L'EPIDÈMIA DE L'ESTUPIDESA

    Temps relliscosos, temps perillosos, temps criminals, temps idiotes.

      Sembla que no hi hagi sortida, tot està potes enlaire. Els més ignorants i pallussos prenen el poder, i reprenen la llei del més fort. I no ho entenc, i això que passo de la ciquantena.

   Si la vida son quatre dies. Si la vida és per riure i estimar fins el darrer alè, al menys és el que penso jo, i malgrat la dura realitat faig el possible perquè això sigui possible.

  Si de vida només hi ha una.

  I em temo que personatges com Trump, i els seus seguidor son el resultat d'aquest capitalisme salvatge que se salta totes les regles. Aquest món ja és un casino mundial on sempre guanya la banca.

    Potser l'home no té remei, i sempre acaba aforant la força i l'estupidesa més evident, és a dir el faixisme més patètitic.

    La cosa s'està possant molt negre, encara que hi ha esperança, sempre hi ha esperança: hi ha el feminisme, la solidaritat, l'empatia, el companyarisme, el somni de la vida per fer un món més humà, mai es tard, malgrat les tendències que viatgen per les xarxes i tracten d'alimentar una de les epidèmies més estúpides que hi ha: el faixisme, en totes les seves formes.

Dani T. D. 12/3/2026

  

 

SENSACIONES EN TERCERA FASE

 Es todo tan absurdo 

que puede

 que hasta exista Dios.

Diari secret 11/03/2026

S'ACABA EL MÓN

       S'acaba el món

i jo sense entendre

res de res.

S'acaba el món

i tu sense sopar,

¿vols un ou ferrat?

S'acaba el món,

els bons no eren tan solidaris,

i d'entre els dolents 

                           hi havia molt

                                             bona gent.

S'acaba el món

però no la cervesa,

he comprat cinc centes

                       llaunes als xinos 

                                                         -que es foti Trump!!!-.

S'acaba el món,

ja no haurem de matinar

per anar a l'escola

i a treballar.

Tot té les seves aventatges,

no cal fer un drama,

no hi ha res ideal.

No sé sí em segueixes,

                      o ho et segueix,

o fem veure que ens seguim

per Inst@gram?

S'acaba el món,

aprofitaré per aprendre

a tocar bé la guitarra.

S'acaba el món,

com cada dia,

a cada instant...

Dani T. D.  10/3/2026

ENÈSIMA PARADOXA VITAL

 Després de tot, comprovar per enèsima vegada que ni la vida, i menys aquest món tan aparentment civilitzat, no tenen massa sentit, ja son dos bon motius per viure plenament, en tot els sentits.

Diari secret, 9/3/2026

¿BAR Y/O BIBLIOTECA?

 QUÉ PANORAMA

¡QUÉ ASCO DE MUNDO!

Uno ya no sabe dónde refugiarse: 

si en el bar, en la biblioteca 

o perderse en el Tibet.

Diari íntim, 9/3/2026

PELIGROSOS FUNDAMENTALISTAS

 

LA REBELIÓN -Fouragh Farrajzad, poeta irani-

No me impongas el silencio
Tengo una historia que contar
Quítame esta cadena de los pies
Mi corazón se agita por una pasión

Ven, hombre, egoísta, ven
Abre las rejas de esta jaula
Me hiciste prisionera de por vida
Libérame para mi último vuelo

Soy ese pájaro
Que desde hace tiempo sueña con volar
Mi canto se hizo suspiro
En mi apesadumbrado corazón
Mis días huyeron en lamentos

No me impongas el silencio
Debo revelar mi secreto
Hacer oír a todo el mundo
El eco fulminante de mi poema

Ven a abrir la reja, para que vuele
Al cielo límpido de la poesía
Si me dejas volar
Seré una flor
En el jardín de la poesía

Mis labios se impregnan del azúcar de tu beso
Mi cuerpo retiene el olor de tu cuerpo

Mi mirada arroja sus chispas contenidas
Y mi corazón canta su dolor sangriento

Hombre egoísta
No digas:
Tu poesía es una vergüenza

El espacio de una jaula es estrecho
Para el alma tomada de pasión
No digas que mi poesía es sólo pecado

Dame el vino de este pecado y esta vergüenza
Y te dejaré el paraíso
Sus vírgenes y sus fuentes
Alójame en un rincón del infierno

Un libro, un lugar tranquilo, un poema, un silencio
Bastan para embriagarme de vida
No siento pena si el paraíso se me escapa
Otro paraíso también eterno habita mi corazón

Una noche en que la luna danzaba despacioEn mitad del cielo
Dormías y yo excitada en todos mis deseos
Tomé su cuerpo en mis manos

El viento del alba me daba mil besos
Y mil besos di al sol
Una noche en la prisión donde eras el guardián
Un beso hizo temblar mi existencia

Hombre, detén esta fábula del honor
La vergüenza me colmó de un placer delirante
El dios que me dotó de un corazón de poeta
Sabrá perdonarme

Ábreme la puerta
Para que me escape por el cielo limpio
Déjame volar
Y seré una flor en el jardín de la poesía

Forugh Farrojzad (en persa: فروغ فرخزاد), (Teherán, Irán, 5 de enero de 1935-Teherán, Irán, 13 de febrero de 1967) también Forugh Farrokhzad, fue una poeta iraní y directora de cine.