IDIOTA Y HERMOSA

-a Leonard Cohen-

A veces me encuentro sin buscarme

y maldigo el destino

de este absurdo camino.

pero, por arte de magia,
 me acuerdo de no tomarme

para nada en serio

y me largo por donde no he venido.

A veces se hace verano

pero mi corazón piensa

en tu dulce invierno

cuando me abrigaba el alma,

el alma, que por cierto,

siempre es y será 

de seguna mano

y alquilada.

A veces me imagino vivo

y siento cada sueño

que me late despierto,

y le saco la lengua a esta muerte,

Dama de la Mudanza,

que me acompaña desde

el primer aliento.

Como una amante secreta

que me ama siempre

con enorme pasión

y desde la distancia.

A veces también soy otros

y vivo diez noches

despierto en el desierto

de la Ciudad de Todos Mis Pecados;

allá  donde tantas veces

desaprendí que la vida

no deja de ser una idiota

y hermosa herida.

Dani Torralba Devesa, 23/7/2017

PATRIA de Fernando Aramburu

 Pàtria, la novel.la de Fernado Aramburu (Sant Sebastian, 1959), l'he tobada extraordinària i francament interessant. Començat pel tema principal: el terrorisme al País Basc. Aramburu ens parla de dues families d'Euskadi, i de com el tarrorrisme tensa les relacions entre els seus membres L'autor ens ensenya diferents situacions generades per aquest conflicte. En ningún moment l'escriptor, o el narrador pren partit per cap opció. El lactor només observa i també conviu amb els diferentd personatges. Podem veure a la victima i la seva familia i com viuen l'assissinat d'un ésser estimat i de com els hi repercuteix en les seves vides. I després el terrorista i la seva família. com evoluciona aquest personatge. En cap moment, l'autor justificat tal o qual acció, simplement es limita a fer una mena radiografió d'una societat en el transcurs d'uns treinta anys. A més l'estil és molt particular. El narrador a vegades es fa preguntes a ell mateix arrel de les situacions que pren la narració. Personalment m'ha cridat l'atenció aquesta magistral forma de narrar.

   A part del tema principal que com ja he dit és el terrorisme, en el llibre també toca altres temes com la familia, la disminució, l'homosexualuat, la incomunicació, la llibertat individual i d'altres. He passat uns dies apassionants entre les pàgines d'aquest llibre. Francament m'he quedat amb les ganes de llegir més. Fernando Arambure té altre novel.les i llibres i tinc curiositat per seguir descubrint, i de pas, gaudint de la seva rica liuteratura.

  Com gairebé tots els llibres, Pàtria, també fa preguntes al lector. Preguntes que mai son fàcils de respondre. En un moment donat, en el transcurs de la lectura, un és qüestiona que és això de la pàtria. Per mi la pàtria és el lloc on s'ha nascut, (clar que un pot néixer diversos cops en una sola vida) I el concepte de pàtria pot tenir diferents matiços i la pàtria, en un moment donat, pot ser un lloc adoptat pel ciutadà, encara que sigui el país de Maimés. Penso que la pàtria pot ser com l'ego d'un, o sigui pot ser una cosa de vital importància i el mateix temps pot ser un veritable obstacle per viure en plena naturialiat i llibertat.. El que vull dir, que el que importa és  la convivència i llaurar certa humanitat i civisme des d'un mateix, respecte els altres. Les coses no son mai senzilles, i es per això que un ha d'esforçar-se per viure sense deixar de banda certa ética i sentit comú. No sé si se m'enten. Bé, s'escriu també per això, per tractar s'esbrinar que  pensa un sobre el difernts punts de la realiat vers a la pròpia existència.
  Tambè m'ha vingut a la memòria allò que cantava George Brassens: "Morir per les idees d'acord, però de mort lenta".

  Un cosa més, hi ha un video a gogle d'una presentació del llibre que l'autor converça amb Iñaki Gabilondo, que no te cap desperdici.

Bé, fins la propera..
  Ah, se m'oblidava, muchas gracias por tu novela Fernando Aramburu!!!
.

  Dani Torralba Devesa, 19/7/2017

IRÒNICA PENOMBRA

  M'aixeco per enèssims vegada

com si fos un primer día d'una vida 

que estreno avui sense manies.

Nous misteris m'aculliran

dins de cada instant lluminós

teixit amb fil de irònica penombra.

Segurament m'equivocaré

i amb l'error m'aplicaré

per poder vença la por més beneïta.

Seré altres per ser més jo 

en cada batec que balla

al campás de la mort més vital,

aquella amiga de viatge 

tan rara que des del

naixament m'acompanya;

allà, on em porten

els meus passos atrevits

i plenament inconscients.

Celebraré el circuït

de la sang que omple les meves
més humils aspiracions.

I altre cop arribaré al final

per tornar a començar

res d'especial 

i així viure plenament

cada fugaç i etern 

moment de vida.

Dani Torralba Devesa, 12/7/2017

¡UNA HERTA IMPRESCINDIBLE!

    Acabo de finalizar la lectura de un libro que me ha impresionado completamente de los píes a la cabeza. Por fuera y por dentro.. Se trata de Mi Patria Era Una Semilla de Manzana. El libro es una entrevista extensa que Angelica Klammer le hace a la escritora Herta Müller , ganadora del Novel de literatura en 2009. El libro es un viaje por la vida de Müller. La escritora nació en Rumanía en 1953 y padeció la dictadura de Ceausescu. En sus páginas Herta Müller evoca sus años de infancia hasta llegar a su consagración como escritora. Herta no se anda por las ramas, describe unos años terriblemente grises. Unos padres amargados por las circunstancias de la época. Rumanía no lo ha tenido fácil. Los nazis se instalaron en su territorio y luego vinieron los rusos. Dos regímenes absurdamente totalitarios que cortaron las alas a un pueblo. Los regímenes totalitarios son terribles, la democracia es siempre el mejor sistema, algunos dicen que es el menos malo. Vemos como Herta Múler, después de pasar por la universidad ya trabajando, le proponen de colaborar como espía, a lo que se negó. Y claro eso implica consecuencias. A partir de aquí la cosa se complica pues es marginada por los servicio secretos del país, que estos lo controlaban todo. La lectura del libro a veces es cruda, pero uno se da cuenta hasta que punto es capaz el ser humano de provocar una razón así. Müller explica de como esta gente era capaz de entrar en la casa de uno, de ponerle micros, de cambiarle las cosas de sitio. De putear a lo más débiles, de hacer sentir culpables al pueblo más humilde. Y eso que se supone que eran comunistas. No tiene nada que ver. Una dictadura es una dictadura. Y todos los dictadores se parecen, Hitler, Lenin, Franco, Musolini, Ceausecu, Mau, Fidel Castro. Un pueblo sin libertad no es nada. El caso es que recomiendo sinceramente este libro. Para mi ha sido una experiencia vital. A demás hace reflexionar sobre muchas cosas de la vida
      La escritora habla de amigos. De como algunos desaparecieron en extrañas circunstancias. A lo largo de la conversación se van intercalando fragmentos de sus novelas (que prometen). Seguramente la semana que viene haga un atraco a una librería haciéndome con una novela de esta gran mujer que ya es uno de los grandes amores de mi vida, y no exagero.
   Herta Müller también habla, como no, de literatura. De las palabras, para ser más precisos. De como las palabras pueden salvarle a uno. De como las palabras transforman la realidad, pues estamos hechos de palabras. Me ha divertido saber de la afición que tiene Herta Müler por coleccionar palabras. Las recortas de las revistas, y se las va guardando en cajones. Luego con estas palabra hace collages dónde combina imagines con palabras.

¡¡¡Herta qué ovarios tienes!!!

¡¡¡El mundo necesita a más personas como tu!!!!!

Dani Torralba i Devesa, 9 julio, de 2017

JOVE PER SEMPRE MÉS!

  El passat dimecres 28 de juny, i per enèssima vegada vaig anar al concert del tan adnmirat Sabina. Vaig gaudir com sempre. Presentava el seu darrer disc: LO NIEGO TODO, on hi ha cançons que estàn molt bé. Potser no és el seu millor disc, però és un disc bastant digne. Durant el concert es va veure un Sabina emocionat per diversos motius. Feia treinta anys que va fer el seu primer concert a Barcelona. Curiosament aquell concert també va ser el meu primer com a públic. Aleshores tenia setze anys i tenia molts pardals al cap. Bé, més a menys com ara que en tins vint-i-molts. Aquell concert de Sabina de 1987 a la Monumental, el poeta-contant venia a presentar el seu disc "Hotel, dulce hotel" i va ser especialment emocionant i un pél delicat, doncs la ciutat acabava de patir un atemptat brutal a Hipercor. Arrel d'això Sabina no sabia si contar, o no cantar. Al final va cantar, perquè crec que secretament sabina  que jo assistiria.

  Han passat tres décades. Ara, indiscutiblement som més joves que abans perquè hem aplicat les lliçons d'en Dylan (el premi Ducados de literatura): Forever young. Sabina ha perdut la veu però em segueix emocionant. Per cert, que va dedicar una cançó a la Ruscalleda: Ahora que nos besamos tan despacio....

Potser no es el millor cantant ni el millor músico però Sabina eres único!!!!!!!!!!!!!!!
  Vaig cantar des de la meva localitat i a coro amb Eva, una amiga encantadora, allò de:


Y me envenenan los besos que voy dando
y sin embargo, cuando
duermo sin ti, contiguo sueño
y con todas si duermes a mi lado
y si te vas me voy por los tejados
como un gato sin dueño,
perdido en el pañuelo de amargura
que empaña, sin mancharla, tu hermosura...

Grácias por existir iy por escribir algunas de la mejores canciones que se han escrito nunca en castellano!!!  

Parlant d'una altra cosa. El nou disc de Rosendo Mercado és una passada. De escalache y trinchera Unes cançons fresques, revindicatives, roqueres, revolucionaries. En Rosendo contra més gran es fa, més jove és. Encara tindrà raó Picasso quan deia allò de que es necessita molts anys per arribar a ser jove.

"Despacito, déjalo estar
calladito para dar que hablar,
facilito para no pensar,
pongo y quito para despistar."


  Gracias a ti también maestro, poeta urbano. Per recordar-me, entre d'altres coses, que no hi ha que dormir-se. Ja que viure lluitant i SOMNIANT ben despert fins al final d'aquesta vida tan bella i tan cabrona!!!

Ja ho veieu dos jovenets que ja passen dels seixanta
                                                                   

Dani Torralba Devesa, 5 juliol, 2017