sábado, 15 de marzo de 2014

LLISTAT DE PREGUTNTES (Clar que la respostes potser la té en Bob Dylan)

Què faig aquí?
Cap on anem?
És l'home un animal realment intel.ligent?
Hi ha vida abans de la mort?
És realment progrés el progrés de la societat humana?
Què vol dir madurar?
És convenien madurar?
Les guerres no seràn els negocis més rentables de les grans multanacionals?
La mort és la fi?
La vida és tan bella?
És bona la llibertat?
I una vida segura, no serà una paradoxa?
El futur existeix?
Creuen en Déu els bisbes?
Jo no, o sí?
No serà el diable un heterònim de Déu?
Déu és ateu?
La salud és tan important?
La ciència és una certesa del coneixement?
La vida no serà un somni?
Hem d'anar cap algún lloc?
És natural ser feliç?
He viscut altres vides abans d'aquesta?
Qui sóc?
He de ser algú?
Existeix el Destí?
Existeix realment en Jose María Aznar?
I l'Ana Ampolla?
És amor el que sento per tu, o es purament sexe?
No és el mateix?
Dubten els Banquers?
Arribaré cap algún lloc?
He d'arribar algún lloc?
Per què escric?
Per què visc?
Per què vaig morint?
Em moriré de debó?
Sé realment alguna cosa?
És la Caixa?
Per que hi ha tan fill de puta en les més altes esferes?
Ens manipulen els mitjans d'incomunicació?
Estic viu, o estic mort?
Per que tantes preguntes?
On vull anar a parar?
Per cert, estàs disponible?
T'agraden les cançon d'en l'Ou Vermell?
Me la vols veure?
Aquí, te la puc treure?
Et veuré demà?
Estarà el teu marit?
Per què ens compliquem tant la vida?
Salva'ns Bob Dylan!

Dani Torralba, març, 2014

domingo, 9 de marzo de 2014

LA COMPLICADA VIDA DE SER 2

Per dins sóc un peix, per fora un gos
per dins estic ben sol, per fora sóc una màscara de ningú,
Per dins em sento buit, per fora em parteixo de riure!
per dins estic ben lluny, per fora no trobo res.

Per dins estic viu, per fora estic mort,
per dins em trobo de viatge, per fora encara he d'arribar,
per dins sóc milionari, per fora : aneu a cagar!
pert dins encara m'he de nèixer, per fora ja sóc oblit.

Bategant entre l'entussiasme i el suïcidi
segueixo aquí i no sé el perquè,
però continuo en la dansa
de la melodia misteriosa
d'aquest generós desert anomenat vida.

Per dins no sé on anar, per fora no sé de que m'escapo.
Per dins sóc un pirata, per fora un nàufrag,
per dins un Latin Lover, per fora el Japerut de Noterdam,
per dins sóc la tortuga, per fora sóc el mateix Aquiles.

Per dins sóc la Blancaneus, per fora el nan rabiut.
per dins sóc  boig, per fora passo per equil.librat.
Per dins em mato, per fora escric.
Per dins vaig al cinema, per fora naufrago a l'oficina.

Per dins sóc un nen, per fora  reprimeixo tot gest espontani,
per dins sóc plenament lliure, per fora em crec civilitzat,
Per dins somnio ben despert, per fora sóc automata,
per dins escric aquests versos, per fora us els lleigeixo.

. Dani Torralba, març, 2014

sábado, 8 de marzo de 2014

EN L'ATZAR MÉS ESPONTANI

M'agrada anar caminant cada matÍ
a l'oficina
i observar els rostres anònims
dels vianats que es creuen
amb el meu tarannà més qüotidià,
i somniar ben desperpert
cap on van els seus detins
tant mortals i efímers
com el meu.

M'agrada viatjar en metro
i espiar les mirades callades
que van teclejant missatges
d'amor -o de cansada indiferència-
a través de sofisticats aparells
móbils
que es comuniquen
a través d'aparatosos satèl.lits
gravitant
a milers de kilòmetres
sobre els nostres insignificants 
clatells.

M'agrada imaginar
que quan camino o viatjo en metro
vaig a l'aventura
de l'existir més extraordinari,
des del viure més fantàstic.
Ja que en el fons
viure ja es desplaçar-se
sense deixar de jugar
ni un sol instant
el joc mortal
des de cada gest que ens proposa
l'atzar més espontani.

Dani Torralba, març, 2014

sábado, 1 de marzo de 2014

DE NOU CARNESLTOLTES

  Aquell carnestoltes vaig distressar-me. Potser perquè estava avorrit de la vida. I la meva senyora m'havia abondonat. Resulta que s'havia cansat de mi, i qui no? O reconec: de primeres semblo un pallo enrotllat. Per fora puc semblar la hòstia en barca. Però el dia a dia ja es un altre cosa. Els dos fills que teniem, i tenim encara, van aprofitar per tocar el dos i s'en van anar a viure amb l'avi, que era un militar d'aquells que havien fet molts diners jugant a les cartes i el trivial, i a part de era una persona collonuda, no semblava que fos militar. Però això si de cas ja ho esplicaré en un altre ocasió.
Ara vaig explicar que...
em vaig disfressar de mi mateix. Era dijous Gras i era dia laboral, així que disfressat de mi mateix i un bocata de botifarra d'ou em vaig anar cap al meu lloc de treball. Jo aleshores era administrau i, treballava en unes oficines d'una important casa de seguros. Quan vaig passar per la porta i vaig assedir al meu lloc de treball, el companys no em vàren reconéixer.
-Perdoni com ha entrat aquí? I qui es vostè? -em va dir la Mercedes, una companya molt mona, que diuen que s'ho ha fet amb tres quartes parts de l'oficina. La part restan, és invisible, avorrida o massa anacrònica. 
-Mercedes, si sóc jo, en Damià
-Si hombre ya quisiera él ser tan guapo como usted!
Aleshores la Mercedes em va llançar una mirada d'aquelles que treuen el singlot. Jo en aquell moment no tenia de singlot, però vaig sentir com aquells ulls em tocaven com m'havien tocat,
  Els altres companys em miràvem com estranyats, i amb cara de vinagre. Algú va avisar a seguretat, al veure que jo havia penjat la jaqueta i havia encés l'ordenador. En poc temps havia organitzat un gran batibull. L'home de suguretat, vestit amb un uniforme marró -color tifa de vaca-, em va demanar la meva tarja de pas i la documentacíó. Jo li vaig facilitar tot dient-li:
-Però Albert que no em coneixes?
 L'Albert va inspeccionar els documents
-Aquest no és vosté. D'on ha tret aquesta tarjeta i aquest dni????
-Però si son meus Albert. Què no em coneixes? Però com avui és carnestoltes he volgut vestir-me de mi meteix.
  Aleshores vaig veure que estava l'Edu, un company que s'havia convertir amb un bon amic i m'havia ensenyat a jugar els escacs. Amb paciència, ja que un servidor no només sembla idiota, sino que ho és. Però vaja, això si de cas també ho explicaré en una altre ocasió. El cas és que l'Edu, per calmar la situació va dir al noi de seguretat i a la resta dels companys que jo venia a substituïr el Damià Roca, ja que aquest s'havia hagut d'anar a viure a Andorra precipitadament perquè li havia tocat la Primitiva "i clar ja saveu com son aquestes coses, si la gent sap que t'ha tocat algún premi d'aquest van a per tu, fins que et deixen pelat. Jo ja li deia que no jugués tant, que un bon dia li podria tocar. I els diners acaben amb tot, i sino mira el pobre Mario Conde. Tan bona persona que semblava... Per fi es va calma la situació. L'Edu em va dir de fer un cafè. Vàrem anar al menjador. Curiosament el menjador estava buit. L'Edu va treure dos cafès i es vam posar en una taula.
-Però com vens a la feina vestit de tu mateix? Que no tens dignitat?
-M´has conegut! -em vaig emocionar i vaig aprofitar per menjar-me el bocata de botifarra d'ou que m'havia portat de casa.
-Si, t'he conegut o reconegut que no és el mateix.
-I bé.
-I bé, això tu mamón. Què penses fer ara?
-Ara mateix acabar-me aquest bocata que està de puta mare! Em vols?
L'Edu em va llençar una mirada d'assassí que tela. Oh, és que diuen que els jugadors d'escacs podrien ser uns perfectes assassins en sèrie. I a l'enversa. O sigui per fasciscles. El que passa és que son dos gremis incompatibles. Perquè si per exemple, un li surt un nou plà per assassinar algú i té una partida d'escacs a la mateixa hora, un què fa? Però bé ho deixò en l'aire. Potser més endevant desenvouipi aquest tema que tot indica ser fascinant.
El cafè de màquina estava com sempre. Semblava Avecrem. Vaig mirar als ulls al meu amic i li vaig
dir amb el cor a la mà.
-El cas és que em sento de puta mare, com m'havia sentit en la vida
-I ara que penses fer Damià?
-Bé, ja no sóc Damià malgrat ser-ho per primera vegada. M'has canviat el nom
-Ho sento, no sabi què fer
-No, si et dono les gràcies. Ara suposo que iniciar una vida més autèntica. Començar de zero i qui sap, potser em faig cantautor galàctic com en Jaume Sisa
-Doncs aprofita i, convida a la Mercedes a fer una copa avui, perquè ja saps què diu una cançó d'en Sisa:
Qualsevol nit pot sortir el sol.

Mai és tard per viure sent un mateix. Clar, que ser un mateix tampoc es garantia de res. Un ha de ser valent, val la pena, fins i tot per assumir la pròpia covardia existencial, que tants compartim. A partir d'aquell dia vaig descobrir que viure precisament vol dir això i que cadascú és cadascú. O no?

Dani Torralba, març 2014

XIMPLE I LLIURE

 Ximple i lliure, absurd i decadent alegre camino, cap al no-re més clar i evident. Valent i covard, pirata i humil, pobre i ric, avanço per...