LES GANES DE VIURE JA ÉS AMOR

 

  No podia ser veritat allò que m'estava passant. Jo, Damià a punt de fer els cinquanta-u anys m'estava casant amb aquella dona intel.ligent i guapíssima. Mai és tard. 

  Tres anys abans havia llençat la tovallola. Em vaig adonar que potser  no estava fet per tenir parella. Les relacions que havia tingut fins aleshores havien sigut poques. Potser pels meus complexes: em sentia una mica monstre per la meva manera de bellugarme. Una paral.lisi cerebral infantil lleugera m'acompanyava des del naixament. O/i perquè en el fons estar sol m'encantava. No tenia la necessitat de viure amb ningú.  El que passa veia que quasi tothom tenia parella, o ex-parell. I les com les comparacions son terribles. Però inalment vaig perdre la por i vaig deixar de buscar. I d'esperar sense més. 

  A part de tot això, el desig sexual ja no era tan intents. Les dones em seguien agradant, però ara tot s'havia, diguem-ho...relaxat. Aleshores em vaig afeccionar al dibuix i a la pintura. Sí, vaig descobrir un món. Un món que m'ajudava a trobar sentit. A part, es que seguia llegint com sempre, i potser una mica més. Els llibres mai decepcionen, o no decepcionen tan com cert companyies.

Encara que ja sé que la vida no té massa sentit, però cadascú fa el que pot. I s'enganya fent temps fins que arriba la Mort.

  Quan vaig conèixer a la Clara, no em va passar pel cap casar-me amb ella. Pensava que era una dona molt lliure i divertida que tenia molta conversa i que podia arribar ser una amistat interessant. 

  Ens havíem conegut en un biblioteca. Jo buscaba llibres de no sé qui. S'empre m'han interessat diversos autors, des de Quim Monzó, passant per Flaubert i acabant per John Irving. Ella no sé que feia allà exactament, però en fi... Em sembla que vàrem ensopegar l'un amb l'altre. I ens vam disculpar a l'hora i la cosa va derivar prenent un cafè (o era unes cerveses?) al bar del costat.    I ja no vam parar de xerrar. Al cap de mesos vam passar de xerrar a fer l'amor entre converses. Allò per mi era inesperat, perquè creia que ja m'havia acomiadat defenitivament de la vida sentiment. El més curiós del cas és que conversar amb la Clar era una manera de fer l'amor amb ella. I potser la manera més apasionant.

   Mai se sap quan arribar l'amor. Mai és tard. I si l'amor mai arribar, tampoc passa absolutament res, ja que les ganes de viure ja és amor.

  Dani T. D. 13/9/2023