jueves, 16 de mayo de 2024

IMPROVISACIONES DE UN DESTINO

   Un buen día de hace unos años, José Antonio Alegre se quiso suicidar saltando desde su balcón, situado en un noveno piso.

 Todo pasó en la madrugada de un lunes de abril. Entonces José Antonio Alegría tenia 47 años, estaba soltero y trabajando en una empresa como recepcionista. Su vida no le gustaba y menos su forma de ser. Su carácter tolerante y, en cierto modo, de bonachón, escondían diversos complejos y frustraciones. Se sentía inútil y cansado. Cansado de esperar lo que no llegaba nuca.

¿Y que era aquello que no llegaba nunca?

Exactamente Jose Antonio Alegre no sabía el qué. Pero si que sabía que estaba cansado de ser él mismo (o más exactamente de no ser él mismo). De comerse tanto el coco y sentir aquel miedo feroz en su interior.

  Un miedo criminal que siempre se presentaba en el momento más inoportuno y no paraba de hacerle la puñeta. Ese miedo siempre partía desde el hemisferio derecho de su cerebro y boicoteaba todas sus decisiones, todos sus sueño y un para de cosas más. Esto generaba ansiedad en su ser. Ansiedad que se manifestaba en forma de nauseas. Al principio Jose Antonio estaba convencido que aquellos ataques gástricos eran la herencia de su mayores por parte de padre, pues sin ir más lejos su padre Antonio Jose Alegre era una persona muy nerviosa e un tanto insegura. Pero a medida que pasaba el tiempo Jose Antonio se dio cuenta de que aquel dato no le servia de mucho, si no ponia él misma el remedio necesario para aquel desajuste existencial. 

  El remedio estaba en sus manos. Tal vez hay cosas que no se pueden cambiar. Tal vez el destino ya está escrito por los dioses, pero también también uno puede provocar el curso de los acontecimientos, al menos intentarlo.

  Había estado gran parte del domingo dándole a la cabeza. Principalmente había dos cosa que le preocupaba: una era que últimante en el trabajo no se sentía realizado. Y la otro es que Rosita, una mujer con le que había estado saliendo, últimamente le estaba pidiendo dinero.  Y tal vez demasiado dinero. Y eso pintaba mal. Jose Antonio se había planteado decirle a Rosita que ya no podía darle dinero. Que lo sentía, pero él tampoco ganaba una millonada. Pero claro, por otro lado aquella decisión suponía ya no quedaría con Rosita. Ya no se amaría durante gran parte de la noche en su pisito de soltero, ya no más... Y a él se le daba fatal lo del ligoteo.

 Lo de la faena era que Jose Antonío quería ganar más dinero, y aquello suponía planearse cosas y hablar con tal persona. Pero no se sentía capaz. La teoría la tenía bien ensayada, pero a la hora de afrontarse a la realidad, ese era otro cantar.

  De entrada, aquellas dos situaciones tenían solución. De hecho todo tiene solución, excepto la muerte. Y aún así quizás... quien sabe...

Pero los pensamientos de uno a veces se descontrolan. Y una cosa lleva a la otra. Y los pensamiento ya son preocupaciones, obsesiones... Obsesiones que llegan a cortar incluso el ritmo de la respiración. Y a las cinco de la tarde Jose Antonio se sirvió una cerveza, haber si aquel bálsamo de cebada le calmaba. En los primeros tragos quizás pero a medida que se acababa la dosis de la botella  la ansiedad empezaba a latir de nuevo.

Dani T. D. 16/5/2024

NOS QUIEREN IDIOTAS

 Nos quieren sumisos,

nos quieren distraídos,

nos quieren mansos,

nos quieren felices,

nos quieren esclavos,

nos quieren idiotas,

nos quieren vacíos,

nos quieren consumidores,

nos quieren un poco (o bastante) muertos,

nos quieren ignorantes,

nos quieren analfabetos.


Y nosotros lo asumimos,

y nosotros lo procesamos,

y nosotros nos lo tragamos,

y nosotros lo pagamos,

y nosotros lo gastamos,

y nosotros nos medicamos,

y nosotros nos alcoholizamos,

y nosotros nos robamos

                      (unos a otros),

y nosotros nos mentimos,

y nosotros nos odiamos,

y nosotros ¿nos amamos?


Dani T. D. 16/5/2024

BIFURCACIONS DEL DESTÍ

 Em vaig confondre de camí. Vaig contestar malament totes les preguntes. No vaig fer cas de cap senyal que m'enviava el destí.

  Però cada dia s'ha de començar de nou. Cada dia és una nova vida. Clar, que a vegades l'imbècil que tinc vivint de pensión en l'hemisferi dret del meu cervell, no para de fer-me la guitza.

  La seva xerrameca pesada no para. Em fot enlaira quasi tots els meus plans. M'inunda l'ésser amb complexes de tota mena, com si jo no pogués  fer segons què, com si jo fos inferior a la majoria (i també a la minoria), com estigués condemnat a ser d'una manera determinada...

  Ja sé que ningú és perfecte, ja sé que la perfecció no existeix. I si existeix és molt avorrida, per no dir insuportable.

  Viure mai és fàcil.  Un ha de procurar no tenir por. Principalment no tenir por a la por de ser un mateix. Encara que també podríem prguntar-nos què diables significa ser? Suposo que és procurar sentir el batec de la vida de cada moment, i acollir-nos a la seva proposta com si fos un regal. Però també això no deixar de ser un misteri. Que en aquests temps encegats per tanta tecnologia, s'està perdent la màgica espurna del misteri de la vida. Però bé, això potser ja ho desenvoluparem en una altra ocasió.

   Tornant a la por, com diuen els orientals, l'enèmic i les principals pors sempre estàn dins.

  Suposo que un dels objectius d'aquesta vida (si en el fons hi ha algún objectiu en la vida) és la vèncer l'enèmic que un duu dins. I després....

 Potser aleshores un altre destí il.minarà nous camins en el rostre d'un altre jo, sense deixar de ser un mateix... O qui lo sa...



Dani T. D. 16/05/2023

miércoles, 15 de mayo de 2024

MERDA MODERNA I DISPERSA

 

   Tanta merda dispersa i camuflada. Merda que sempre flota i sobresurt, que es presenta a les eleccions i sense guanyar-les, també les guanya. Merda que es presentada a l'opinió pública com la clau a felicitat perquè tothom es sentí únic, singular i especial.

Merda que ja és l'essència d'un fals ben estar, però intransfarible. Merda que sense ser ni de dretes ni d'esquerra, és d'esquerra, de centre i de dretes. Merda que dóna llum i escalfor, que ens dóna la força per seguir cap al desastre total i diví.

  Merda que enviem una i una altra vegada a les xarxes virtuals, cibernètiques i socials. Opinant sobre qualsevol cosa encara que no es tingui ni idea del que es parla. I així sentim que estem conectats amb la resta del cosmos, mentre que paral.lelament estem més sols que mai perquè no suportem al silenci quan estem només amb la companyia dels nostres propis pensaments, suposants que ens quedi algún pensament propi, clar.

Dani, 15/5/2024, diari secret.

L'INICI D'UNA NOVEL.LA O D'UNA NOVA VIDA

    Va despertar-se més o menys a la mateixa hora de sempre. Assegut a un costat del llit, va pensar durant uns breus instants sobre el que faria aquell dia.

Ho tenia tot preparat.

 Bé, tot és un dir. La tarda anterior havía estat fent una maleteta on va posar quatre coses. Tenía un bitllet de tren d'Alta velocitat. De moment s'aproparia a Lisboa, i des d'allà...

 No havia pensat res més. Només s'havia que volia escapar d'una vida monótona.  Potser escapar-se d'ell mateix, de les promeses que sempre es podrien entre les pàgines grogues d'un calendari malalt d'esperar.

  Havia tret també tots els diners del banc. No eren gaires, el suficient per viure un any i uns meses. Potser provaría sort, i un cop a Lisboa, aprofitaria i escriuria a la fi la novel.la que mil cops havia començat, i sempre abandonava, perquè potser no mai  havia arribat a creure de debó que podia guanyar-se les garrofes escribint. Ganes d'escriure no li faltaven. I havia desenvolupant cert talent a l'hora d'escriure. Però bé, això és molt relatiu i, més en aquest temps on els romaticisme havia naufrgat en tota mena de pantalla plana pensada per l'èsser més automatizat, previsible i manipulable.

  Als seus cinquanta-u anys, què podia perdre? Ara que ja savia que en els millors del cassos la vida és pur naufragi cap al res alliberador...


Dani T. D. 15/5/2024

EL TIEMPO LO DISUELVE TODO

 Coleccionar todo tipo

 de retrospectiva

sobre enseres y objetos,

apaciguar 

a los dioses de ahora

para no alterarlos más 

de lo debido.


Votar cada cuatro años

al menos perturbado,

no es tarea fácil.

Esto de ser demócrata equivale

bastante a la esquizofrenia,

pero,

  en fin, 

          el tiempo lo disuelve todo.


Dedicarse a escribir

narrativa desechable en el tiempo libre,

tras el desgaste que conlleva

el trabajar para vivir

con una mierda de sueldo

hasta al fin de los días.



       Y a partir de entonces

 ingresar en el cementerio,

             o en algún desguace

                    con ciertos tintes divinos...


Dani T. D. 15/5/2024


COSES SENSE MASSA SENTIT.

   A vegades cansat de tot, i de res en concret, no m'aixecaria mai més del llit. 

  Però finalment m'aixeco.  Em poso de peu desfiant un dia més la Llei de Newton. Respiro fons omplint els pulmons i acte seguit em reconec viu.

 O això sento, encara que en el fons no estic massa segur. 

  Un cafè, el primer del dia, m'ingressa definitivament a la més immediata i absurda realitat.

Avui plou. Agafo el paraigües, vaig cap el metro, em creuo amb els mateixos destins de cada dia que també van cap a un lloc de treball, cap a un centre d'estudis o cap a la fi del món, que també podria ser. Tal i com està el món.

  Minuts més tard aconsegueixo arribar a l'oficina que té cara de desert. M'he mullat una mica. Normal, si plou. Algún rostre company em pregunta: Que t'has mullat? Em limito a somriure, no contesto. Estic a punt de tocar al dos i tornar a casa. O escapar a qualsevol desert, platge, habitació d'hotel, o finestra que partanyi a un àtic d'un gratacel. 

Però no ho faig.

 Em consola la idea de fugir, fins i tot de matar-me (que és una altra manera de fugir). Potser em falta detreminació per anar més enllà

 Però determinació? En quin sentit? Trato de no fer-me massa cas, de no escoltar la xerrameca i els consells idiotes que venen de l'hemisferi dret del meu cervell. 

 Acte seguit respiro fons, engego a l'ordenador i escric aquestes paraules.

 I la vida seguió como siguen las cosas que no tinen mucho sentido, Sabina em canta a voltes des d'una cantonada de l'hemisferi esquerra del cervell. I ric i avanço amb un esceptisme caxondo...


Dani T. D. 15/5/2024 

IMPROVISACIONES DE UN DESTINO

   Un buen día de hace unos años, José Antonio Alegre se quiso suicidar saltando desde su balcón, situado en un noveno piso.  Todo pasó en l...