Hi ha dies que son com sales d'espera. Un s'asseu a esperar
(literalment, o no). I en el fons no se sap ben bé què s'espera.
Bé si: que vagin bé les coses, un nou amor, unes vacances, comprar l'últim llibre d'aquella escriptora que ens agrada tant, tallar-se els cabells, beure una cervesa ben fresca, estudiar en profunditat la filosofia d'Inmanuel Kant i...
Però en el fons què s'espera? Potser el que tan es tem: la mort?
O potser la mort és una excusa? O el que hi ha al fons de cada desig? O jo què sé?
Un s'aixeca cada mati. Es vesteix d'ell mateix o de qui sap. Va a treballar per guanyar diners per viure. O millor dit, per sobreviure. Però un cop a la feina, a la oficina, al taller, al laboratori, a la fàbrica etc... en el fons s'espera un canvi, un aconteixament del tot extraordinàri (o mediocre???). Però aquesta canvia no acaba d'arribar mai.
I això genera ansietat. L'ansietat provoca anticipació a possible problemes. Problemes que, en la major part, s'anirant resolen i disolen en el temps. Problemes que, en la immensa majoria de les vegades, son pura ficció. Dars que ens envia al cervell. El cervell que és un cabronet (o cabrobrut).
Tot plegat, un màgic despopòsit.
Un haurià de viure cada dia com si fos el darrer o el primer.
Això no és tan impossible. És fa díficil, perquè, entre altres coses, aquesta vida és molt misteriosa. I vivim constantment bombardejats amb tota mena de missatges, de notícies, de propaganda, de caca virtual que no ens beneficia gens ni mica.
Hauríem de tenir més present que estem en aquesta vida de pas, que som ésser insignificants i que cal viure més lleugerement i amb alegria. I quan vingui la mort, ballar i riure.
Potser la millor manera d'esperar, és no esperar absolutament res de res.
I és que la vida, en la majoria dels casos son neuròtiques sales d'espera...
Dani T. D.24/6/2026