.jpg)
ai, aquest món!
De pitjor en pitjor,
o et drogues o et mates.
I és una merda,
perquè les drogues
tenen mala premsa,
i el suïcidi també.
I la dignitat, on queda?
I el sentit de l'humor on està?
I la llibertat on es troba?
I la vida on ha volat?
I sense drogues
no hi ha imagició
i menys coneixement;
i sense la idea del suïcidi
la gent directament
és mata.
Dani T.D. 11/2/2026
Soc
un crit
en ple
desert.
Soc
també
quan
no soc.
Ésser
és
un acte
de ficció:
un
acte
completament
impúdic.
Dani T. D, 11/2/2026
paraules que floten,
silencis que criden,
biografies de paper.
Naufragis inevitales,
amargues alegries,
felicitats dissenyades,
orgasmes geomètriks.
Naufragis vitals
que duren tota una vida,
llunes despentinades
per la passió més espontània.
Naufragis alegres,
rutines de fang,
vida d'artista,
cares desesperades...
...tristeses rialleres.
Dani T. D. 11/2/2026
Sembla que no hi hagi res a fer, que no hi terma mig o si. En el fons, la vida és un moment fugaç, (lo que dura dos peces de hielo en un wisky on de roks) i està plena de matissos. Els contraris, d'alguna o d'altra manera sempre s'acaben tocant. Per què no canviar el xip i apostar per un món més humà, més de tots?
Ja sé que és una utopia. Ja sé que potser té regust a naïf, però si es reflexionés més sobre la fràgilitat de la vida, i que cadascú de nosaltres som éssers efímers, accidentals, mortals i bastant insignificants, potser les coses canviarien. Potser seria tota una revolució.
Diari secret, 10/2/2026
en un món cada vegada més idiota,
governat per idiotes,
idiotes cada vegada
més rics i poderosos.
No val la pena
prendre´s la vida tan seriosament,
si tot plegat
la vida és la suma d'unes quantes
voltes idiotes al voltant
d'una petita foguera.
I nosaltres som
i actuem com idiotes esclaus.
Esclaus d'un sistema idiota
que promet al paradís
a base de productes
cada vegada més idiotes.
Va, treu les cerveses
i fem una mica més l'idiota
que son quatre dies.
Dani T. D, 9/2/2026
La buidor que a voltes omple els dies i les nits. El desig que desitja no desitjar... La lluna desmaquillada des d'una cantonada del cel.
Els sorolls del pensament, rabotant entre les parets de la caixa craneal.
Hi ha moments en que la vida sona a una raresa bella, com una pel.li de sèrie B, que no s'enten ben bé l'argument.
En veritat ningú sap què és, ni si té algún sentit.
Un, al cap i a la fi, es deixa arrosegar per les corrents de les aigües de la vida. Per molt convençut que estigui d'anar per bon (mal, o regular) camí...
Dani T. D. 8/2/2026
plantant cara a la por
i la mandra.
No és fàcil,
és tot un exercici.
Al cap i a la fi
no deixa de ser
una forma de bogeria.
Perquè viure
és una complerta bogeria
en aquest món
que s'ha inventat
l'home boig.
Un animal que parla,
i a través de la parla
inventa el lleguatge.
I a través del llenguatge
inventa als Déus,
i els Déus
inventen el progrés
més tecnològic
i pervers.
I aquesta perversió
canalitza
la decadència més absurda
d'aquesta vida civilitzada
entre la bellesa i caos,
la raó i la ràbia.
El plural, el singular,
el res, el paradís...
Dani T. D. 4/2/2026
Aquest món, ai, aquest món! De pitjor en pitjor, o et drogues o et mates. I és una merda, perquè les drogues tenen mala premsa, i el suïci...
.jpg)
.jpg)
.jpg)