Va esperar uns instants, agafà aire per agafar impuls i es va incorporar posant-se dret. No, és un exercici que resulta fàcil. Actualment la immensa majoria de la població necessita algún tipus de estimulant (legal o no) per possar-se dret i començar la seva tasca diaria.
En Pere no entenía perquè el temps cada cop anava tan i tan ràpid. Deu ser la percepció, va pensar. Un dia més començava la roda, l'estúpida roda.
I si tot fos un somni?, va pensar en Pere mentre es posava dins d'uns texans negres.
A mida que s'anava vestint recuperava el clima de la realitat. L'angoixa que encara sentia s'anava convertint amb una mascota més o menys domesticada.
A vegades cal aprendre a seguir el camí sense ganes, es va dir en Pere mentre finalment travessava la porta del carrer i es dirigia al seu lloc de teball.
Al metro retrobà als nàufrags de sempre. Nàufrags com ell que es dirigien també als seus respectius llocs de treball. O, al primer bar obert.
Per en Pere el metro era un territori fantàstic. I més en aquella línia, en que el tren, en el seu viatge cap al seu destí, abandonaba el món subterrani i sortia de coo cap a l'exterior, tot seguint la via sobre d'un pont llarg des d'on es podien veure les vistes del port. I a baix, transitaven els cotxes, camions, autobusos... Tota mena de vehicles.
En Pere a profitava aquell trajecte per continuar la lectura del llibre que tenia entre mans. Encara que a vegades, com aquell matí, contemplava el paissatge que oferien les finestres del tren i, també, el paissatge d l'interior del metro.
La immensa majoria dels passatgers anaven mirant el mòbil. Es perdien la realitat immediata que s'anava desplaçant als diversos llocs de traball. El mòbil s'havia convertit en un estri imprescindible per la vida totohom. Un estri, a través del qual, un es conectava amb la resta del món. I també servía per deconectar-se d'un mateix.
Una eina aparentment innocent i bastant pràctica. Però també eficaç per controlar a la immensa majoria de la població.
El viatger, de cop, es va adonar -i no era la primera vegada- que potser aquell fragment de realitat no era més que una enèsima prova de que potser la vida era, per sobre de tot, pura imaginació.
Al cap d'uns minuts en Pep ja sortia de l'estació i s'encaminava cap a les oficines on currava des de feia més de vint anys.
Vint anys poden ser molts. O pel contrari, pocs. El temps i l'espai son relatius i sovint es confonen perquè, d'alguna son dos cares d'una mateixa moneda
Aleshores en Pep va sentir que l'ansietat que li circulava per tot el cos s'havia anat tranformant amb un animal ple de noves energies que el convidaven a veure i viure-ho tot des d'un altre punt de vista.
Perquè potser viure és, entre altres coses, l'habilitat de convinar diversos punts de vista. I perdre la por a la por.
En Pep intuia que a partir d'aquell viatge la vida prendria un altre caire. Potser més seré, més intim, molt més intens i extraordinari.
Dani T. D. 22/5/2026
.jpg)
.jpg)
.jpg)