DROGA DURA

 Se tapan unos a otras,

el poder les atrae como 

los tiburones

       a la sangre.

Hacen ver que la ciudadanía

les importa realmente, 

pero les importa un carajo.

 Al fin todo forma parte del juego,

                        del mismo juego criminal.

   de este mundo sin solución.

En el fondo todos se llevan bien:

rojos y azules, obispos y disputados,

forenses y dentistas,

carteristas de lujo y astrólogos subvencionado...

se van de copas

y disfrutan unos con otras.

Por detrás, por delante,

todo sea por la ciudadanía,

¡TODO SE POR LA PASTA!

Quien más, quien menos

                    todos tienen sus mierdas,

pero entre ellos se tapan, 

pues hay que tomar ejemplo.

Hasta que uno se descarrila más

               de lo permitido (un mal día 

                                     lo tiene cualquiera)

entonces van a por él.

Gobierno y oposición van a por él,

pues el chollo es mucho.

Y es que el poder es una droga,

                           una droga dura,

                                  de las más duras.

Y es que no hay nada como el poder.

Dani T. D. 28/2/2024

NUEVAS TENDENCIAS HUMANÍSTICAS

 Práctico el noble arte de 

opinar de todo

 sin tener ni puta idea de nada,

y creo que llegaré lejos.

Aunque tengo la  ligera sospecha de que 

hay muchos que tampoco hacen lo mismo.

Pequeño Cioran, 2024

NAUFRAGIS DEL COR

 Naufragis del cor 

pels carrers de la ciutat buida,
mentre el temps va en pentinet elèctric
i el desig ensopega en cada dubte
tot fumant
una cigarreta d'aire comprimit.

La veritat està feta a base de mentides.
La veritat és pregunta si és de veritat,
front un espill fet d'estany

                                    i sang acrílica,
mentre el futur s'exilia
en un palau d'aire comprimit.

Naufragis del cor
quan la raó és l'essència
de la bogeria més civilitzada,
la que regula la carencia de la Confusió
on navega la majoria
                                més invisible,
la que que sobreviu
entre l'atzar i el desig,
la vida exterior i la vida interiOr,
el tedi i l'entusiasme més viTal.

Dani T. D. 27/2/2024

ENÉSIMA IDIOTEZ EVOLUTIVA

 ¿Inteligencia artificial?

La verdad es que seria 

toda una novedad 

revolucionaria 

(para no decir un milagro).

 Me refiero, claro, a la inteligencia,

 no a lo artificial.

Pequeño Cioran, 2024

VIDA IDIOTA

 Vida idiota

que em somnia real,

vida dura

que m'obliga a riure.

Vida absurda

que em posa a pensar,

vida bella

que és pura ficció.

Vida interior

que em viu ben lliure,

vida exterior

que m'esclavitza.

Vida, vida

¿On em portes?

vida, vida

tan bella, podrida,

confusa, divertIda

i misteriosa.

Vida mortal

que m'emborrotxa 

d'immortalitat,

vida idiota

que m'escup al mirall.

Vida trista

que es pura comÈdia,

vida alegre

en cada batec.

                   I per què no?

Dani T. D. 24/2/2024

LA LLEI DE LA RELATIVITAT EN LA VIDA DIÀRIA

  Ja no era jove. 

Bé, o no tan jove, ja que com deia Picasso: es neccessiten molts anys per arribar a ser una persona jove. 

 En Ferran ja passava dels cinquanta. I estava comprovant que els anys no aportant absolutament res, que un sempre romant en una certa ignorància. Ignorància que, un cop reconeguguda, pot ser la clau per viure sense masses pretencions. O al menys això es el que pensava a vegades.

D'altres tenia altres punts de vista.

  Hi havia dies de tots els colors. I en certs moments se sentia cansat d'aixecar-se a la mateixa hora per anar a l'oficina. Cert, és que no es podia queixar: tenia molt bons companys i el seu cap directe era una bona persona. 

  Quan acabava la jornada anava a caminar una mica. Després feia alguna que altra compra. I un cop a casa escribia en el seu diari alguna anècdota del dia. Sovint s'inventava l'anècdota, més que res per estimular-se una mica i sentir que continuava ben viu. Encara que rerament en Ferran es preguntava què carall vol dir sentir-se viu?

  Es dóna per suposat moltes coses, però sovint res és massa evident. En Ferran portava més de vint-i-tants anys currant en aquella oficina. Mentre, li havien passat coses. Havia tingut dos amor i mig, va estar a punt de casar-se i havia aconseguit publicar uns quants contes en certes revistes literàries. També li quedaven unes quantes amistats, seguia escoltant en Mozart, a l'Aute, a la genial Companyia Elèctrica Dharma, en Zappa, en Tom Waits i certes peces de Jazz. I de tant en tan jugava a les caniques amb una molt bona amiga. I anava al teatre amb ella. 

Ara en Ferran es començava a plantejar certes coses. Lluny de sentir-se decebut de la vida, havia desenvolupat cert escepticisme, i això li permitia començar a gaudir dels beneficis de fer-se preguntes com la que em assenyalat abans. I és que en el fons mai res queda massa clar.

  Potser aquesta és l'essència de la llei de la relativitat. O no?

  

    En Ferran notava que el temps cada vegada li passa més de pressa. I potser massa de pressa. Encara que qué és el temps? Perquè no està tan clar que el temps existeixi. Ja que hi ha cossos que es mouen en l'espai, amunt i avall. De dreta a esquerra. Encara que depén d'un es situi la dreta pot quedar en la mateixa banda que l'esquerra. Arribat a aquest punt, en Ferran pensava que segurament la vida començava de nou cada dia i s'acaba també el mateix dia.

  Ara no era tan jove, el cos es cansava més i els ànims no eren els mateixos que els vint, els trenta o fins i tot als quaranta. Però també un es podia renovar. Inventar noves mirades, repintar vells records, restaurar secretes passions.  En Ferran sabia que un dia (llunyà o no) moririà. Així és el teatre. La vida, per ell, a la fi s'acacabaria. 

  Però ben mira't què s'acabaria?

Dani T. D. 22/2/2024

CANCIÓN CACHONDA

        De la nada vengo

a la nada voy.

Mientras tanto

no hay mucho más.

Tan sólo queda

tomárselo todo,

empezando por

uno mismo,

absolutAmente

a cachondeo.

Dani T. D. 22/2/2023

TAL VEZ VA EN SERIO

 Tal vez la vida va en serio,

pero cada vez estoy

 más convencido

que no vale

 la pena tomársela

demasiado a pecho. 

Al fin y al cabo 

uno se muere.

Al fin y al cabo

uno vuelve a ser nada;

libre como el viento, 

transparente como el agua,

suave como un sueño profundo...

 Dani Gil De Biednma, 2024

AL FIN

 Al fin todo es un bello naufragio...

Pequeño Cioran, 2024

TOT PLEGAT LA VIDA

 Dic adéu, però no me´n vaig,

 no soc feliç, però no paro

 de riure,

vaig cap el nord,

 però sempre acabo al sud,

surto corrents per anar enlloc.

Soc ric, i no tinc ni cinc,

estic pres en un cos de

fang trencat,

 però em sento 

plenament lliure.

Soc bastant idiota, però m'espavilo,

cerco amor i m'agrada la soledat.

Visc mentre em vaig morint

com tothom, com ningú,

mentre les hores de vapor

a corre-cuita fugen per la finestrA.

I al final què? Potser res,

o qui sap...

    Dani T. D. 21/2/2023

TRASCENDÈNCIES QUOTIDIANES

 Sempre que em prenc

 la vida seriosament, 

em comença 

a fer mal tot.

Dani Torrat, 2024

EVIDENCIAS DEL DESTINO

 Derrota tras 

derrota al fin

alcanzaré el éxito

 más oportuno.

Don Naufragado, 2024

ÉS MENTIDA QUE RES NO SIGUI MENTIDA

     Mentides curtes,

mentides llargues,

mentides que saben a veritat,

mentides amb tota

                                   sinceritat.

Mentides belles,

mentides lletges,

mentides que mouen el món,

aquest món de mentida.

Mentida, tot és mentida,

mentida, de bon matí,

mentides disfressades de realitat

per fer veure que res és una engaAnyifa.

Mentides que duren tota la vida,

mentides per aixecar-se del llit,

mentides per no ser tan mentider,

mentides per sobreviure

                         a tanta mentida.

Mentides per ser estimaT,

mentides per no ser tan de mentida,

mentides per sobreviure

en aquest món tan de mentidA.

Dani  T. D. 19/2/2024

AQUESTA ESPERANÇA TAN CANSADA

 Aquests ulls sense mirada,

aquests carrers sense sortida,

aquestes paraules sense dir,

aquestes passes sense partida.

Aquests versos sense poema,

aquestes mans sense tacte,

aqueTa buidor tan intensa,

aquest atzar tan exacte.

Aquest somni mortal,

aquesta vida tan fantàstica,

aquest res tan vital,

aquesta paradoXa matemàtica.

Aquest futur tan antic,

aquesta esperança tan cansada,

aquest món tan mal ferit,

aquesta violència que mai s'acaba.

Dani T. D. 18/2/2024

TRES COMA DOS

               Un, al cap i a la fi,

és pur atzar.

Atzar que es confon

amb el desig,

 desig de ser un

o tres coma dos.

Un que, 

al cap i a la fi

és pur atzar.

Dani T. D. 16/2/2024

LAS NUEVAS ANTIGUAS MEDIDAS DE SIEMPRE

             Lo políticamente correcto

 es la nueva censura.

Dani Torrat, 2024

IDIOTEZ CORRECTA

                 Vidas idiotas

en un mundo 

cada vez más idiota.

  Dani Idiota 2024

TAN POCO CLARO

 Hay días en que tampoco 

está tan claro que haya vida 

antes de la muerte.

Dani Torrat, 1999

APUNTS D'UNA VIDA DISCRETA

   Hi ha dies que no enten res de res.

    Llavors s'ho prén en calma. En C respira fons, es pren un tallat i després surt de la seva habitació a guanyar-se les garrofes.

   En C traballa de recepcionista a un hotel de dues estrelles. Ja farà uns vint-i-cinc anys que en C treballa en l'hotelet. El seu, no és un gran sou. Però en té suficient per pagar-se una habitació, el menyar i cert capricis literaris i sentimentals.

  Rerament no hi ha gaire feina. La clientela de l'hotel ha baixat. Es veu que la competència és enorme. Tot i això cada seTmana ingressen uns quatre clients, més tres parelles que van cada sentmana a estar unes hores en una habitació intimant (o qui sap...) No està malament del tot. Això sense comptar la senyoreta Aurora, una mena d'artista d'avanguarda, que no acaba de tenir l'èxit que anhela. Però que està segura de que un dia d'aquest "ho petarà". L'Aurora és pintora i fotografa. A vegades també pinta en la seva habitació. Però bàsicament va a l'hotel a dormir. Algún dia ja parlarem amb més profunditat de l'Aurora. Ara ens centrarem en C, doncs aquest conte va de la vida d'en C.

  La seva feina consistia principalment en atendre als clients que venien buscant una habitación lliure. En total, hi havien unes trenta habitacions. Era un hotelet, tirant a pensió. També es servien esmorzars Els altres àpats del dia, es feien al bar de la cantonada, que era negoci de familiars de l'amo del hotel. En C portava ben bé uns vint-i-nou anys desevolupant aquella tasca. Estava una mica cansat, li haguès agradat treballar com a culumnista en un diari. Temps enrera va estar ben a punt d'entrar a formar part de la plantilla d'un diari d'àmbit local. Però al no tenir la carrera de periodista,  finalment li van dir que no. Aleshores es va plantejar tornar a fer la selectivitat. Però ho va deixar corre, doncs tenia certa pressa de començar a guanyar diner en qualsevol feina, per poder independitzar-se dels seus pares i poder fer la seva.

  Després d'any i mig fent diverses feines, va aconseguir entrar a treballar en l'hotelet. Els amos d'aquell petit edifici era un matrimoni amb un fill una mica conflictiu, amb qui la fortuna de la vida s'havia oblidat d'ell.

Si de cas més endavant ja parlarem d'aquest fill del matrimoni Llopis.

   Ara, a la fi, en C s'estava plantejant escriure el seu primer llibre i a la llarga viure del que escribi. No ho tenia gens dfàcil, al menys viure de la creació literària. Però tenia la matèria prima, doncs amb un hotel com aquell venien gent de tot mena. Fauna diversa. Una habitació d'hotel podia ser des d'un refugi, a un domicili improvitzat, un ni d'amor o fins i tot un amagatall per qualsevol criminal que fuig de la justicia.

Dani T. D. 13/2/2024

LOS EXTREMOS SE TOCAN (y se gustan)

 

La historia come ajo y se repite...

hay que joderse...

COMO CUALQUIER DÍA

 Días que son arenas movedizas,
días llenos de nada,
días desiertos que duran toda la puta vida,

días que se llueven encima,

días que son asesinos en serie,

días que no amanecen,

días de ojos que no hablan,

días de mierda globalizada,

días de serie B,

días para ligar con nadie,

días que son noches totales,

días par amar hasta el viento,

días de droga dura,

días sin nadie, sin tres, sin 2, sin uno...
Días completamente desnudos,
días tan ficticios como la realidad,
días calvos y despeinados,
días para llorar en silencio,

días para escribir medio kilo de versos,

días para matarse sin matarse,

días que apenas duran medio día,

días de risa como cualquier día.

Dani T. D. 12/2/2024

IDIOTA DESTÍ

 A vegades sí,

a vegades no,

d'altres ni una 

cosa ni l'altra.

Ni carn,

ni peix.

Ni ase,

ni bèstia.

I així passa el temps,

i així el temps passa

entre els dits del vent,

cap al més lliure no res.

Dilluns plens de buidor

que pesen dins l'ànima

que aquesta ja riu 

             deseperadament

                     contra el més idiota destí.

Dani T. D. 12/2/2024

DESEO QUE TE VEO

         Deseo que te veo,

deseo que me meo,

deseo que me matas,

deseo que me muero.

 

Deseo que me delatas,

deseo que me deja en cueros,

deseo con alpargatas,

deseos que derriban muros.

Deseo hijoputa,

deseo preso,

deseo expreso,

deseo en disputa.

Deseo que me sueñas,

deseo que me vives,

deseo que te adueñas,

deseo que me escribes.

Dani T. D. 9/2/2024

APRENDRE DEL VENT

 Aprendre del vent,

aprendre a desaprendre,

aprendre a que en el fons 

res és massa importa.

Aprendre a gaudir de cada instant,

aprendre que un mateix 

no és més ni menys

 que ningú,

aprendre que un és

 plenament lliure.

Aprendre de la mort, 

aprendre a riure´s de la vida,

aprendre a no tenir gens de por de la por.

Aprendre de l'aigua,

aprendre del foc,

aprendre del aire.

Aprendre a dubtar de les certeses d'ahir,

aprendre a riure des de la tristesa,

aprendre a ser nen cada nou dia.

Aprendre a escoltar,

aprendre a pensar,

aprendre a fracassar per enèsima vegada.

Dani T. D. 9/2/2024

ELEFANTS, PANTERES I FORMIGUES

Només néixer,

un es posa a morir

mentre s'inventa una identitat

acord a una existència

que dansi al compàs 

de la més bella 

decadència.

fins al darrer batec.

I el temps va

pintant records

en la memòria

que va i ve

com un estrany vent

que menteix 

contra el futur

més mortal.

Només néixer,

un apreta a corre

cap al no res més prometedor,

allà on la llibertat

i l'oblit es fonen

            en un bes

                      inoblidable.

Dani T. D. 8/2/2024

ALIENTOS DE VIDA

    Transito a menudo

entre el ser y el no ser

con una maleta de arena

bajo una fina lluvia,

mientras pregunto

al viento

si el mundo

no es más que

 un simple decorado.

El viento sólo me escucha

y luego sopla,

mientras las horas

y luego los días

me transportan

siguiendo las huellas

de un sino

apenas trazado.

Mientras me desplazan

 viejas y tiernas dudas

que sujetan,

de aquella manera,

alientos de vida

entre el ser 

               y el no ser.

Dani T. D.8/2/2024  

TOCANT LA GUITARRA

 Gripaus tocant la guitarra,

alegrant la tarda que ja mora

donant pas al misteri de la nit.

La nit que és un immens

 llançol negre

que sap veure el que no veu el día,

temps per estimar i morir per tornar-

se a somniar ben innocent i viu.

Com tothom, com ningú.

Gripaus ansiosos,

matant les hores

amb qualsevol excusa.

Dani T. D. 7/2/2024

LO PROPIO Y EVIDENTE

     Dejé la escandalosa ciudad,

me metí en un tren

con la intención de llegar

al fondo de todo.

Luego se interpusieron

una serie de dudas,

pero me cogió meditando

y con unas cuantas cerveza.

O a lo mejor pasó lo de siempre:

ya sabes demasiadas expectativas,

deseos despeinados,

promesas y amores equivocados.

Pero tal vez el oficio de vivir

consista precisamente en eso:

en no saber exactamente

qué se está haciendo.

Para constatar,

 al fin y

por enésima vez,

 la vital locura

de levantarse cada día

para seguir soñando bien despierto

contra la arrogancia

del propio y evidente vacío.

Dani T. D. 7/2/2024

RES ÉS MASSA IMPORTANT

 En el fons res és massa important.

Un acaba desapareixent,

potser es torna a un estat més natural.

Ja que tot plegat viure

no és un camí de roses,

és un ejercici entre el goig i dolor

                     entre l'entusiasme i el tedi.

Sens dubte una barreja de belles rareses.

Una paradoxa mortal

que somnia més enllà dels limits.

Els limits que va assumint la pròpia vida,

procurant trascendir com un miracle

propiament agnòstic i bastant còmic.

En el fons viure és tot un privilegi

precisament perquè en el fons

res és massa important.

Dani T. D. 7/2/2024

LENTES HORES

 Passen lentes les hores,

mentre els anys 

se'n van volant,

cap al no res,

cap a l'espai més buit,

on es calcen les botes de vent

les promeses que mai van

acabant sent.

Vida absurda aquesta

en un món cada vegada

 més idiota,

ple de guerres i fam,

de fantasmes amb banderes,

d'egos idiotes salvadors

de la pàtria liderant

causes inútils

sense cap fonament.

Mentre ja és tard,

massa tard per les esperances de sempre.

Potser massa egoïsme,

masses lleis,

masses pàtries,

masses religions,

massa nacionalisme,

massa bandera,

massa tarambana,

masses predicadors,

massa de tot,

massa de res.

Dani T. D. 6/2/2024

LA FALTA DE DELICADESA

   La falta de delicadesa

sovint

adultera l'impertinència de l'ego

com una grip

mal curada.

Quan (fins i tot)

a efectes pràctics,

l'exerci de viure

no implica necessàriament

constatar l'orgull

de ser.

És més:

un no és més que

la construció d'una màscara

que tard o d'hora

serà menys

que un suspir

en les avingudes

del més lliure aire.

Dani T. D. 6/2/2024

DESPRÉS DE TOT

      Després de tot

sempre tot està per fer.

El vent de la vida

és una barreja misteriosa

entre l'atzar i el desig,

l'entusiasme i el tedi.

entre la seguretat

i la llibertAt.

Un dissimula 

arribar a tenir 

certs coneixements,

quan en el fons

mai s'arriba a saber

 absolutament res,

res de res.

I es possible

que sigui aquest 

un dels grans encants

de viure,

l'art d'enganyar-se

per trobar

una mica

de llum

entre tanta

          foscor.

Dani T. 5/2/2024

PER CARRERS DE NINGÚ

 Camino per carrers de ningú,

camino cap un futur passat de moda,

camino sense sortir d'aquesta habitació,

camino per un passat inventat.

Camino entre l'atzar i el desig,

el desig d'anar més enllà de mi mateix.

Perquè un mateix, qui és un mateiX?

Una identitat? O tan sols

 una imatge que creu ser una identitat?

Camino per les voreres del sol,

camino amb companyia de la lluna,

camino imaginant que camino,

comino fins i tot pel fons del mar.

Dani T. D. 4/2/2024  

LA DESCOBERTA DE L'ESPAI

 L'anàrquica i sana

burocràcia del vent,

m'acarona el pensament

que em surt del cervell

dictat per l'ànima.

La vida no té perquè tenir sentit,

perquè ja el pròpi ejercici

de viure implica prendre

una trajectòria entre tantes,

tot ocupant

(o desocupant) un espai;

segons l'energia

que desprèn

l'esperit que determina

les carecteristiques

de qualsevol cos,

desenvolupant una

               particular història.

Dani T. D. 1/2/2024

LA COSA CONCRETA

     Sempre hi ha una 

                         misteriosa metafísica

que acompanya

subtilment

a l'hora d'arribar a qualsevol destí,

més o menys concret.

El que omple buidant els dies

de la rutina

més o menys essencial,

mentre el pensament

surt volant

més enllà de la raó

més o menys raonada.

I al final

tot i res

es dilueix en un nou

principi d'una extraña metafísica

que, d'altra banda,

farà sempre possible

la cosa concreta.

Dani T. D. 1/2/2024

ENÈSIM NAUFRAGI

   Mentre viatjava en metro camí de l'oficina, en Damià va imaginar que el tren metropolità naufragava en un polígon desert. Totalment incomunicat, on no hi hava covertura per rebre o enviar missatges. Per consultar el temps, o seguir la vida privada del gilipolla de torn (que ben mirat, podia ser un mateix). D'aquell naufragi només havien quedat uns vint supervivents, contant amb el propi Damià. Dins de la desgràcia, poc a poc aquell racó del món, que de primeres apuntava ser tan inhòspid com les portes d'un infern post-modern, els supervivents es van començar a relaxar. Aquell polígon enganyava d'entrada, però passada l'estona es podia observa que estava farcit d'arbres, de plantes, de bancs i sofàs comòdes per prendre el sol, de barres de bar plenes d'ampolles de cava, whisqui, cervesa, vi, moscatell, aigua del carme, també hi havia fruits secs, patates, escupinyes.... Fins i tot hi havia una zona de platja amb una biblioteca generosa a l'aire lliure. Allò semblava (i era) el paradís. En Damià, al contemplar aquell paissatge, li va venir a la memòria el conte aquell d'en Jorge Luís Borges, La Biblioteca De Babel, que comença deient que una biblioteca és com l'univers o l'univers. Fins hi tot en aquell racó perdut del món en Damià podia trobar l'amor. Sí, perquè una tal Martina se li va apropar i, es va presentar. Es van acomodar en un sofà i de sobte improvitzaren una conversa interesant que desembocaría en un apropament molt més íntim. Els dos ja no teníen gens de pressa ni cap aingoixa social, ni campromís que condicionés els seus destíns tan determitats com mortals, ja que sabien que res ja seria com abans. Doncs el món que havien conegut ja no existia.   

  Ara tenien tots els llibres que podien imaginar al seu abast, amor sincer i senser, el mar a pocs metre i aliment. Què més feia falta per viure?

   

  De sobte, en Demià va obrir els ulls. Es trobava en l'oficina de sempre, envoltat de companys oficinistes que cumplien la tasca diària que donava un sentit a les seves respectives existència d'insectes civilitzats. Aquelles oficines, en certa manera, també era un lloc perdut en el temps. Una mena de paradís (mal gestionat?). O qui sap.

  En Damià va fer un sospir, com dient-se: quin descans. Va parar de teclejar l'ordinador. Es va aixecar i anà a buscar un cafè per agafar forces i seguir llegint i estimant en aquell acullidor paradís.

Dani T. D. 1/2/2024