DIES FALSOS

   Hi havien dies en que en Rubert es sentia un Rubert fals. I el dia era fals. Aleshores en Robert anava a treballar en una oficina falsa en el polígon fals de la ciutat falsa.

  Les hores falses relliscaven pels vidres oficinistes. Hi havia molta feina, com sempre. Però era una feina falsa.

  Després de la jornada laboral, en Rubert feia una cervesa (o dues) amb un amiga falsa que des de feia un cinc anys festejaven. Bé, o feien veure que festejaven. Tenien clar que, de moment no es casarien. I que potser anirien a viure junts. Encara que vivint cadascú en els seus discrets pisets, estaven molt bé. Però, això és una altra història que potser serà narrada en un capítol pròxim.

O qui sap.

 Ara direm que la versió falsa d'en Rubert, després de les cerveses, s'acomiadava de la seva xicota falsa. I s'encaminava al super de baix del seu discret piset. Un cop a l'establiment i ja conduïnt un carro de ferro, recorria la geografia del supermercat a la recerca de productes per alimentar-se. Aquells aliments eren, com no, falsos. Després passava per caixa. Intercanviava amables i falses paraules amb Marga, la caixera. I pujava al pis.

  Un cop al pis, posava la compra a la nevera i als armaris de la cuïna. després agafava unes olives i un gotet amb vi blanc i s'acomodava al sofà. Engegava la tele i anava directament al canal 34 on feien aquell programa d'actualitat que tan li agradava. Durant uns trenta minuts en Rubert fals es donava un bany de notícies falses. I en Robert es somreia i se sentia en pau amb el món amb ell mateix al saber que potser un dia es despartaria deixant enrera tanta falsedat.

O qui sap.

  El dia següent ja tornava a ser un Robert autèntic. I era curiós, però en Rubert sempre i havia un moment al dia, en que trobava a faltar la seva identitat falsaria. I el cas és que no sabia per què.

Dani T.D. 11/11/2026

DESTINOS TODO A CIEN

Naufragios matutinos

en el tren de un lunes arrugado,

mientras los elefantes

amontonan sus interrogantes

cansados y despeinados.

Destinos todo a cien

revientan las rebajas,

cuando los dueños del mundo 

anuncian el fin del mundo

por enésima vez.

Y yo te echo de menos

desde estos versos

con sabor a nostalgia en si bemol,

mientras la luna

me invita a una cerveza.

Dani T. D. 10/11/2026

POR LAS ESQUINAS DE ESTE MUNDO

     El vacío, sutilmente, se va propagando,

se cuela en los vagones del metro,

esquivando los viajeros con sus mirada

enganchada a sus móviles con pantallas,

transmitiendo mensajes por el universo.

El vacío esta lleno de imágenes,

imágenes que ya somos tu, ella y yo.

Ellas, ellos y los otros. 

Náufragos muertos de sed.

Sed cibernética que transforma las ánimas

en simples y ansiosos consumidoras de bytes,

rebotando por las esquinas de este mundo

cada vez más virtual, superficial y vacío.

Dani T. D. 5/11/2026

CONFIAR EN EL CAOS

        Cal tornar a confiar en el caos,

en el desordre més lliure

on respira el gest més viltal

i desperta l'amor més pur i espontani.

Cal anar pas a pas per anar més lluny,

perdre el temps al bar i a la bibloteca,

apuntar-se a classe de petons

i viure com si cada nou dia fos el darrer.

Cal no prendre's absolutament res seriosament,

tot és transitori i flueix com l'aigua.

Així que a viure com si fos una festa,

cal jugar fins al darrer batec.

Dani T. D. 4/11/2026

BUIDOR DIVINA

    Caretes, buides per dins, recorren cada dia els deserts més virtuals.
Dissenyen, amb cura, oracions sofisticades i les envian cap a un cel pintat amb atractiva propaganda, que es propaga univers enllàààà...

  El paisatge és confús i atractiu alhora. Encara que (tot s'ha de dir) els vàmpirs de sempre, defensen les seves parceles de poder. 

  La boira més subtil i eficaç s'encarrega de que tot segueixi el seu curs entre la il.lusió i la mentida més certa. 

 I en veritat, ningú arriba saber realment res de res, començant per la seva pròpia vida mortal. Perque, qui  més qui menys, està buit per dins. Com la resta de l'univers fugaç fins arribar a Déu: pura buidor divina.

Dani T. D. 4/11/2026

EL VACÍO ES LO QUE MÁS PESA

    A menudo el vacío es lo que más pesa

y la nada, lo más profundo;

mientras los mares se secan

y los desiertos se llenan de lágrimas.

La realidad cree que es real,

el deseo viaja en coches de alquiler,

mientras los buzones se llenan de ansiedad

cultivando futuros horteras y terroríficos.

Y el vacío se propone adelgazar

pero no lo consigue, es la ley

de la paradoja en el campo

de gravedad de la nada más divina.

Dani T. D. 4/11/2026

SOCIETAT NARCOTITZADA

 

    Ens volen esclaus de les tecnologies, entre altres coses. Elles ja ens informen del que és veritablement ineressant.  A través de les xarxes socials ja ens dicten el que tenim que pensar.

   Ens volen narcotitzats, que no donem massa pel sac. D'això ja se n'encarreguen les grans farmacèutiques i els sistemes informàtics fabricant antidepressius i sofisticades plataformes paradisíaques, controlades pel sistema, clar. Per això cada vegada hi han mès psicopates governant en tots els llocs de poder.

 I Aixì ja no cal fer cap esforç de raonar per nosaltres mateixos, per fer un món més just, humà i lliure.

Ens volen individualistes. Eviten a tota costa que ens ajuntem, ens organitzem i canviem les regles del joc.

Aquest joc de gran casino que beneficia sempre als mateixos. Les quatre o cinc famílies (o tribus) que manipulen el món segons els seus interesos.

  Ens envien, através del medis i les xarxes, les notícies que els interessa.

  De tan en tan surten revolucionaris, persones interessants que proposen altres camins. Però immediatament son absorvides o assassinades pel sistema més súbtil i poderós.

El poder és molt hàbil, i molt fill de puta.

  Pessoa deia que quan regni la humanitat ja no caldrà civilització.

Però això és mol díficil que passi, ja que, en general, som uns animals cada vegada més mediocres, pertorbats i estúpids.

Dani T. D. 03/11/2026