yo ya no sé lo que opino
cuando expreso lo primero
que se me dispara
desde el cacumen.
Enredado por las redes
me siento como pez
en el acuario,
dejándome persuadir
por la ley del anonimato.
Atrapado entre las redes
busco una señal luminosa
que me indique qué pensar
i qué sentir
para no mancharme
demasiado
en el ejercicio del diario vivir.
Dani T. D. 25/5/2026
levantarse de la cama,
cada mañana,
burlar la fuerza de gravedad
a pesar de sentir el insolente vértigo
de existir
entre diversas ficciones
simplemente mortales.
Abismos cotidianos
futuros que dictan
las riendas del presente,
los perjuicios heredados,
las texturas de la realidad,
los mensajes virtuales
que dictan nuestros rituales
más íntimos e inconfesables.
Abismos cotidianos
esparcen los terrores
dictados por las tendencias
que marca la Ley del Mercado
que, paradójicamente,
se desmarca de las necesidades
reales de los ciudadanos.
Dani T. D. 24/5/2026
ensopegada,
passar més del que diràn,
del que pensa un mateix
sobre un mateix.
Al cap i la fi res té tanta importància,
al cap i la fi un és un accident,
al cap i la fi tot és efimer.
Procurar fer el que un li doni la gana
en tot moment, dins d'un marc raonable
i sense molestar a ningú.
Recordar que no hi ha cap presa,
ni per arribar, ni per no arribar.
Ni tan sols per fracassarrrr.
No hi ha res que demostrar
absolutament res a ningú.
Ni hi ha res a guanyar, ni res A perdre.
Dedicar el temps
en perdre'l com més un li agradi,
la mort arriba de totes maneres.
La vida és un moment
i no val la pena
preocupar-se tan per res.
Dani T. D. 23/5/2026
Va esperar uns instants, agafà aire per agafar impuls i es va incorporar posant-se dret. No, és un exercici que resulta fàcil. Actualment la immensa majoria de la població necessita algún tipus de estimulant (legal o no) per possar-se dret i començar la seva tasca diaria.
En Pere no entenía perquè el temps cada cop anava tan i tan ràpid. Deu ser la percepció, va pensar. Un dia més començava la roda, l'estúpida roda.
I si tot fos un somni?, va pensar en Pere mentre es posava dins d'uns texans negres.
A mida que s'anava vestint recuperava el clima de la realitat. L'angoixa que encara sentia s'anava convertint amb una mascota més o menys domesticada.
A vegades cal limitar-se a seguir el camí encara que no hi hagin masses ganes, es va dir en Pere mentre travessava la porta del carrer i es dirigia al seu lloc de teball.
Al metro retrobà als nàufrags de sempre. Nàufrags com ell que es dirigien també als seus respectius llocs de treball. O, al primer bar obert.
Per en Pere el metro era un territori fantàstic. I més en aquella línia, en que el tren, en el seu viatge cap al seu destí, abandonaba el món subterrani i sortia de coo cap a l'exterior, tot seguint la via sobre d'un pont llarg des d'on es podien veure les vistes del port. I a baix, transitaven els cotxes, camions, autobusos... Tota mena de vehicles.
En Pere aprofitava aquell trajecte per continuar la lectura del llibre que tenia entre mans. Encara que a vegades, com aquell matí, contemplava el paissatge que oferien les finestres del tren i, també, el paissatge d l'interior del metro.
La immensa majoria dels passatgers anaven mirant el mòbil. Es perdien la realitat immediata que s'anava desplaçant als diversos llocs de traball. El mòbil s'havia convertit en un estri imprescindible per la vida totohom. Un estri, a través del qual, un es conectava amb la resta del món. I també servía per deconectar-se d'un mateix. Una eina aparentment innocent i bastant pràctica per comunicar.se. Però també un instrument eficaç per controlar a la immensa majoria de la població. El móbil estava modificant, per bé o per mal, el comportament del individu contemporani.
El viatger, de cop, es va adonar -i no era la primera vegada- que potser aquell fragment de realitat no era més que una enèsima prova de que potser la vida era, per sobre de tot, pura imaginació.
Al cap d'uns minuts en Pep ja sortia de l'estació i s'encaminava cap a les oficines on currava des de feia més de vint anys.
Vint anys poden ser molts. O pel contrari, pocs. El temps i l'espai son relatius i sovint es confonen perquè, d'alguna son dos cares d'una mateixa moneda
Aleshores en Pep va sentir que l'ansietat que li circulava pel cos s'havia anat tranformant en una criarura ple de noves energies que el convidaven a veure -i viure-ho- tot des d'un altre punt de vista.
Perquè potser viure és, entre altres coses, l'habilitat de convinar diversos punts de vista. I perdre la por a la por.
En Pep intuia que a partir d'aquell viatge la vida prendria un altre caire. Potser més seré, més intim, molt més intens i extraordinari.
Dani T. D. 22/5/2026
políticos a la derecha,
fascistas que van
de demócratas,
quieren llegar muy lejos,
quieren hacerse MUY,
MUY ricos.
A costa del electorado
que cada día somos más idiotas,
gracias a la divina tecnología
Y los jueces,
los jueces también quieren entrar en política,
¡¡hay sitio para todos chic@s!!
Los idiotas de los ciudadanos
ya mantendremos el sistema
tan desigual como siempre
(y como nunca),
para que los más ricos
(y demás hijos de FrUtA)
puedan vivir seguros
y felices.
Y así los más ricoS
compraran la política, la justicia,
el periodismo más transparente
y libre (¿?),
la tecnología, los bancos, el armamento...
Incluso la pobreZa,
la fe y la moral.
Y así el mundo
seguirá girando como siempre
al rededor del ombligo
de los criminales multimillonarios
y poderosos
de siempre.
Dani T. D. 21/5/2026
suposant que valgui la pena,
suposant que després de tot...res!
Suposant que la felicitat no sigui
una enèsima FAtAliTaT,
suposant que encara existeixi
certa generositAt humana,
suposant que finalment no hi ha cap finalitat.
Suposant que res ha de tenir un sentit,
suposant que tot significat és una trAmpa més,
suposant que la ciencia i la religió no són tan diferents...
Suposant que els bons no siguin tan dolents,
suposant que la intel.ligència sigui un valor,
suposant que el desig i l'atzar no siguint quasi el mateix.
Suposant que Déu i el Diable siguin
la mateixa entitat divina,
suposant que la veritat sigui veritat,
suposant que no parlo per parlar.
Dani T. D. 21/5/2026
i em llenço al carrer
a la recerca de no sé què.
Necessito respirar,
trobar alguna espurna que
m'indiqui cap on seguir
aquest laberint farcit d'ombres i de reflexos,
que contraposen miralls
de punts de vista que s'acaben fuesionAnt.
I que, finalment,
no signifiquen res de res.
A voltes arrossego
un sac ple d'arena fins dalt,
mentre em perdo pels passadissos
que es dupliquen en la propia ment.
I a voltes
no sé ben bé què necessitò,
ni què vull:
un ram de petons i caricies apasionants,
un amor serè,
una platja paradisiaca,
llencar-me al buit,
aprendre a tocar al saxo,
sortir del món, de mi, de tot, de res,
d'aquest versos que ja prenen
altres camins....
Dani T. D. 21/5/2026
Enredado en las redes, yo ya no sé lo que opino cuando expreso lo primero que se me dispara desde el cacumen. Enredado por las redes ...
.jpg)
.jpg)