Jo soc una màscara més en aquest ball de carotes que no sap on va.
Avui fa bon dia. Surto a caminar, no tinc rumb, no tinc pressa.
Passo per un quisoc. Compro el diari. Soc una màscara extranya, compro el diari. Continuo caminant mentre el cap no para de pensar. D'anar d'aquí enllà. El coco no para.
Els pensaments sovint ens traïcionen, encara que també em porten per camins interessant. M'obren portes per anar més anllà, per caminar per camins fantàstic i sorprenents.
Caminar ajuda a pensar millor. El pensament respira, observa el paissatge, pren nota y balla al ritme del cor.
Instants més tard, assegut en un banc d'un parc molt entrenyable amb arbres que em convidaven a refrescar-me sota les seves branques, llegeixo al diari que ha vingut el Papa. No soc catòlic, no soc creient i els espectacles de masses em resulten altament sospitosos. Ho trobo exagerat, el Papa és el màxim representant de l'esglèsia aquí a la Terra, en aquest planeta insignificat. I?
Penso que si realment existís Déu, no hauria falta cap religió. Clar, que potser existeix. Però en cas d'existir, canviaria alguna cosa? Pessoa, el genial poeta portugués que sempre, d'alguna manera. m'acompanya, té un vers on diu que la no existència de Déu, és un Déu també. És, més o menys, la paradoxa de la fe que sostenia Kierkergaard. En tot cas, penso que el que està passant amb el Papa és una exageració. Una prova més de que aquesta vida és pur espectacle de varietés. Un altre festival de màscares, tot plegat.
Per cert, que bé s'està prenent el sol des d'un banc. Divagant sobre temes tan diversos. Com per exemple: la teologia teatral del caos més evident.
Dani T. D. 7/6/2026
.jpg)
.jpg)