ESCAPADES DIARIES

   A diari vaig a una oficina a treballar. M'hi passo unes vuit hores. No em puc queixar, tinc feina. Podria dir que soc una persona integrada en la societat. Però tampoc és veritat del tot.

El meu sou no es per llençar coets.

 Sovint somnio despert. I somnio que m'escapo d'aquesta vida laboral tan idiota. 

I em dedico a pintar i a fer articles per una revista de música. O em dedico a prendre sol, a llegir i a coleccionar magnífiques postes de sol de tot el món.

Això si que seria viure!

Perquè en principi es treballa per diners, per un. Però tampoc és veritat del tot. Es treballa per l'empresari, per l'estat, pel sistema, jo que sé.

Però no em queixo. He arribat fins aquí: alegre i il.lusió encara.

  Il.lusió d'escapar-me del deure més gris, de mi mateix. d'aquest món tan tediós pervers. Sí escapar-me amb una amant casual. Trobada de cop i volta en un bar. Un bar de nàufrags lectors d'en Buckowsky, Pessoa i en Tolstoi.

I amb el meu amant fariem cançons per cantar-les per escenaris i plaçes tot el món, a canvi de menjar, vi i un lloc per dormir. Ben mirat, un no necessitat tantes coses.

Seriem lliures sense deures, ni cadena, ni país, ni propietat.

Estaríem fets dels teixits dels soms, com deis Shakeaspeari.

  Ja podeu veure, flipo sol. És de franc, és l'essència d'estar viu. O, ben mort, que també podria ser...

Dani T. D. 4/10/2023