaig contestar malament totes les preguntes. No vaig fer cas de cap senyal que m'enviava el destí.

  Però cada dia s'ha de començar de nou. Cada dia és una nova vida. Clar, que a vegades l'imbècil que tinc vivint de pensión en l'hemisferi dret del meu cervell, no para de fer-me la guitza.

  La seva xerrameca pesada no para. Em fot enlaira quasi tots els meus plans. M'inunda l'ésser amb complexes de tota mena, com si jo no pogués  fer segons què, com si jo fos inferior a la majoria (i també a la minoria), com estigués condemnat a ser d'una manera determinada...

  Ja sé que ningú és perfecte, ja sé que la perfecció no existeix. I si existeix és molt avorrida, per no dir insuportable.

  Viure mai és fàcil.  Un ha de procurar no tenir por. Principalment no tenir por a la por de ser un mateix. Encara que també podríem prguntar-nos què diables significa ser? Suposo que és procurar sentir el batec de la vida de cada moment, i acollir-nos a la seva proposta com si fos un regal. Però també això no deixar de ser un misteri. Que en aquests temps encegats per tanta tecnologia, s'està perdent la màgica espurna del misteri de la vida. Però bé, això potser ja ho desenvoluparem en una altra ocasió.

   Tornant a la por, com diuen els orientals, l'enèmic i les principals pors sempre estàn dins.

  Suposo que un dels objectius d'aquesta vida (si en el fons hi ha algún objectiu en la vida) és la vèncer l'enèmic que un duu dins. I després....

 Potser aleshores un altre destí il.minarà nous camins en el rostre d'un altre jo, sense deixar de ser un mateix... O qui lo sa...



Dani T. D. 16/05/2023

miércoles, 15 de mayo de 2024

MERDA MODERNA I DISPERSA

 

   Tanta merda dispersa i camuflada. Merda que sempre flota i sobresurt, que es presenta a les eleccions i sense guanyar-les, també les guanya. Merda que es presentada a l'opinió pública com la clau a felicitat perquè tothom es sentí únic, singular i especial.

Merda que ja és l'essència d'un fals ben estar, però intransfarible. Merda que sense ser ni de dretes ni d'esquerra, és d'esquerra, de centre i de dretes. Merda que dóna llum i escalfor, que ens dóna la força per seguir cap al desastre total i diví.

  Merda que enviem una i una altra vegada a les xarxes virtuals, cibernètiques i socials. Opinant sobre qualsevol cosa encara que no es tingui ni idea del que es parla. I així sentim que estem conectats amb la resta del cosmos, mentre que paral.lelament estem més sols que mai perquè no suportem al silenci quan estem només amb la companyia dels nostres propis pensaments, suposants que ens quedi algún pensament propi, clar.

Dani, 15/5/2024, diari secret.

L'INICI D'UNA NOVEL.LA O D'UNA NOVA VIDA

    Va despertar-se més o menys a la mateixa hora de sempre. Assegut a un costat del llit, va pensar durant uns breus instants sobre el que faria aquell dia.

Ho tenia tot preparat.

 Bé, tot és un dir. La tarda anterior havía estat fent una maleteta on va posar quatre coses. Tenía un bitllet de tren d'Alta velocitat. De moment s'aproparia a Lisboa, i des d'allà...

 No havia pensat res més. Només s'havia que volia escapar d'una vida monótona.  Potser escapar-se d'ell mateix, de les promeses que sempre es podrien entre les pàgines grogues d'un calendari malalt d'esperar.

  Havia tret també tots els diners del banc. No eren gaires, el suficient per viure un any i uns meses. Potser provaría sort, i un cop a Lisboa, aprofitaria i escriuria a la fi la novel.la que mil cops havia començat, i sempre abandonava, perquè potser no mai  havia arribat a creure de debó que podia guanyar-se les garrofes escribint. Ganes d'escriure no li faltaven. I havia desenvolupant cert talent a l'hora d'escriure. Però bé, això és molt relatiu i, més en aquest temps on els romaticisme havia naufrgat en tota mena de pantalla plana pensada per l'èsser més automatizat, previsible i manipulable.

  Als seus cinquanta-u anys, què podia perdre? Ara que ja savia que en els millors del cassos la vida és pur naufragi cap al res alliberador...


Dani T. D. 15/5/2024

EL TIEMPO LO DISUELVE TODO

 Coleccionar todo tipo

 de retrospectiva

sobre enseres y objetos,

apaciguar 

a los dioses de ahora

para no alterarlos más 

de lo debido.


Votar cada cuatro años

al menos perturbado,

no es tarea fácil.

Esto de ser demócrata equivale

bastante a la esquizofrenia,

pero,

  en fin, 

          el tiempo lo disuelve todo.


Dedicarse a escribir

narrativa desechable en el tiempo libre,

tras el desgaste que conlleva

el trabajar para vivir

con una mierda de sueldo

hasta al fin de los días.



       Y a partir de entonces

 ingresar en el cementerio,

             o en algún desguace

                    con ciertos tintes divinos...


Dani T. D. 15/5/2024


COSES SENSE MASSA SENTIT.

   A vegades cansat de tot, i de res en concret, no m'aixecaria mai més del llit. 

  Però finalment m'aixeco.  Em poso de peu desfiant un dia més la Llei de Newton. Respiro fons omplint els pulmons i acte seguit em reconec viu.

 O això sento, encara que en el fons no estic massa segur. 

  Un cafè, el primer del dia, m'ingressa definitivament a la més immediata i absurda realitat.

Avui plou. Agafo el paraigües, vaig cap el metro, em creuo amb els mateixos destins de cada dia que també van cap a un lloc de treball, cap a un centre d'estudis o cap a la fi del món, que també podria ser. Tal i com està el món.

  Minuts més tard aconsegueixo arribar a l'oficina que té cara de desert. M'he mullat una mica. Normal, si plou. Algún rostre company em pregunta: Que t'has mullat? Em limito a somriure, no contesto. Estic a punt de tocar al dos i tornar a casa. O escapar a qualsevol desert, platge, habitació d'hotel, o finestra que partanyi a un àtic d'un gratacel. 

Però no ho faig.

 Em consola la idea de fugir, fins i tot de matar-me (que és una altra manera de fugir). Potser em falta detreminació per anar més enllà

 Però determinació? En quin sentit? Trato de no fer-me massa cas, de no escoltar la xerrameca i els consells idiotes que venen de l'hemisferi dret del meu cervell. 

 Acte seguit respiro fons, engego a l'ordenador i escric aquestes paraules.

 I la vida seguió como siguen las cosas que no tinen mucho sentido, Sabina em canta a voltes des d'una cantonada de l'hemisferi esquerra del cervell. I ric i avanço amb un esceptisme caxondo...


Dani T. D. 15/5/2024 

RENTABLES PARA EL SISTEMA

 El deterioro de la curiosidad
por las cosas
                 de la vida

camina hacia futuros

 profundamente idiotas,

bordeando las orillas

de la existencia

a través de pantallas planas

proliferando en la puta inteligencia artificial.


Mañana ya será antes de ayer

cuando se aspiraba a vivir sin más,

y el calendario no hacia tantas carreras

hacia la nada más sofisticada,

donde la humanidad parecía 

un sueño no tan desechable.


Pero ahora quizás

ya es demasiado tarde.

O tal vez la clave esté en recuperar la 

                                         espontaneidad.

Sí, la espontaneidad de vivir,

de sentir, de ser

ante la inercia de una normalidad

cada vez más programada

para que se consuma la vida

como si fuese un serial de Nifliz,

   o cualquier otra mierda de esas

   que le hacen a uno rentable para el sistema.


Dani T. D. 15/5/2024

lunes, 13 de mayo de 2024

ER FUTURO ES INCIERTO Y ESTÚPIDO

 ¿Vamos hacia un mundo cada vez más idiota?


Si quieres saber la respuesta la aplicación  YOQUECONOSÉ.COM

jueves, 9 de mayo de 2024

POSIT

Augmenta la tecnologia, y dismuyen las neuronas...



Diari secret. 2024

ASQUEROSO SISTEMA

               Yo ya no voto,

sólo se presentan

 políticos...

¡¡¡QUÉ ASCO!!!



Dani, er pirata



GALLINES DOMESTIKADES

Vigila a qui votes, 
perquè pot guanyar.



De totes maneres, 
surti qui surt,
 el sistema 
continuarà sent tan cabró 
com fins ara.


¡¡VIVA HONDURAS!!

miércoles, 8 de mayo de 2024

SOSPECHOSAS INTELIGENCIAS

 Se sospecha que antes

 de la inteligencia artificial

 ya había 

inteligencia artificial.


Dani Torrat, 2024

I NO EM TROBO

 A volteS em busco

i no em trobo,

i a voltes en trobo

sense buscar-me.


A voltes no soc ningú,

però hi ha vespres

que soc més de sis.


A voltes em sento buit

i a res trobo sentit.

I a voltes estic buit

però no paro de riure.


A voltes soc 

bastant imbècil,

en canvi d'altres

soc profundament imbècil.


Sospito que no sóc l'únic,

i podria fer 

carrera poítica.


A voltes estic

cansat de res,

i d'altres el que em cansa

és no cansa-me de res.


A voltes....


Dani T. D. 8/5/2023



¿RECORDATORIO?

 La democracia puede llegara ser muy peligrosa, sobre todo cuando cualquier imbécil o psicópata  puede salir elegido. 

(La mayoría no siempre tiene la razón, 

a veces también compra El Periódico)


Dani Torrat. 1800


PRESIDENT ELECTE

 A veure quin 

capullo surt 

el diumenge....





diari secret

DESDE LAS RUINAS DE LA LUCIDEZ

Seguramente la vida 
va en serio,
 pero cada vez
 me la creo menos....



Dani Gil De Biednma, 2024

lunes, 6 de mayo de 2024

COMO UN INSECTO IDIOTA

 Me muero desde 

el primer dia,

me muero mientras

 archivo el corazón,

me muero cuando voy de viaje,

me muero de placer entre tus brazos.


Me muero de risa en cada momento,

me muero en este absurdo argumento,

me muero cuando me despierto,

me muero y no me importa.


Me muero leyendo,

me muero escribiendo,

me muero bailando,

me muero como un insecto idiota.


Dani T. D. 6/5/2024

EL NOTARIO DE TURNO

 Cuando los criminales

 se profesionalizan

y se hacen con el poder,

cuando ya se confunde

democracia

con demagogia, y su paradoja

con verdades adulteradas.


Cuando la historia se reescribe

bajo el notario de turno,

y vivir ya es el oficio

más imposible de todos,

que ya es decir.


Dani T. D. 6/5/2024

jueves, 2 de mayo de 2024

¡¡¡VISCA ISTANBUL!!!

 



      A QUIN FANTASMA 

I XORIÇO

 (professional i català)

VOTAR????


(Català, Espanyol o Mongol,

si ets un humil

 o miserable treballador

et donaràn sempre

 per Istanbul)

¡MUCHAS GRACIAS PAUL AUSTER!

   No recuerdo muy bien que libro fue el primero que leí.
Seguramente el Palacio de la Luna. Aquella fantástica historia me llegó muy hondo. Su autor era Paul Auster. Sentí que, de alguna forma aquel libro me hablaba directamente a mi. Incluso llegué a sentir que el autor había escrito el libro para mí. Luego continué leyendo libros de este extraordinario autor: La invención de la soledad, Triologia de Nueva Yorck, Brookyn Folies, Mr. Vertigo, Sunset Park, Diario de Invierno, El pais de las últimas cosas...sus poemas...
  Y como no olvidarse de su paso por el cine como guionista en Smok, una peli muy interesante, Blue in the face como co-director o Lulu on the bridge como director y guionista. Películas que tienen el ADN del mundo de Auster. Un mundo particular, con personajes que buscan en la cotidianidad más azarosa.

  Pues tal vez el azar sea el principal tema de Auster, y a la vez la principal causalidad en la vida de cada uno de nosotros.
  Algunos de estos libros están gravados en mi alma. Siempre me acompañaran, al menos su esencia. Ya que Paul Auster, ante todo es un atmósfera, un estado de ánimo. Y de algún modo, una forma de estar en este mundo tan raro, tan real, tan fugaz, tan imaginario, tan visceral y tan cruel.
   El estilo Auster es muy singular. Es un estilo directo y sensible, profundo y comprensible, complejo y a la vez sencillo.

  Es curioso, para no decir raro, pero cuando me enteré de tu muerte Paul, mi corazón se estremeció. 
Y eso que no te conocía en persona.
Me pasó lo mismo que con mi querido David Bowie, mi admirado Aute, y los geniales Pepe Rubianes y Javier Krahe,
  Sois gente que de algún modo fantástico  formaís parte de mi vida.

  ¡¡¡GRACIAS PAUL  AUSTER, TE SEGUIRÉ LEYENDO!!!

¡¡BESOS Y ABRAZOS!!

IMPROVISACIONES DE UN DESTINO

   Un buen día de hace unos años, José Antonio Alegre se quiso suicidar saltando desde su balcón, situado en un noveno piso.  Todo pasó en l...