DOS MINUTS

    M'aixeco del llit com cada dia. Em poso dret, començo a caminar intentant mantenir l'equil.libri. No és gens fàcil. La realitat és el que es troba fora d'un, com una rara bèstia inquieta. Una bèstia que ofereix tot un mar d'objectes, de paraules, de preguntes, d'obertures, de posibilitats, de vehicles que ens porten on vulguem, o no vulguem. Doncs diuen certs savis que en el fons el moviment no existeix: tot és pura il.lusió dels sentits.

O, ves a saber...

  De peu i ja dins d'un pantalons i jersei, que a la vegades van dins d'un abric que porta a la seva esquena una petita motxilla amb aliments i lectura pel viatge, un es disposa a desafiar la més immediata i misteriosa buidor de la realitat que l'envolta. 

  L'autobús ve a l'hora. Està ple de cossos amb els seus rostres que també procuren conservar cert equil.libri. Qualsevol petita toteria, i tot pot caure. Un pot caure. Caure sense caure, caien dins d'ell mateix com una metàfora, que tampoc es tan metàfora. Ja que en certa manera (o mesura) la vida és una caiguda. És el resutat de la dansa que marca un i tots (o tots i un) diariament. En l'esforç d'aixecar-se, de caminar i somniar que un està ben viu, encara que sigui uns dos minuts al dia.

Dani T. D 6/3/2023