COSES SENSE MASSA SENTIT.

   A vegades cansat de tot, i de res en concret, no m'aixecaria mai més del llit. 

  Però finalment m'aixeco.  Em poso de peu desfiant un dia més la Llei de Newton. Respiro fons omplint els pulmons i acte seguit em reconec viu.

 O això sento, encara que en el fons no estic massa segur. 

  Un cafè, el primer del dia, m'ingressa definitivament a la més immediata i absurda realitat.

Avui plou. Agafo el paraigües, vaig cap el metro, em creuo amb els mateixos destins de cada dia que també van cap a un lloc de treball, cap a un centre d'estudis o cap a la fi del món, que també podria ser. Tal i com està el món.

  Minuts més tard aconsegueixo arribar a l'oficina que té cara de desert. M'he mullat una mica. Normal, si plou. Algún rostre company em pregunta: Que t'has mullat? Em limito a somriure, no contesto. Estic a punt de tocar al dos i tornar a casa. O escapar a qualsevol desert, platge, habitació d'hotel, o finestra que partanyi a un àtic d'un gratacel. 

Però no ho faig.

 Em consola la idea de fugir, fins i tot de matar-me (que és una altra manera de fugir). Potser em falta detreminació per anar més enllà

 Però determinació? En quin sentit? Trato de no fer-me massa cas, de no escoltar la xerrameca i els consells idiotes que venen de l'hemisferi dret del meu cervell. 

 Acte seguit respiro fons, engego a l'ordenador i escric aquestes paraules.

 I la vida seguió como siguen las cosas que no tinen mucho sentido, Sabina em canta a voltes des d'una cantonada de l'hemisferi esquerra del cervell. I ric i avanço amb un esceptisme caxondo...

Dani T. D. 15/5/2024