BIFURCACIONS DEL DESTÍ

 Em vaig confondre de camí. Vaig contestar malament totes les preguntes. No vaig fer cas de cap senyal que m'enviava el destí.

  Però cada dia s'ha de començar de nou. Cada dia és una nova vida. Clar, que a vegades l'imbècil que tinc vivint de pensión en l'hemisferi dret del meu cervell, no para de fer-me la guitza.

  La seva xerrameca pesada no para. Em fot enlaira quasi tots els meus plans. M'inunda l'ésser amb complexes de tota mena, com si jo no pogués  fer segons què, com si jo fos inferior a la majoria (i també a la minoria), com estigués condemnat a ser d'una manera determinada...

  Ja sé que ningú és perfecte, ja sé que la perfecció no existeix. I si existeix és molt avorrida, per no dir insuportable.

  Viure mai és fàcil.  Un ha de procurar no tenir por. Principalment no tenir por a la por de ser un mateix. Encara que també podríem prguntar-nos què diables significa ser? Suposo que és procurar sentir el batec de la vida de cada moment, i acollir-nos a la seva proposta com si fos un regal. Però també això no deixar de ser un misteri. Que en aquests temps encegats per tanta tecnologia, s'està perdent la màgica espurna del misteri de la vida. Però bé, això potser ja ho desenvoluparem en una altra ocasió.

   Tornant a la por, com diuen els orientals, l'enèmic i les principals pors sempre estàn dins.

  Suposo que un dels objectius d'aquesta vida (si en el fons hi ha algún objectiu en la vida) és la vèncer l'enèmic que un duu dins. I després....

 Potser aleshores un altre destí il.minarà nous camins en el rostre d'un altre jo, sense deixar de ser un mateix... O qui lo sa...

Dani T. D. 16/05/2023