CON PROPIEDAD DESVINCULADA

   Ahora que todo era políticamente correcto

se aburría hasta el hartazgo, entraba en los bares, 

bebía solo, insultaba con gracia 

a los camareros

y estos les respondían con cachondas 

                                             y aguda paradojas.

Ahora que todo era políticamente correcto

detectaba mejor la hipocresía diAria

                          (empezando, como no, por la suya),

la que se filtra en el café con dos de sacarina,

la que engorda el precio de la expresión exterior

para así, garantizar que las normas

se descumplan con propiedad desvinculada.

 

Ahora que todo lo inundaba lo políticamente correcto

silababa a las gatas cuando había luna llena,

se reía absolutamente de todo

empezando por si mismo,

practicaba el movimiento más libre y amoroso

                     sin salirse nunca de sus casillas.

Dani T. D. 27/4/2026

I CAL CAMINAR

         A voltes tot és boira

i cal caminar més que mai

assumint la por per

anar cap ella 

per que desaparegui

per sempre més,

amb una alegria 

del tot renovada.

Que res es prou important,

que tot finalment passa 

i no importa massa,

que cada dia és una nova vida,

que un mateix és un ésser 

totalment provissional,

que cal riure fins 

                                    el darrer alè.

Dani, 27/4/2026

FRÀGILS

   Som fràgils. De cop, podem desaparèixer sense deixar cap tipus de rastre, tan sols la carcassa d'un cos de carn, sang i aigua.

  La vida és un viatge molt extrany. I cadascú es va inventant el seu propi destí pas a pas. A vegades deixem volar l'imaginació de si hi hagués alguna vida més enllà, quan el que importa és la vida abans de la mort. Però a vegades em pregunto si realment hi ha vida abans de que un desparegui definitivament. Clar que hi ha. Tan sols es qüestión d'escoltar el que tenim dins i al que hi ha fora. No  prendre's les coses tan seriosament que res és massa important, ser amable i agraït, que cada instant té el seu punt.

Diari secret, 26/4/2025

DUBTE VITAL O MORTAL

 A vegades em ve el dubte de si estic realment viu o mort. No, no és conya, la línia és realment molt fina.

  Sense anar més lluny, de dilluns a divendres vaig a treballar a una oficina. La meva tasca sol ser monótona. D'entrada no em puc queixar, ja que molts no tenen feina. Però la sensació que en el fons estic mort, encara que respiri, és brutal.

  La sensació que un fa les coses per inèrcia, per què toca, mentre el temps passa cada cop més de pressa. Els somnis d'un es van desintegrant en partícules de pols. Pols que es dissol en el vent. El vent que, algún dia d'aquest, se'ns emportarà. I potser, des de la condició del no-ser de nou em sorprendrà el dubte: estic mort o viu? 

O les dues coses alhora.

   No sé si m'explico. I sinó què més dóna! Un escriu principalment per desofegar-se i per sentir-se una mica viu. encara que en el fons potser entre estar viu o mort no hi hagi tanta diferència. Sobretot en aquest món cada vegada més boig.

Dani T. D. 24/4/2026

COM QUALSEVOL FORMIGA

                No et preocupis tant

per tot, per res.

Pensa qué finalment

som tan importants

com qualsevol formiga

                           (que ja és més

                                       que suficient).

Mira quin sol,

mira quin cel.

Som rius que van al mar

de l'oblit

més lliure, i serè.

No et preocupis tant

no val la pena.

El qui sigui serà,

disfruta d'aquest viatge

i oblita't de tot destí,

que tot plegat

                            és decisió 

                                                   del vent, 

Dani T. D. 23/4/2026

I TOT PLEGAT

      A vegades volo alt

i d'altres, em costa

del taüt aixecar-me.

Viure és una muntanya russa,

una aventura misteriosa

que no té massa sentit.

¿O potser té massa sentit?

 A vegades em falta

l'ànima de les teves mans nues

que em perfumin

 l'insomni més calent

                              i humit.

I d'altres,

només necessito

un full per escriure

un parell de versos

                    que em portint

                                         a Desolation Row.

I tot plegat,

¿la vida què és?

Potser un somni nàufrag

entre tants anhels

que formen aquest univers

tan misteriós com absurd,

   com diví, com infernal,

                              i bastant còmik.

Dani T. D. 23/4/2026

AL MISMO TIEMPO

    La sensación, 

cada vez más presente,

de que todo es real

 e irreal 

al mismo tiempo.

Diari íntim, 4/2026