INVOLUNTARI SUÏCIDI

   No se sap ben bé que va passar aquell matí de 2009.

 En D havia anat a treballar com de costum en les oficines del diari on des de feia uns deu any venia desenvolupant tasques de primer redactor i articulista. Aquella jornada queia en dimarts, i en D es va presentar al seu lloc de treball una hora abans, doncs volia abançar un reportatge sobre la felicitat en les gran ciutats. A les 8 en punt del matí en D va pujar al terrat del edifici per prendre un cafè, fumar-se una cigarreta, mentre rumiava la manera de començar la redacció del reportge.

  En aquelles hores del matí feia una mica de fred en aquell terrat. En D duia un got de cafè en una mà i una cigarreta encara sense encendre entre els llavis. El periodista va anar directa a la varana a contemplar les vistes. Des d'aquella alçada es podía contemplar tota la ciutat.

 Tot anava bé, quan en un moment donat en D es va recolzar en la barana. Aquella barana estava fluixa o trencada, no se sap. Per el que en D. va relliscar i va caure cap endevant des d'uns trenta pisos. Mentre queia anava repassant el que havia sigut la seva vida:

-Ja ho veus, massa jove per morir. Quaranta anys, quina putada, ara que a la fi tot anava bé. I la Miriam a la fi s'ha quedat prenyada. Hóstias, a costat he! Vull dir que tot ho creia per perdut. Però a valgut la pena. No sé perquè, però m'alegro d'haver viscut, al menys quaranta anys. I això que tot plegat no té massa sentit, enncara que un s'enganya i el final redacta un sentit al seu cervell. I al principi no tenia res clar. Els estudis sempre justets, treballs precaris de merda, les noies no em feien, els complexes em feien la guitza, les depres, fins i tot les fantasies suicides...   Pero mira tu, irònies de la vida, surto un dia al terrat del diari on desanvolupo una feina guapa, enropego i ara estic caient, a punt de rebre un santa hòstia mortal. No espero ni cap cel, ni cap infern, ni cap purgatori. Tampoc crec en la reencarnació. La vida està bé. En general és una bonica experiència però amb una vegada hi ha més que suficient, ja que d'altra banda hi ha coses tan absurdes... sense anar més lluny la més immediata realitat...Jo qué sé... el fet d'haber de treballar, de lluitar per sortir endevant, la lluita per ser algú, els mals rotllos que arrosseguem per tonteries, les merdes mentals que ens fem per després ensopegar i esclafar-te al terra i morir com un insecte..

  Tot plegat Shakeaspeare ja ho deia en boca de Macbeht: La vida és un conte narrat per un idiota....però bé no cal posar-se tan dramàtic, ja que malgrat tot la vida té coses bones i no és inmortal. Encara que quan practicava la meditació experimentava certa percepció de l'ànima. Era com si m'adonés de que tot el que estava visquen (viscut des d'aleshores) és una ficció total. Com si un estigués en una pel.li (de sèrie B?). Que en el fons ja és això. Doncs un va fent anys, adquirint coneixement i experiència...Però en el fons què? Que és tot això? De que serveix tot plegat? 

  I el final, quan tot sembla clar, tornar a començar. La cosa és capgira, encara que estic convençut que quan a la fi em pegui l'hòstia mortal contra el terra, s'haurà acabat tot per a mi. Encara que què s'haurà acabat? La vida, d'acord Però fins a quin punt aquesta vida que ja s'està acabant és real? I què és la realitat? 

  Ara que, havia començat a publicar els meus contes, i havia acabat la redacció d'una novel.la, i que la vida prenia un cert sentit (encara que com ja he dit la vida no té massa sentit). I també que els assumptes amorosos s'havien a la fi resolt. Perquè quina sort vaig tenir amb la Miriam, encara que no sé que collons veuria en mi. Bé, està una mica com una cabra la dona... Però bé, la vida és així de capritxosa. Al cap i a la fi demà ja no haurè de matinar. Ni hauré de patir més per qualsevol, tontería. Espero que el meu funeral sigui al menys divertit. No ho serà. Però m'agradaria: Bebeu, bebeu! Emborratxeu-vos. No us talleu, però si vosaltres també morireu capullos!! Que la vida tampoc és tan extraordinària... Bé, ja m'estic apropant al meu destí mortal. Feu-me cas, no us prengueu la vida tan seriosament que tampoc val la pena. Fins a sempre! O qui sap, potser hi han altres aventures vitals...

Dani T. D. 11/2023