El secreto se encuentra
en no conseguir nada.
El secreto es está en que
no hay ningún secreto.
El secreto lo conoce
todo el mundo.
El secreto acaba de ser
siempre una enorme decepción.
Dani T. D. 29/11/2023
miércoles, 29 de noviembre de 2023
ENTRE LES RUNES DE LA IL.LUSIÓ
em vaig morint,
i mentre em moro
estic tan viu...
És el ritme
que va marcant
el cor
en el camí d'anada,
en el cami de tornada.
I mentre, passen els dies
amb les seves nits somniades.
I mentre, em desperto
per somniar més de debó.
El ritme
que va marcant
aquest cor meu
(que en el fons
tampoc és tan meu)
entre l'anhel del demà,
entre l'anhel de l'ahir.
Entre les runes
de la il.lusió...
Dani T. D. 29/11/2023
martes, 28 de noviembre de 2023
TOT I RES
A voltes tot surt
més aviat del revés.
Del revés a voltes
tot i res surt.
I tot pren un caire
que massa clar
no està gaire.
I la realitat
és una enorme serp.
I els rostres,
masses serios,
escupeixen dagues
que van directes a l'ànima
d'un.
L'ànima
que avui no s'anima.
Anem al bar
i després a la platja;
i que li donin per Istàmbul
aquesta vida
tan moderna
i sofisticada.
Dani T. D. 28/11/2023
ARENAS MOVEDIZAS
El suelo es un conjunto de arenas movedizas. En el espejo hay un imbécil. ¡Hostias, si soy yo!
El metro es una lombriz gigante que me interroga mientras saca humo por sus narices: ¿dónde vas piltrafilla con estas zapatillas de papel de plata? Yo no sé que contestar, se las compré al mercachifle del barrio.
A l fin me subo a lomos del metro camino al destino de siempre. Dentro del metro hay ojos con distintas formas: triangulares, cuadradas, descongelas, templadas, neurótica... Ojos que quizás también se cuestionan las mismas chorradas que yo.
Al fin llego a mi puesto de trabajo. Beso el suelo. Me siento a salvo, pero continuo sintiéndome raro. Consulto las paredes de la oficina a ver si busco algo de claridad. Pero nada, están mudas. Claro, no tienen boca.
Así que me pongo a currar para realizarme y sentirme una persona completa y, de paso, normal (¿aunque quien es normal hoy en día?).
Pero hoy estoy más raro de lo habitual. A lo mejor estoy algo depre. O confundido o gilipollas (que también podría ser). Entonces suspiro profundamente, mientras mis manos teclean. Después me tomó un café con unas gotitas de salfumán para limpiarme la neurosis...
A fin de cuentas los día especialmente raros también pueden ser necesarios, aunque no especialmente útiles. Aunque en el fondo vivir no tiene porqué ser útil,
con que sea soportable...
que a veces, ni eso...
Quizás ese sea el encanto de la vida moderna.
Dani T. D. 28/11/2023
LA ÚNICA EXCUSA
i no sé el que busco.
I continuo buscant
per no trobar
gairebé res.
Res de res,
na de na...
Uff, i m'enfonso,
omplint els ulls
de llàgrimes
desesperades.
Llàgrimes que,
per cert,
les aprofito
per natejar-me els ulls
i cercar altres mirades.
A vegades no paro de buscar
per no trobar res de res.
Potser aquest és
una de les tasques
de l'ofici de viure.
Finalment esclato
a riure.
Que ben mirat
és una bona excusa
per continuar
vivint.
Potser
la única...
Dani T. D. 28/11/2023
NO VAL LA PENA
especialment vulnerables:
la pell més fina del que és habitual.
Dies que un es qüestiona tot:
què faig aquí?
Què és tot això?
Estaré cansat de ser tan guapo?
I per rematar'ho altre cop el Nadal dels cordons!
Consumisme a tope,
totes les cares semblen tan amables....
El neixament del mateix nen Jesus
de sempre.
-Doncs què sàpigues que
d'aquí un mesos et crucigicaran
I tanta pau?
Per favor, mira el món....Continua fet una merda.
Es barallen per les mateixes foteses,
que si el territori,
que si el patroli,
que si la religió,
que si les banderes,
que si els calers,
que sí la meva és més gran que la teva....
I tantes altres bestieses...
Bé, sort que un aprén
a no prendre's res seriosament,
començant per l' absurdes misèries
d'un mateix.
No val la pena.
S'ha de riure sempre
malgrat tot,
perquè la mort és pot presentar
en qualsevol moment....
Dani T. D. 28/11/2023
viernes, 24 de noviembre de 2023
A VECES ME BUSCO
a veces me busco y no me encuentro.
He salido por ahí tras un sueño,
un deseo,
un corazón abierto.
Y me equivoco de noche,
de piel, de destino...
...como en tantas ocasiones...
Trato de regresar a mí
por donde no he venido,
y me encuentro con la piel un poco más vieja,
pero igual de confundido y de idiota.
Y no es vanidad (¿o si?)
Lo que quiero decir
que más que buscarme
es desencontrarme por enésima vez
en el encuentro ya desgastado por los años
que ya desfiguran el espejo.
Y pasan el tiempo,
y se desplOma la vida.
y los deseos se destiñen,
y los desengaños aprenden a reír
en una academia nocturna
a orillas a un mar de dudas.
Dani T. D. 24/11/2023
A VOLTES, CALOR
D'altres, massa fred.
Hi ha dies despentinats
amb tardes sense masses ganes de re.
Hores avorrides en les oficines del tedi,
nits desertes en el desballestament
dels dessitjos.
Divendres disfressats de dilluns,
tristors que no paren de riure.
Miralls plens d'escopinades,
la vida absurda que tritura l'ànima.
I al final, què?
Doncs riure, riure i riure,
no hi ha més.
Dani T. D. 24/11/2023
QUINES PREGUNTES!
-Escolta Ricard, tu creus que hi ha una altra vida després de la mort?
-Hòstia tio, quines preguntes!... -va fer una pausa i va fer un glop de la seva gerra -Crec que no. Ja en prou feines em costa creure que hi hagi vida abans de la mort. Només cal fer un cop d'ull al nostre voltant. O sense anar més lluny, el dia a dia. Es a dir, aixecar-se cada matí per anar a pencar en un lloc de treball que no ens acaba de convèncer, però bé alguna cosa em de fer per guanyar uns calers. Que després no t'arriba pràcticament per res després de pagar l'hipoteca o el lloguer, la llum, el gas, l'aigua, la compra, l'escola dels nens, les plataformes de tv... I diguem, això és vida? Si tens sort, surts amb la parella al cinema i a vegades hi ha festa als diumenges de matinada. Però rerament les ganes de dormir son tantes que...no sé si m'entens...
-Si, t'entenc, però tu no estàs casat ni tens fills...
-Però, podria estar-ho. A més ja passo dels cinquanta i tinc tot el dret del món a inventar-me una família, ¿no creus estimat Robert? Que una familia imaginària també te la seva...
-I tant. I més si ets escriptor.
-Eh, escriptor afeccionat.
-Però escriptor al cap i a la fi.
En Ricard i en Robert eren amics pràcticament des de l'infancia. Els dos vivien en el mateix barri de la Torrassa. En Ricard tenia cinquanta tres anys, solter i arrossegava una adol.lescencia mal curada. Treballava fent reportages i articles per diferents medis. I sempre tenia entre mans un llibre de narracions que mai acabava. Esperava publicar-lo algún dia, i aquesta espera el mantenia viu.
-I tu Robert creus en una altra vida.
-Depén del dia. Rerament crec que la vida és un somni, un somni conscient. I després d'aquest somni un desperta en una altra història. Encara que espero que quan mori no hi hagi cap altra moguda ni vital, ni existencial. En viure una vegada hi ha més que suficient, no creeus? Però vés a saber....tinc tants dubtes. I això de fer-se gran no afegeix sabiesa, al contrari: afegeix cada vegada més i més ignòrancia. En el fons no tenim ni puta idea de res, per molt informat i llegit que un estigui.
-I què, com van els amors?
-Uff, d'aquella manera. Sóc un desastre encara, a aquestes alçades....Tenia una novieta, la Sara. Te la vaig presentar
En Robert va afirmar amb el cap
-Però jo què sé...sembla com hagi perdut les ganes...potser tendeixo a tencar-me massa en mi mateix o en la pintura, que és una obsessió.
-Què tens alguna expossició o projecte entre mans?
-M'ha demanat una amiga meva unes il.lustracions per un llibre per nens. D'altra banda estic preparant un exposició que faré cap a l'abril a Granada i estic fent obra nova. Rerament no paro, i es que està malament dir-ho però m'ho passo tan bé pintant, que no puc separar viure i pintar. Potser estic per tancar, qui sap. Encara que sóc inofenssiu...de moment. I es quan estic entre llapisos i pinzells es para el temps, em trobo en un món realment meravellós. I tot el demés m´importa tres cogombres.
Els dos amics van esclatar a riure i brindaren una altra vegada.
-Bé, de moment a beure que son dos dies, encara que a vegades no ho sembli. La vida és curta, però és fa tan llarga... -va dir en Ricard
-Espero que si per una extranya casualitat hi haguès una altra vida, al menys que hi hagi cervesa. hahaha!!!
I la nit avançava com un dolç encanteri cap a les clarianes del nou dia, com si fos un enèsim miracle.
Dani T. D. 24/11/2023
DESGASTADES PROMESES
Desgastades promeses
refrescades per un elèctrik vent,
quan les hores mes grises
desafinen els rellotges
de la normalitat més absurda.
Les ganes de desconectar de la rutina més gris
salten entre el teclat
dels ordinanador descongelats
mentre les ratlles de la prometadora esperança
es comencen a consumir ansiosaments.
Dani T. D. 24/11/2023
jueves, 23 de noviembre de 2023
LO INUNDA ABSOLUTAMENTE TODO
Esta nada que lo inunda todo,
este todo que se vacía en nada,
mientras pasan las horas de agua
con sus zapatos de vientos.
Y los presidentes se cortan la cabeza,
y los esclavos se pudren al sol,
y los sacerdotes se afeitan los ingles,
y la información diseca todo entendimiento.
Esta nada que rediseña el paisaje
entre las ruinas de la razón
en este marco tan desastroso
que lo inunda absolutamente todo.
Dani T. D. 23/11/2023
MÉS LLUNY DELS ARBRES CAIGUTS
L'endemà era dimarts i enlloc d'anar directament al seu lloc de treball, es va dirigir a la quarta planta de l'empresa on hi havien uns despatxos i sales abandonades on no hi havia absolutament nigún treballant. Aquella part de l'edifici estava pendent d'una reforma que mai arribava per falta de presupost, o d'altres factors que poc aporten a aquesta història.
En la quarta planta, en Lluís va trobar l'espai que buscaba rera d'una porta. Un despatx molt acullidor: Una taula, una cadira, un pot amb retuladors, llapís i bolis, una gran finestra on es col.lava un sol esplèndid d'un estiu que ja moria lentament, i el terra recobert amb moqueta d'una blau fluix perfecte per asseure's i meditar.
En Lluis es va tencar en aquell recinte. Es va treure l'abric i deixà la bossa amb el menjar a un racó de la taula. Després es va treure el móbil i va trucar al senyor G per dir-li que aquell dia no aniria, doncs tenia mal de cap i mal de panxa. El senyor G li va dir que no es preocupés, que es quedés a casa el temps que fes falta.
Immediatament el primer que va fer en Lluis es descalçar-se i buscar un racó, asseure's amb les cames encreuades, preparar el temps en el móbil, tancar els ulls i meditar.
La meditació és, de entrada, no fer res. Suspendre el pensament, que és díficil i pot semblar impossible. Ja que el pensament no para, es com una rentadora que mai es desconecta. El pensament va amunt i a baix, a dreta i esquerra del cervell, no para. Tampoc és cansa. L'objectiu de la meditació precisament és aturar el pensament. I aflorar la llum, l'energia, el goig de ser pel simple fet de ser.
En Lluís no era cap expert, ni cap professional pel que fa a la meditació. Simplement s'havia topat amb ella feia uns deu anys enrera. I havia començat a llegir llibres llibres, a veure videos per Yotube, i sobretot a experimentar. Res més. No tenia cap altre pretenció.
O potser era el destí. Ja que en Lluís sentia que había arribat el moment de fer un pas i d'anar més enllà.
Dani T.D. 23/11/2023
miércoles, 22 de noviembre de 2023
INVOLUNTARI SUÏCIDI
En D havia anat a treballar com de costum en les oficines del diari on des de feia uns deu any venia desenvolupant tasques de primer redactor i articulista. Aquella jornada queia en dimarts, i en D es va presentar al seu lloc de treball una hora abans, doncs volia abançar un reportatge sobre la felicitat en les gran ciutats. A les 8 en punt del matí en D va pujar al terrat del edifici per prendre un cafè, fumar-se una cigarreta, mentre rumiava la manera de començar la redacció del reportge.
En aquelles hores del matí feia una mica de fred en aquell terrat. En D duia un got de cafè en una mà i una cigarreta encara sense encendre entre els llavis. El periodista va anar directa a la varana a contemplar les vistes. Des d'aquella alçada es podía contemplar tota la ciutat.
Tot anava bé, quan en un moment donat en D es va recolzar en la barana. Aquella barana estava fluixa o trencada, no se sap. Per el que en D. va relliscar i va caure cap endevant des d'uns trenta pisos. Mentre queia anava repassant el que havia sigut la seva vida:
-Ja ho veus, massa jove per morir. Quaranta anys, quina putada, ara que a la fi tot anava bé. I la Miriam a la fi s'ha quedat prenyada. Hóstias, a costat he! Vull dir que tot ho creia per perdut. Però a valgut la pena. No sé perquè, però m'alegro d'haver viscut, al menys quaranta anys. I això que tot plegat no té massa sentit, enncara que un s'enganya i el final redacta un sentit al seu cervell. I al principi no tenia res clar. Els estudis sempre justets, treballs precaris de merda, les noies no em feien, els complexes em feien la guitza, les depres, fins i tot les fantasies suicides... Pero mira tu, irònies de la vida, surto un dia al terrat del diari on desanvolupo una feina guapa, enropego i ara estic caient, a punt de rebre un santa hòstia mortal. No espero ni cap cel, ni cap infern, ni cap purgatori. Tampoc crec en la reencarnació. La vida està bé. En general és una bonica experiència però amb una vegada hi ha més que suficient, ja que d'altra banda hi ha coses tan absurdes... sense anar més lluny la més immediata realitat...Jo qué sé... el fet d'haber de treballar, de lluitar per sortir endevant, la lluita per ser algú, els mals rotllos que arrosseguem per tonteries, les merdes mentals que ens fem per després ensopegar i esclafar-te al terra i morir com un insecte..
Tot plegat Shakeaspeare ja ho deia en boca de Macbeht: La vida és un conte narrat per un idiota....però bé no cal posar-se tan dramàtic, ja que malgrat tot la vida té coses bones i no és inmortal. Encara que quan practicava la meditació experimentava certa percepció de l'ànima. Era com si m'adonés de que tot el que estava visquen (viscut des d'aleshores) és una ficció total. Com si un estigués en una pel.li (de sèrie B?). Que en el fons ja és això. Doncs un va fent anys, adquirint coneixement i experiència...Però en el fons què? Que és tot això? De que serveix tot plegat?
I el final, quan tot sembla clar, tornar a començar. La cosa és capgira, encara que estic convençut que quan a la fi em pegui l'hòstia mortal contra el terra, s'haurà acabat tot per a mi. Encara que què s'haurà acabat? La vida, d'acord Però fins a quin punt aquesta vida que ja s'està acabant és real? I què és la realitat?
Ara que, havia començat a publicar els meus contes, i havia acabat la redacció d'una novel.la, i que la vida prenia un cert sentit (encara que com ja he dit la vida no té massa sentit). I també que els assumptes amorosos s'havien a la fi resolt. Perquè quina sort vaig tenir amb la Miriam, encara que no sé que collons veuria en mi. Bé, està una mica com una cabra la dona... Però bé, la vida és així de capritxosa. Al cap i a la fi demà ja no haurè de matinar. Ni hauré de patir més per qualsevol, tontería. Espero que el meu funeral sigui al menys divertit. No ho serà. Però m'agradaria: Bebeu, bebeu! Emborratxeu-vos. No us talleu, però si vosaltres també morireu capullos!! Que la vida tampoc és tan extraordinària... Bé, ja m'estic apropant al meu destí mortal. Feu-me cas, no us prengueu la vida tan seriosament que tampoc val la pena. Fins a sempre! O qui sap, potser hi han altres aventures vitals...
Dani T. D. 11/2023
martes, 21 de noviembre de 2023
VESTIT DE VENT
Avui em disfresso de pluja
i surto per la finestra
camí d'una platja deserta
on meditaré tot el dia.
Em canviaré el nom,
m'inventaré un ofici
i viuré sense gens de pressa,
gaudint de cada instant.
Doncs tot acaba i comença
en cada batec,
doncs res i tot és pura comedia
que no importa massa,
que no importa res.
Avui em vesteixo de vent...
Dani T. D. 21/11/2023
CUANDO LAS GANAS DE VIVIR
se confunden con las ganas
de nada,
mientras el alma se acostumbra
a la costumbre más mediocre.
Y uno sólo da vueltas
sin salir de su cabeza,
mientra su aspecto exterior
parece tan joven y tan alegre...
Cuando el dictado del reloj
estrangula la frescura del deseo,
y los años ya pasan a toda velocidad
hacia la más evidente nada.
Dani T. D. 21/11/2023
lunes, 20 de noviembre de 2023
ESTOY LOCO
Estoy loco
como muchos,
comos tantos
como todas,
como nadie...
Estoy loco,
loco por salir de aquí
y huir,
huir no sé
exactamente hacia dónde.
Loco por saltar y volar
para soñar bien despierto
esta vida sin sentido
en un mundo completamente loco
lleno de leyes para locos.
Estoy loco
a través de esta cordura
que me da aspecto de normal
en esta oficina que es una jaula
dentro de otra jaula más grande.
Y quiero volar
para huir,
huir a cualquier playa,
a cualquier desierto,
a cualquier mar abierto...
Dani T. D. 20/11/2023
TAN MORTAL, TAN RARA
No sé como explicarlo,
pero me cansé
Aunque he de reconocer
que te echo de menos
en ciertos momentos.
La verdad,
no sé lo que busco.
La verdad,
no sé si hay algo
que buscar.
Y a pesar de los pesares
el amor sigue respirándose
y tiene tantas formas.
Uno acaba siendo el mismo
aunque cambie
en esta vida tan mortal
y rara,
tan mágica y misteriosa
y a menudo tan cabrona.
Dani T. D. 20/11/2023
L'AMOR BROTA EN ELS MOMENT MÉS INESPERATS
Era la segona vegada que ho feien en una setmana. L'Irene era la cap de recursos humans. I en Pep, un informàtic.
En Pep estava en glòria. No es podia creure que li passés el que li estava passant. Després de tant anys encara funcionava. Rerament la seva vida íntma gairebé no existia. Bé, de fet no existia. Feia poc que havia fet els seus primer cinquant dos anys, i la cosa ja no funcionava com abans. I això l'havia portat a un desinterés per cap relació. En la seva vida secreta, com cantava en Leonard Cohen, pintava discretes aquarel.le que anava col.leccionan en blocs. Pintar el transportava en un món més lliure, més autèntic, més respirable. Li agrada tant pintar que havia desconectat gairabé de totes les relacions afectives.
Quan l'Irene se li va ensinuar no s'ho podia creure. S'ho va prendre com una broma perquè l'Irene tenia un gran sentit de l'humor. De fet en Pep no entenia que feia una persona amb aquell sentit de l'humor diringint recursos humans en una empresa com aquella. Quan ja es va veure dins de l'Irene i que la cosa anava realment més que bé, en Pep va començar a prendre consiència.
-Podriem buscar un hotelet per veure'ns. O millor, perquè no vens a casa? -va dir en Pep.
-No, deixem-ho així, que està molt bé. Més endavant ja veurem...
-I si ens engaixen?
-No et preocupis, dirè que son pràctiques preventives. S'ho creuràn. Creu-me, no veus que no lleigeixen cap llibre? A més, pensar que algú ens pot enxempar, això em posa encara més, carinyo -va dir l'Irene.
L'Irene estava divorciada amb dos fills. Un de dinou i un de vint-i-cinc. Havia vist en el Pep una frgilitat i una tendresa que li havia arribat al fons de l'ànima. A part, és que compartien lectura, gustos músicals i un sentit còmic de la vida.
L'Irene no buscava res seriós, ja que en aquelles alçades de la vida una ja no es podia prendre el luxe de cap classe de patètica serietati més pel que fa al cap de les relacions íntimes (i no tan íntimes). Tot és una comèdia sense massa sentit, i si podem aprofitar i donar-li vida a aquesta sala, quin promblema hi ha Pep?
En Pep no sabia què contestar quan l'Irena feia cert plantejaments rars i filosòfics. I ben mirat, tenia raó. En Pep tampoc buscava res d'especial. A més, ara ja tenia un nou al.licient per anar a treballar en aquella avorrida oficina.
Dani T. D. 20/11/2023
EL DESPERTAR D'UNA VOCACIÓ
Es va aixecar, es va posar bé la camisa i es dirigí al despatx del senyor Marcus. Quan es trobà ja davant la porta, picà tres cops. Endavant, va dir la veu d'en Marcus. Jacint, que així es deia aquest empleat, va prende seient en la cadira front el rostre del seu jefe.
-Tu diràs Jacint.
De fet en Jacint no sabia per on començar. De sobte, s'havia quedat el blanc. Així que va empassar saliva, tancà i obrir els ulls un parell, o tres de vegades, i a la fi es va llençar al buit.
-Veuràs Jefe, m'agradaria... Bé. he pensat que podria començar a fer altres coses, perquè del que que faig habitualment no hi ha massa feina. Cada cop hi ha menys encarrecs i d'incidències no hi ha pràcticament re. Suposo que com cada vegada està més informatitzat tot, doncs això. Podria fer qualsevol cosa més.
En Marcus es va escoltar el seu subordinat amb atenció. Es va prendre el seu temps en contestar. Va fer un sospir tot estirant els braços cap enlaire. I acte seguit va contestar a l'empleat tot mirant-li els ulls.
-Jacint, Jacint estimat Jacint... Agraeïxo el teu gest. Però si et dono més feina, que s'ens dubte podria donar-te-la, això implicaria abaixar-te el sou. I el que cobres no és per llençar coets, oi maco? Sembla absurd no? Però les coses son com son. Sóc conscient que d'incidències pràcticament no hi ha. Et suggereixo que et relaxis i facis la teva feia més serenament, no hi ha pressa. Y si t'avorreixes porta't un llibre, el diario deportivo, o sinò fes com la majoria dels teus companys i mira Internet. O lliga amb les companyes. Sé que quasi totes estàn casades o tenen parella, trio o full, però moltes estarien disponibles que un paio com tu les convidés a menjar pipes sota el porxo del gararatge, ja m'entens lladre... -va dir el Marcus tot picant l'ullet.
Arribat a a aquest punt, Jacint no s'havia què dir, però va saber reaccionar:
-D'acord com vulguis Marcus.
En Jacint es va aixecar de la cadira, va saludar al seu cap. Donà mitja volta i va tornar el seu lloc.
Un cop assegut novament al seu lloc, va començar a escriure aquesta història, que va ser la primera d'una llarga i envejable carrera literària.
En Marcus, per la seva part, estava apunt d'acabar la seva cinquena novel.la policiaca.
Dani T. D. 20/11/2023
viernes, 17 de noviembre de 2023
TROBADA A CAL MARIONA
Es dijous, son les nou del vespre passades. Ja està gairebé tothom. Falta l'Isaac que ha dit que arribaria tard, doncs està muntant una enèsima exposició a una sala prop de les rambla. La resta d'aquella colla ja es troba al voltant de la taula del fons del local. Ja han demanat. Cerveses, algun whisquet patates i olives.
Quan s'han trobat, han fet com cada cop que es troben. S'han abraçat i besat. Son amics des de sempre, des fa més de treinta anys. S'ho expliquen tot, o gairebé tot. Només en Pep i la Susana son pares, pares ja de adol.lescent, si es pot dir que a partir dels vint encara s'és un adolescent. La Susana està separada i viu amb les seves filles, d'onze i dinou. En Pep està cansat amb la Mireia, i tenen tres fills: la Lali de deu, en Gerard de disset i la Carla de vint-i-u.
Ja fa estona que xerren, comenten i sobretot riuen. Per la taula, a part de les ampolles, les copes i els plats amb els aliments saborosos, també s'han començat a desfilar certes preocupacions en vers a la més immediata actualitat. En Pep ha deixat anar que ja tenim govern, però a veure com va la cosa. A veure quan dura. Bé, penso que és un pas, al menys a mi m'ho sembla que les coses tornen a una certa normalitat, diu la Mariona. I afegeix: bé normalitat... em refereixo a les tensions entre Catalunya i l'estat. Que si vols que et digui la veritat, no m'identifico ni amb els polítis espanyols ni amb els catalans. Crec que en Carles Puigmamón té molta cara, i que no és un polític, és un agitatador social. Que és espavilat? Sí, ningú ho nega. Està visquen a Waterloo, a cos de rei. I potser es creu un Napoleó Català, que al seu temps lliure toca la guitarra i canta Pauraules d'amor...I els seus cabells em posen una mica burra...
En això que es el torn de Susana: tens tota la raó. I a més és de dretes. Que sembla que no tingui importància, però els nacionalismes acustumen a ser de dretes. O sigui de la gent de peles. Amb això no vull dir que ser de dretes sigui dolent. Però generalment són gent més conservadora, amb més recursos i amb títols comprats a preus segons el cognoms dels familiars....
Fa una pausa i veu de la seva copa, i en calma continua: en el fons Catalunya és un país, amb una llengua i una història. I dins de Catalunya, hi ha moltes Catalunyes. I a mi, particularment, la Catalunya que representa en Puigdamón i la seva colla pessigolla no em sento gens indentificada. Em sembla tan carrinclona com els seus contricants espanyolistes. I a més aquest paio no ha estat a la presó com els Jordis, en Junqueres o els altres, s'ha salva. O això no deixa de ser injust. Clar, que ningú hauria d'haver anat a la presó. Pero en fi... Total, que en Carlitus proclama la independència, i toca el dos. Tot plegat un fantasma. O pitjor: un fill de papa que sempre es surt amb la seva.
En això que en Javi diu la seva: es verdad lo que dices. ¿Pero no crees que el conflicto entre Catalunya y España se ha de arreglar de algún modo? Porque como has dicho tu, Catalunya tiene todas la carecterísticas para ser un país. De hecho Catalunya es pais. Y Puigdamont, bueno dentro de lo que cabe ha conseguido que se escuché a Cataunya. Y de paso, a que España se replanteé su plurinacionalidad. Aunque, por otra parte, hacer un referendum sobre la independencia de Cataluña, pues oye no ho trobo malament.
Potser sí, opina en Pep, però el projecte d'Espanya tampoc em desagrada. Sempre i quan hi hagi una plena democràcia i es respecti la cultura de cada poble. Al cap i a la fi venim del mateix lloc; dels romans, dels fenicis, dels ibers, d'Àfrica. Però crec que tampoc s'ha aconseguit del tot fer un pais tolerant amb els diversos matisos de les seves nacionalitats. I és tot un repte.
Fa una pausa, pica una patata i veu de la seva copa. Es queda pensatiu mirant al sostre com buscant el fil del seu text, i afegeix: encara que si us dic la veritat estem així per culpa dels polítics. En lloc d'estar per les coses realment mportants com pot ser la salud, el treball, la cultura, la educació, el preu de la vivenda, el canvi climàtic etc... ens enreden amb tonteries que no porten enlloc. Al cap i a la fi què és sentir-se Español?, Català, o Mongol?.. Ben mirat, en el fons no em sento ni d'aquí, ni d'allà. He nascut a Barcelona, visc a l'Hospitalet. Sóc català nascut a l'Estat español (de moment), però no m'hi sento... a veure com us ho diria...
-Patriota, nacionalista, narcissista de la col.lectivitat més borrega i nacional???... -diu la Marina mentre ve amb una safata plena de noves i fresques cerveses, brevatges i aliments.
-Jo em sento segons el dia. Normalment no em sento especialment res. Encara que d'entrada em sento catalana, en moments puntuals m'he sentit espanyola. Quan em posa a escoltar el Bowie em sento anglesa, estadudinideca quan escolto a la Patti Smith i plenament galàctica quan escolto al Sisa. I quan estic de festa amb els meus amic em sento en la glòria. Tot plegat sóc una neuròtica com la majoria dels mortals. M'agradaria, a vegades, tenir-ho més clar, però penso que tampoc m'aportaria gran cosa.
Tot seguit, aquells amics van esclatar a riure plegats. Seguidament van fer brindis per l'amistat, l'alegria i la boja confusió de viure.
Dani T. D.17/11/2023
jueves, 16 de noviembre de 2023
LA TENDRA CONSTÀNCIA DE L'HOME CARGOL
S'aixecava ben d'hora. I abans de començar res, meditava uns catorze minuts amb el cul a terra i amb les cames encreuades. Després es posava en marxa i es preparava per anar a l'obligació més laboral.
L'home cargol es deia Damià. I Damià vivia sol, encara que de dijous a diumenge per la tarda compartía les hores lliures amb una tal senyoreta Laura. La Laura era violinista, i donava concerts arreu del món. Tocava als clàssics, però també col.laborava amb bandes de jazz i de rock.
La parella s'havia conegut en un concert on s'intrerpretava les quatre estacions de Vivaldi. En Damià havia anat al concert com a espectador. Mentre que la Laura era la principal violi.
L'home cargol en quan va escolar la música que sortia del violí de la Laura, va quedar encantat. Aleshores va somniar despert durant uns breus isntant veient-se al costat d'aquella encantadora dona d'ulls clars i cabells bruns. No pensava que aquell anhel acabaria sent una realitat.
Mesos més tard la parella ja estava compartint la vida la meitat de la semana, en el barri del vent de la ciutat de les Presses Oblidadisses.
Per la seva part, la Laura, el que li va agradar de l'home cargol, a part del seu generós cor, era que no tenia gens de pressa per res ja que la pressa, segons ell, és el reflex de la por d'estar viu.
Quan s'estimaven ho feien apassionadament i sense presses. L'amor podia extendre's per tot un matí, una tarda o una nit. Els dos amants se sentien tan bé quan eren un, o més d'un. Eran dos personalitat que estaben bé juntes, ja sigui conversant, menjant, passejant o fins i tot gaudint de la música del silenci perfumada pels ulls de la Laura, i acaronada per la tranquil.la velocitat de l'home cargol.
Dani T. D. 16/11/2023
miércoles, 15 de noviembre de 2023
COM UNA CABRA SALVATGE
i un minut més tard ensopego.
Però de seguida m'alço
i un nou un nou cami m'invento.
I torno a començar,
i desperto per somniar,
per seguir dansant al ritme
que em marca el cor.
Que res és tan evident,
ni tan trascendent
i el demà serà de nou ara,
i ara pot ser abans d'ahir,
un abans d'ahir farcit de portes
per obrir..
I a vegades crec que ensopego
i un instant més tard esclato a riure
com una cabra salvatge...
Dani T. D. 15/11/2023
SERIA INTERESANTE
Quizás seria interesante aprender a manifestarse sin necesidad de descalificar a nadie. Siempre des del respeto. Que todo el mundo tiene sus razones, y nadie esta en posesión de la verdad. Pues en verdad, ¿qué es la verdad?
La democracia no es perfecta. Pero dentro de los sistemas es el menos malo.
Quizás estamos en un sociedad que va cada vez más rápida debido a las nuevas y sofisticadas tecnología y eso da lugar a tener poco tiempo para reflexionar, y en definitiva para vivir con serenidad, que como decía Antonío Gala es más importante que la felicidad.
Claro, que es una impresión. Puedo darle a imprimir y hacer más copias...
Dani T. D. 15/11/2023
PUR ATZAR
Soc pur atzar,
un enèsim accident,
una il.lusió que naufraga
entre la llum i les ombres.
Soc un somni que somnia,
un res en la immensitat
de la divina buidor,
aigua que s'evapora,
un fil de vent.
Soc una fruïTa que sagna,
una pregunta que es pregunta,
una espontania comèdia,
salvatge alegria mortal.
Sí, soc pur atzar.
Dani T. D. 15/11/2023
martes, 14 de noviembre de 2023
VISTO EL PANORAMA
esto ya no es
un mundo para vivir.
O te ríes,
o te mueres de risa.
Doctor Calmar, 2023
QUINA ESPAÑA???
Quina Espanya?
La reacionària? La faxa?
La catòlica? La cavernària?
Perquè l'España democràtica
mai ha acabat d'existir plenament
(potser és per la peste borbónica i franquista
que no s'acaba d'anar
ni amb salfuman).
Dani Torrat, 11/2023
CANVI CONSTANT
un canvia constantment
encara que no vulgui
canviar,
ja que no voler canviar
és un canvi també.
Quan menys un s'ho espera
hi ha canvi de plans.
Abans, però, he de
canviar-me de sabates,
de pantalons i de destí.
També canviaré de pensament
però no de manera de pensar.
O qui sap...
I canviaré de deus,
d'amor, de pell,
de cansament, de passions.
Canviaré per
no canviar de cop
així el canvi no es notarà
tant.
Per cert,
tens canvi de 500 euros?
Fem un canvi:
una cançó
per un estona
a la platja de la teva dolça pell.
Tot i res és canvi,
un canvi constant,
fins i tot quan arriba la mort
no és més que
un altre canvi.
Dani T. D. 14/11/2023
lunes, 13 de noviembre de 2023
DILLUNS, FUNCIÓ
Finalment opta per imaginar que surt a escena. És un teatre gran, com el Liceu, que fa molt respecte. A Robert li tremolen les cames, està nerviós però surt. Deu minut més tard estarà completament relaxat i comòde:
-Bona nit i bon hora. Com va això? Bé, he vingut a explircar-vos que no sé on vaig. He perdut el nord. Jo m'imaginava que la vida seria més interressant. Que ho és, no dic que no. Però clar, la realitat més immediata, glaçada i més ximple t'acaba atrapant sempre. I sempre et troba amb els pixats al ventre. Amb el divertit que és viure només somniat ben despert, com ara jo. I ja ho veieu, avui m'he partit amb dos. Estic treballant a l'oficina i a l'hora estic actuant per a tots vosaltres. A més sou un públic imaginari, que a sovint és el públic més díficil. i a l'hora més agraït. En fi, per on anava? Es que sempre se m'oblida el text. I això que l'escrit jo. Soc un fracassat amb això també. Però un ha de tirar endavant sigui com sigui, peti qui peti... Total, d'aquesta ningú en surt viu. O qui sap.... Potser tots som actors que van passant pel mó a través de diferents vides. Vides que de cop i volta actuen, ejecuten un paper escrit per un ics autor. I al final què? Res o poca cosa qué es ben bé igual. I tampoc té tanta importància, no? Perquè un s'amarga perquè un bon dia comença a pensar i a pensar i pensar... I el pensament a voltes, o massa sovint, és un curcó que podreix el cervell i baiza pel cos a través dels globús rojos. I el pensament es transforma en fatiga i la fatiga amb un refredat, càncer i atac de cor. Però un a de procurar ser més puta que el pensament. Ha de saber domar-lo, o redisenyar-lo. Total, en el fons qui diu que la realitat més immidiata no és pura fantasia? Una fantasia col.lectiva, d'acord. Però una fantasia al cap i a la fi, i una fantasia de les més perilloses.
De cop i volta es fa silenci. Un silenci profund que inunda tot el teatre. Immediatament el públia arranca a aplaudir. Ho ha tornat a fer aquest monstre del teatre.
Dani T. D. 13/11/2023
UN RAM D'ABSURDES FERIDES
però cal, acceptar-los.
Ja que també formen part
del fantàstic viatge
de la vida.
Dilluns extranys,
dimecre de candre,
divendre faves tendres
que saben a res, a cirera sense gust.
Jornades fetes per aprendre
a riure plenament i sense complexes
del mirall d'un,
ja que un al cap i a la fi,
què és? qui és?
D'on ve? On va?
Una ombra que passa,
un nàufrag que naufraga,
un accident sense importància,
un ram de ferides ximples i alegre
que un dia d'aquest desapareixerà.
Sí, com un miracle.
Miracle que tornarà
ser melodia de l'oblit
més pur, més lliure,
més lluminós.
Dani T. D. 13/11/2023
viernes, 10 de noviembre de 2023
ESQUIZOFRENIAS CONTEMPORANEAS
menos cosas, ¿No estaré
cerca de la sabiduría?
Anónimo del s. XXI
miércoles, 8 de noviembre de 2023
ENLOQUECIDA NORMALIDAD
.jpg)
para que al fin
le etiqueten a uno
como a un idiota
más (o menos).
Como a un incomprendido
que no logra escaparse
de la normalidad
más cotidiana
y absurda.
En fin, que el mundo
tan solo gira y gira,
y nadie se entera
prácticamente nada,
pues lo más seguro es
que no haya nada
que entender.
Y si hubiese algún
resquicio de entendimiento
tan sólo sería una anécdota
de algún humilde idiota
tratando de huir
de toda esta enloquecida,
desquiciada
y aparente
normalidad.
Dani T. D. 8/11/2023
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
UN MOMENT, QUE M'ESTÀN TRUCANT.
A vegades m'aixeco del llit ben mort, i mort vaig a treballar perquè cal fer alguna cosa per guanyar-se el pà. I mort quedo per anar a ...
-
.jpg)
Camino i procuro ser valent i curiós, no és fàcil. I sort que no és fàcil. Naufrago un dia més per un desert ple de miralls. Cada dia soc u... -
.jpg)
Tanta guerra, tanta merda, tanta mentida, tanta esquerda. Tanta injusticia, tanta bandera, tanta desigualtat, tant hort... -
.jpg)
T'escupiràn a la cara, t'insultaràn per l'esquena, et donaràn bofetades fins el certicat d'identitat quan menys t'ho esp...