DILLUNS, FUNCIÓ

 

 Un nou dilluns. En Robert es troba de nou davant d'un ordinador, en unas oficinas perdudes dins d'un poligon. Ja porta un parell d'horetes treballant a tope. Malgrat el cansament relaxat que genera el dilluns, els dits d'en Robert no paren de saltar entre les tecles de l'ordinador, mentre en el seu jo més íntim està cansat d'aquell vida d'assalariat esclau. Un dia d'aquest li encantaria sortir de la roda. Però no sap com fer-ho. Una de les opcions seria llançar-se per la finestra. No estaria malament. Però un segón pis no és sinònim de mort segura. A més a més li donaria un bon disgut a la seva família i amistats. Concretament a la Mónica i a la seva mare. O qui sap.... A més i si surt malament? I no es mora i es queda més idiota del que està?

  Finalment opta per imaginar que surt a escena. És un teatre gran, com el Liceu, que fa molt respecte. A Robert li tremolen les cames, està nerviós però surt. Deu minut més tard estarà completament relaxat i comòde:

-Bona nit i bon hora. Com va això? Bé, he vingut a explircar-vos que no sé on vaig. He perdut el nord. Jo m'imaginava que la vida seria més interressant. Que ho és, no dic que no. Però clar, la realitat més immediata, glaçada i més ximple t'acaba atrapant sempre. I sempre et troba amb els pixats al ventre. Amb el divertit que és viure només somniat ben despert, com ara jo. I ja ho veieu, avui m'he partit amb dos. Estic treballant a l'oficina i a l'hora estic actuant per a tots vosaltres. A més sou un públic imaginari, que a sovint és el públic més díficil. i a l'hora més agraït. En fi, per on anava? Es que sempre se m'oblida el text. I això que l'escrit jo. Soc un fracassat amb això també. Però un ha de tirar endavant sigui com sigui, peti qui peti... Total, d'aquesta ningú en surt viu. O qui sap....  Potser tots som actors que van passant pel mó a través de diferents vides. Vides que de cop i volta actuen, ejecuten un paper escrit per un ics autor. I al final què? Res o poca cosa qué es ben bé igual. I  tampoc té tanta importància, no? Perquè un s'amarga perquè un bon dia comença a pensar i a pensar i pensar... I el pensament a voltes, o massa sovint, és un curcó que podreix el cervell i baiza pel cos a través dels globús rojos. I el pensament es transforma en fatiga i la fatiga amb un refredat, càncer i atac de cor. Però un a de procurar ser més puta que el pensament. Ha de saber domar-lo, o redisenyar-lo. Total, en el fons qui diu que la realitat més immidiata no és pura fantasia? Una fantasia col.lectiva, d'acord. Però una fantasia al cap i a la fi, i una fantasia de les més perilloses.

 De cop i volta es fa silenci. Un silenci profund que inunda tot el teatre. Immediatament el públia arranca a aplaudir. Ho ha tornat a fer aquest monstre del teatre.

Dani T. D. 13/11/2023