Ara que passava de la cincuantena d'edat, començava a tolerar-se una mica.O això creia.
El temps, des de feia uns anys li havia començat a corre més del normal.
Havia madurat? Potser, qui sap. Per ell, gens ni mica.
Per dins encara era aquell nen que es perdia en història fantàstiques i de tota mena per tal de fer una mica divertida la tan ximple i absurda realitat.
Pel que fa a l'amor, se sentia una mica decebut. Ja no el buscava com abans. El desig ja no era igual, o aquest s'havia desplaçat en altres aventures no menys apassionades ni amoroses. Encara que, de vegades li sonava un missatge, una possible cita. Una cita que ara allargava amb excuses ja que se sentia cansat i decebut. I prefería invertir el temps lliure (si es pot dir que hi ha temps lliure) en llegir, escriure anècdotes inventades, vagar per carrers lliures de ningú, fer dibuixos i entrar en botigues dels xinos que el relaxaven.
En quan els amics, tractava de no perdre el contacte.
Se sentia reconfortat en converses que duraven una tarda sencera. L'amor de l'emistat es pur i mai es interessat. Els amics sempre hi son.
Els amics sempre son pocs. A més diuen els savis, que és millor que no siguin masses.
Encara que hi havia temporades que buscaba una soledat sonora per tal de pensar i sentir més serenement. De viure des d'una intimitat més distesa per tal de desplagar l'ànima per l'espai més immediat on s'expressava el misteri mortal de la vida.
El passat dissabte va quedar amb una amiga de tota la vida. Es va sentir com sempre que la veia, molt a gusta. Com a casa.
Feia temps que no la veia i semblava que s'haguesin vist feia un parell de dies.
Van recorre els carrers antics del centre de la ciutat. Van fer un tallat en un tarrassa que s'estava fencament bé. Feia sol i de tan en tan una brisa molt discreta refrescava l'ambient i entrellaçava discretament els rostres reunits esporàdicament en aquella plaça.
Els dos amics es van explicar la vida, es van confessa coses i van riure plegats ocurrències d'un i de l'altre.
Després, com la plaça es va començar a omplir-se de gent, van anar a buscar un altre lloc més tranquil.
El centre de la ciutat era un guirigall de rostres que enaven i venien. Xerraven, corrien, celebraven.
Un bar acollidor al barri de la Barceloneta els va convidar a entrar. Els dos es van acomodar en una taula, demanaran dos cerveses i van continuar la conversa.
Converses de paraules que curen i enforteixen l'amor de l'amistat per fer més lleugera la vida. Van evocar vivències passades que la memòria va reproduïr, restaurant les imatges. En un moment donat ella va dir:
-Som efimers, estem aquí tan sols de pas. Sovint ens oblidem d'això.
Ell va afirmar movent el cap mentre feia un glop de cervesa,
Més tard, ja a casa repassava aquell retrovament. Va tencar els ulls i és va sentir bé. En un estat joiós de l'ànima. Havía sigut una jornada màgica.
I ara que el temps corria com mai abans havia corregut, s'adonava que res, absolutament res, és urgent. Ni realment important.
Dani T. D. 5/4/2023
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)