LA LLEI DE LA RELATIVITAT EN LA VIDA DIÀRIA

  Ja no era jove. 

Bé, o no tan jove, ja que com deia Picasso: es neccessiten molts anys per arribar a ser una persona jove. 

 En Ferran ja passava dels cinquanta. I estava comprovant que els anys no aportant absolutament res, que un sempre romant en una certa ignorància. Ignorància que, un cop reconeguguda, pot ser la clau per viure sense masses pretencions. O al menys això es el que pensava a vegades.

D'altres tenia altres punts de vista.

  Hi havia dies de tots els colors. I en certs moments se sentia cansat d'aixecar-se a la mateixa hora per anar a l'oficina. Cert, és que no es podia queixar: tenia molt bons companys i el seu cap directe era una bona persona. 

  Quan acabava la jornada anava a caminar una mica. Després feia alguna que altra compra. I un cop a casa escribia en el seu diari alguna anècdota del dia. Sovint s'inventava l'anècdota, més que res per estimular-se una mica i sentir que continuava ben viu. Encara que rerament en Ferran es preguntava què carall vol dir sentir-se viu?

  Es dóna per suposat moltes coses, però sovint res és massa evident. En Ferran portava més de vint-i-tants anys currant en aquella oficina. Mentre, li havien passat coses. Havia tingut dos amor i mig, va estar a punt de casar-se i havia aconseguit publicar uns quants contes en certes revistes literàries. També li quedaven unes quantes amistats, seguia escoltant en Mozart, a l'Aute, a la genial Companyia Elèctrica Dharma, en Zappa, en Tom Waits i certes peces de Jazz. I de tant en tan jugava a les caniques amb una molt bona amiga. I anava al teatre amb ella. 

Ara en Ferran es començava a plantejar certes coses. Lluny de sentir-se decebut de la vida, havia desenvolupat cert escepticisme, i això li permitia començar a gaudir dels beneficis de fer-se preguntes com la que em assenyalat abans. I és que en el fons mai res queda massa clar.

  Potser aquesta és l'essència de la llei de la relativitat. O no?

  

    En Ferran notava que el temps cada vegada li passa més de pressa. I potser massa de pressa. Encara que qué és el temps? Perquè no està tan clar que el temps existeixi. Ja que hi ha cossos que es mouen en l'espai, amunt i avall. De dreta a esquerra. Encara que depén d'un es situi la dreta pot quedar en la mateixa banda que l'esquerra. Arribat a aquest punt, en Ferran pensava que segurament la vida començava de nou cada dia i s'acaba també el mateix dia.

  Ara no era tan jove, el cos es cansava més i els ànims no eren els mateixos que els vint, els trenta o fins i tot als quaranta. Però també un es podia renovar. Inventar noves mirades, repintar vells records, restaurar secretes passions.  En Ferran sabia que un dia (llunyà o no) moririà. Així és el teatre. La vida, per ell, a la fi s'acacabaria. 

  Però ben mira't què s'acabaria?

Dani T. D. 22/2/2024