Mostrando entradas con la etiqueta Dani. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dani. Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de octubre de 2026

GALLINES FORMOSES PRENEN LA LLUNA PLENA

              Perdent el rastre,

perdent el senyal...

no sé cap on seguir,

però potser  és una 

oportunitat per iniciar 

una nova aventura. 


               Qualsevol moment 

és propici per aturar-se,

canviar-ho tot

des de dins.


  Aprendre a caminar sobre les aigues,

fer clases de vol,

   a travessar portes de foc,

moure's i estar ben quiet a la vegada.


Si tot plegat és un enèsim somni

en un univers que es fa gran,

                              que es fa petit.


Que batega 

  al ritme del cor

           de qualsevol gAlliNa mortAl.



Dani T. D. 8/10/2026

miércoles, 7 de octubre de 2026

CAMINANT PER LA BOIRA

  Em vaig despertar i l'ansietat seguia allà. Davant meu, amb els ulls ben oberts.

Ansietat que m'avançava els aconteixement propers.

Ansietat per veure't sencera, sense filtres, sense excuses, sense pors... Com s'explica AIXÒ?

Tot plegat és una bestiesa, una absurditat. A la meva edat, ja ho veueu. Aturat al fons de mi mateix, amb l'ansietat com a companya de viatge. 

Ansietat que genera por, o és la por que genera ansietat?

Por a fer qualsevol cosa, por a no quedar malament, por a no fer el ridicul, por a no ser quedar con un idiota, por a dir el que un pensa, por a aixecar cada dia del llit, por a la por, por als altres, por d'un mateix...jo què sé...

 Tot plegat un no arribar mai a compendre res de res. Es deixa anar? Bé, d'aquella manera. QUIN REMEI!   L'imbècil inèrcia dels dies que evapora qualsevol essència d'espontanietat, de fer el que un realment porta dins. Per què és tan difícil?

  I som tan fràgils...

Però potser gràcies aquesta frègilitat no podríem ser en un moment donat heroïs, encara que fos per un dia com cantava en Bowie.

Un li agradaria ser més valent, no tan poruc...llençar-se al buit potser? Provar altres coses. Mai es tard. També cal tenir en compte que la vida (sí, aquesta puta vida) el més segur és que tingui un somni sense massa sentit.


Dani T. D. 7/10/2026

martes, 6 de octubre de 2026

ESTADOS DE CRACIA

 El cielo y el infierno 

son dos estados anímicos 

que muy a menudo 

se suelen confundir.





Diari secret, 6/10/2026

POEMA POSMÀTIC

 Tot és mentida 

i veritat al mateix temps.


Déu existeix 

i no existeix al mateix temps.


Estic viu 

i mort al mateix temps.


Jo soc tu i tu ets jo

sense deixar de perdre 

l'essència lluminosa de ningú.


Som lliures

i esclaus al mateix temps.


Ho entenc tot

i no entenc absolutament res

al mateix temps.


Dani 6/10/2026

VIDES RARES

 Vides rares

transiten els carrers

de la ciutat rara.


Mirades rares

incendien pasaitges estranys

en aquest món rar.


Sovint

no sé cap on vaig,

mentre m'arrossegA

 aquesta biografia

                             tan rara.


A voltes, com bon atéu,

envio oracions cap

a un cel llunyà i rar

 


Dani T. D. 6/10/2026

TENDÈNCIES CIVILITAZADAMENT NEURÒTIQUES

   El cervell ple fins dalt de paraules i altres propagandes. 
   Paraules desordenades que no es cansen d'organizar pensaments. Pensaments de tot tipus. Pensament que solen manipular les emocions manifestades pel cos quan s'exposa a la realitat de fora, i a voltes, la de dins. De l'interior. Ja que en l'interior d'un hi ha realitats que també influeixen en la conducta més íntima, o convencional. Segons el dia, clar.


Diari secret. 06/09/2026

viernes, 2 de octubre de 2026

L'ECO DEL TEU SILENCI

 Puc aclucar els ulls i estimar-te

a mil quilòmetres de distància

i escoltar l'eco del teu silenci

mentre dorms plàciment.


El moviment sovint

està sobrevalorat,

tot i res

ja és troba dins d'un mateix.


Puc tancar l'ànima

i viatjar tan lluny com vulgui,

arribar a parlar

amb el Déus inexistents,

els mateixos que cusen

i descusen

tota aquest misteriosa, bella

                                      i decadent creAció.


    Dani T. D. 2/10/2026

ESTA NADA

         Esta nada que, de algún

modo, me ilumina.

 Esta nada que me indica

un nuevo sendero.


Esta nada que me protege 

contra la falsedad de toda divinidad,

puesto que la Nada ya es en si

la única Divinidad posible.


Esta nada que provoca

la vida, la maGia, el misterio, la muerte

la hUida hacia la 

                                          más serena serenidad.


Esta nada que soy, 

que somos, que sois...

                                                    y afortunadamente.


Esta nada que es,

 de algún moda, la esencia

de todO, el motor

              de este  universo fugaz.


Dani T. D. 2/10/2026,

martes, 29 de septiembre de 2026

lunes, 28 de septiembre de 2026

TOT PLEGAT, UN DELIRI

 

 Sovint se'm presenta la Realitat com una fera un pel insoportable, encara que a priori les seves arts de seducció indiquin ben bé el contrari, tot adoptat una postura amable. Em desperta de cop, em posa el meu lloc, torno a ser jo (o algú que creu ser jo), em dóna un cafè i una patada al cul. Busca't la vida xato, em diu la molt capulla.

  A continuacíó, i amb certa resignació, em poso en marxa.

I la Realitat em realitza una jornada més.

Pero en el fons ¿És real la realitat? Soc real jo? És real aquest text que ara estic escribint? O potser es el text que m'està escribint a mi i, de pas, m'inventa real?

  Clar, que també es pot dir que hi ha moltes ralitats. Quan un pensa, o somnia també, en certa manera, es troba en un altra realitat. Potser una realitat més íntima, més feta (o desfeta) a mida.

 La realitat que trobo quan em desperto potser no deixa de ser un deliri compartit amb la resta de la humanitat (al menys amb la porció humanita que em vaig trobant en el meu tarannà diari. Ja sigui en l'escala on visc, en el barri, en el metro, en l'oficina on treballo (o em treballen), en el bar, en el caixer, en el quiosk, en el parc)... Ja que si un de sobte s'atura davant la Realitat. La mira detingudament als ulls tard o d'hora s'adonarà que és tot una bogeria compartida, és clar.

Però lluny de ser un inconvenient, potser és l'essència de que tot plegat no deixa de ser un somni sense massa sentit. Encara que cadascú acaba trobant o inventant-se un sentit a l'existència (més o menys real), una explicació, una excusa per no tornar-se del revés i fer algún que altre disbarat. Que en el fons, la vida de un ja és tot un disbarat. Per bé i per mal.


Dani T. D. 28/9/2026


domingo, 27 de septiembre de 2026

MALA COPIAS

                                     
                       
Un mundo

cada vez

más idiota.


Cuatro idiotas

cada vez

con más poder.


Un poder

cada vez

más hortera y facha.


Unos fachas horteras

cada vez

con más popularidad.


Ya lo decía Mark Twain:

la historia no se repite,

se copia y se copia mal.



Dani T. D. 27/9/2026



miércoles, 23 de septiembre de 2026

LA VIDA ESCUÀLIDA I SECRETA DELS HOMES-GRANOTA

 Vida rara que em desperta cada matí,

vida rara que em fa desitjar el que no tinc,

vida rara que em posa a treballar per quatre duros,

vida rara que em dicta una pertubada felicitat.


Vida rara que em manté aparentment ben despert,

vida rara que em dÓna menjar i beguda,

vida rara que em fa pensar de sis a set de la tarda,

vida rara que em posa tonto quan 

em mires amb aquests ullets.


Vida rara que em promet el que mai aconseguiré,

vida rara que em deixa creure que jo soc jo plenament,

vida rarA que m'acull entre els seus braços tan delicatS,

vida rara, m'encanta la vida rara, gaudexo amb la vida rara.


Sí, és l'hóstia aquesta vida tan RaRa.



Dani T. D. 23/9/2026

martes, 22 de septiembre de 2026

AMB SABATES I MITJONS

       Em moro des del primer dia,

em moro amb i sense mitjons,

em moro com el primer dia,

em moro amb sabates i mitjons.


Em moro quan em beses de veritat,

em moro quan veig el telenoticies,

em moro des de la més falsa realitAt,

em moria sense gens de malicia.


Em moro sempre amb un toc d'alegria,

em moro entre els teus ulls tan bonics,

em moro mentre ballo aquesta melodia,


Em moro i em sento ben viu,

em moro en aquest somni tan real,

em moro com qui un poema escriu.


Dani T. D. 22/9/2026

viernes, 18 de septiembre de 2026

ENTRE LOS HUESOS

     Es más que evidente

que nada es evidente,

y es verdad que

casi nada

 eS de verdad.


Solo la ilusión

marca el compás

de la más aparente

realidAd,

a través de

la DanZa que supiran

los espeJos;


esos cristales 

que relejan

el pellejo que se 

va deformaNdo,

desde la más sutil ternura,

al ritmo de la creatividad

del Tiempo más grávido.


Entre un montón

de sueños que se 

van alegremente

                   consumiendo,

                                entre los huesos

y el aire más liBre.


Dani T. D. 18/9/2026

jueves, 17 de septiembre de 2026

COM SI LA VIDA

           Viure com si la vida

                     i aquest món tan absurd

no tingués gaire a veure

amb un.


Com si fos un somni que somnia

que no és, ni molt menys,

un somni.


Com si tot d'una

un no fos més

que una petita gota 

d'aigua.


Una gota d'aigua

en mig d'un univers

que es va evaporant


cap al no-res més lliure,

bell i lluminós.


Dani T D 17/9/2026



miércoles, 16 de septiembre de 2026

VULL AVORRIR-ME

           Vull avorrir-me,

tan sols avorrir-me,

apagar el móbil

apagar tots els aparells

apagar la més idioTa realitat.


Asseure'm a una cadira,

no fer absolutament res,

no pensar en res,

no sentir res.


Tan sols sentir

com passa el temps

a través de les venes.

Avorrir-me fins que la mort

em desperti d'aquesta

barata i absurda comÈdia.


Avorrir-me des de primera hora

del matí a quarts de 

la matInada,

ja que avorrir-se és important

per fer la revolució.

Si, la gran revolució

contra aquesta merda consumista

de societAt.


I així viure la vida salvatge,

bella i  lliure 

fins el darrer batec.


Dani T. D. 16/9/2026



martes, 15 de septiembre de 2026

VAIG O VINC?

                     A vegades no sé 

si vaig o vinc,

si corro o estic ben quiet,

si estic viu

o ben mort.


Amenacen

a diari

amb la fi 

de la humanitat,

i potser

la humanitat

ja fa temps

que es va acabar. 


Sovint

no sé si estic despert

o somnio,

no sé d'on vinc

i si vaig

directament

a cap indret

asfaltat

o sense 

asfaltar.



Amenacen

semana si

samana també,

amb la fi 

del món.

I un es fa il.lusions,

il.lusions que

no porten enlloc.



Dani T. D 15/3/2026

domingo, 13 de septiembre de 2026

EL INSOMNIO DE LOS MUERTOS

          El porvenir más pretérito, 

los llantos del futuro,

los descosidos del amor, 

la pasión del tedio.


Ese ir y venir de la nada,

los besos de los obispos,

los cadáveres del congreso,

la secreta alegría de la tristeza.


Los muertos demasiados vivos,

los vivos tan aburridos,

las mismas promesas de nunca,

las mismas sospechas vigilantes.


La felicidad de los desesperados,

el olvido recorriendo tu nombre,

el insomnio de los muertos,

las horas desnudas de la incertidumbre.


Los muebles de la imaginación,

el diámetro de la frustración,

la libertad de los condenados,

 el exilio de los esclavos.


Los vicios de la soledad,

el papeleo de la democracia,

los delirios de la realidad,

los caprichos de los tecnócratas.


Dani T. D. 13/09/2026

miércoles, 9 de septiembre de 2026

OTRA TOMADURA DE PELO

    Una vez tuve una experiencia cercana a la muerte. Estuve muerto unas hora (ahora no lo sé calcular con exactitud). 

  Era una mañana de miércoles con nubes. El otoño ya asomaba la cabeza con su abrigo y sombrero marrón algo desgastado.

 Eran las siete y media de la mañana. Un servidor iba de copiloto en el coche de mi amiga Marga camino de un congreso de escritores, pues los dos éramos, y todavía somos, escritores. Escritores apasionados y discretos que han logrado comer de su oficio, pero que viven al margen de toda vida literaria. En el fondo aquel congreso en el fondo nos importaba a los dos un quilo de pimientos, pero nuestros respectivos editores se habían puesto muy pesados, hasta tal punto de amenazarnos con restringir nuestros respectivos contratos.

 Pero eso no importa demasiado, o nada.

El caso es que nos salimos con la nuestra y no pisamos aquel coñazo de congreso.

 Al parecer. según lo que he construido del recuerdo del accidente, todo pasó en una rotonda, en un abrir y cerrar de ojos. cuando estábamos a punto de salir de ella, al parecer una camioneta salió de la nada y se lanzó contra nuestro vehículo.

Y a partir de ahí nada.  

 Pasaron cinco minuto, o unas horas cuando me vi a mi mismo desde el techo de un quirófano. Se ve que me estaban operando, los riñones, el hígado y el corazón en muy mal estado. Vaya hostia! pensé. Ahí caí, como puedes pensar si estas prácticamente muerto. Otra vez la pantalla, o lo que sea, se volvió a poner negra.


2. UNA POTENTE luz blanca me despertó. Me vi sentado en una terraza. Frente tenia un mar de un azul claro y transparente. Curiosamente me sentí de maravilla, como nunca antes me había sentido. De repente cogí un baso de wiski con hielo, esta riquísimo. Entonces escuché una voz familiar. Era la de mi abuela Francisquita que me decía bebe lo que quieras, total ya estas muerto. De momento, claro. Pero la cosa pinta mal.

  Al oír su voz, me eché a llorar. Entonces abracé y besé a mi abuela. Le dije que siempre pensaba en ella y ella me dijo que lo sabia. Le pregunte por su hijo, o sea mi padre. Él está bien. Te verá luego. Ha ido a tocar la guitarra para acompañar a George Brassens que sigue escribiendo canciones tan gamberras y bonitas como siempre.

-Abuela, esto que es, el cielo?

-Si te digo la verdad, no lo sé. A veces creo que si, pero al final no creo. Esto me parece que un paso hacia otra cosa. 

-¿Otra vida?

-Quizás, no estoy segura. De, momento aquí no se está mal, al menos al no tener un cuerpo que alimentar ni que cuidar -hizo una paso y sacó de no se donde, una jarra de cerveza y tras hacer un sorbo -Si, te digo la verdad Jaume, estoy un tanto decepcionada. Verás una vez muerto me sentí muy bien como creo que te sientes tu ahora. Pero después al verme con la misma identidad, y al reencontrame con mis padres, mis primos, mis hermanos y el hijo de puta, de tu abuelo, me dije ¡¡que mierda de vida y de muerte joder!!! Pero después empecé a ir a la mía y a conocer a Dostoievski, a Bukowski y al mismo Sócrates y oye que gente maja. Algo borrachines como una servidora. Pero oye, hay que morir chaval que son dos día.

-Así que existe otra vida abuela?

-Me temo que si Jaume. Aunque a ratos es una mierda, como vida. Sin ir más lejos el otra día conocí a Albert Camu. 

-Hostias, no me jodas!

-Sí, me lo presentó el mismo Fiódor. Por cierto, aquí sigue teniendo ataques epilépticos, Pero yo creo que los finge para que la gente de alrededor se asuste un poco. Los que le conocemos cada vez que Fió (le digo así porque nos hemos cogido mucho afecto) finge uno de esos ataques, nos partimos de risa. No nos partimos porque entre otras cosas, estamos mueros, claro. 

  Pero a lo que iba, conocí Albert Camus, y sigue tan guapo como siempre. El caso, es que nos tiramos un buen ratos conversando de si esto, de si aquello. Que el existencialismo es un modo de vivir que nunca pasa de moda, que si que ojazos tienes Albert, y tu que pelo Francis. Y al fina ya sebes, una cosa llegó a la otra. Y al final...

-Al final que Abuela...

-Pues que el sexo después de muerta es una mierda, como no tenemos cuerpo, todo son imagines sin materia. Vaya puta mierda! Aunque cuando estaba viva, el cabrón de tu abuelo me jodió a base de hostias. Pero bueno, eso es vida pasada. Al menos, ahora tengo amigos, toda la cerveza que quiera y la risa que no falte.

-¿Así que después de la vida qué?

Mi abuela volvió a dar un buen trago de cerveza. Y luego se me quedó mirando fijamente a los ojo.

-Si te dijo la verdad, es otra tomadura de pelo. Por una parte estay encatada de estar aquí, en este sitio pero...Mira tu padre, por ahí viene con George, Krahe y Pepe Rubianes. Vienen partiéndose la caja

-Me giré para ver a mi padre. Nos nos vimos desde lejos, me sonrió y me grito lo siguiente: Jaime no tengas prisa por venir, que esto tampoco es para tirar cohetes. Es como te ha dicho tu abuela, otro coñazo. Pero en fin. Dale recuerdo a mamá y tus hermano.

Cuando al fin tuve cerca a mi padre, me desperté en una sala de hospital entre lágrimas, había visto a mi padre y mi abuela, dos personas imprescindibles en mi vida. Entonces decidí dar un giro en mi vida, y dedicarme a traficar con drogas de diseño, pero sin llamar demasiado la atención, ya me entendéis. Total ser escritor es una verdadera idiotez. La droga si que da dinero, y no la literatura. Sin ir más lejos, con la pasta que me sobra finanzo toda clase de negocios, hasta partidos políticos de distintas tendencias ideológicas. Y me parto de risa cada vez que se tiran los trastos en el congreso.

  Desde entonces vivo como Dios. No le temo a nada. Y si mañana las cosa se tuerce, pues mira oye, mala suerte. O al contrario....


Dani T. D. 9/9/2026


GALLINES FORMOSES PRENEN LA LLUNA PLENA

              Perdent el rastre, perdent el senyal... no sé cap on seguir, però potser  és una  oportunitat per iniciar  una nova aventura. ...