AQUESTES ALÇADES

Aquestes alçades
i encara no entenc practiment res,
res de res.
I segurament no hi hagi res que entendre.

El món i la vida
cada dia segueixen sent un gran misteri per mi,
jo mateix em desconec completament.
Tan sols sóc una màscara
una careta d'aire comprimit.

Segurament només sóc un titella
que a voltes creu
que pensa per ell mateix,
que té somnis de llibertat
que creu estimar i sentir-se estimat.

Però també potser
tot sigui fruit d'una il.lusió.
Una il.lusió que mai
s'acaba de morir;
Una il.lusió que es tranforma
constantment

entre miralls
i boires lluminoses
que dansen
la melodia del no-res
i la bellesa,
que es fuga constament

inventat-nos una
i altre vegada.
Benvinguts al teatre
de jugar al joc de la vida
i la mort!

En el fons res serveix per res,
en el fons, potser, del que es tracte
és de jugar a estimar
entre la llum i la foscor,
el no-res i la buidor,
el tedi i l'entusiasme.

Dani, 22 de novembre, 2012.

UNA LLUNA MOSSEGADA

Una lluna mossegada

regna un cel lilós,

la ciutat sembla l'ànima 

d'una afamada pantera.

Els dies passen de pressa

i els anys son de vent,

encara no sé on vaig, 

encara no he trobat el meu lloc.

Busco versos
en cada cantonada,
i potser unes pupil.les
amb noves preguntes

que em permetint
acaronar l'amor
i el misteri màgic
de viure cada instant

com si fos el primer,
com si fos el darrer.


Dani T, 4/11/2012