el temps que es perd,
el temps guanyat,
el temps evaporat.
El temps que ens mata,
el temps que ens queda,
aquests temps imbècils,
el temps, temps assassí.
El temps que ens inventa,
el temps que ens oblida,
el temps fictici,
el temps mortal.
El temps que em naufraga,
el temps que em respira,
el temps que em va quedant,
el temps que és pura
mentida.
Dani T. D. 10/07/2026
Dies de platja
i de sol,
dies serens
i de lluna plena.
Dies de pensaments que s'evaporen
plens de profunditat amb gust a cervesa fresca,
paraules que imaginen mons
més alegres i lliures.
Dies que burlen la rutina,
la idiota realitat del cada dia.
Dies que son vides eternes
i que es disolen en cada onada.
Dani T. D, 8/7/2026
L'extrany ofici de viure
m'aixeca cada dia,
em posa a caminar
dissenyant un destí.
El destí és sempre confús,
la confusió és l'essència
de la realitat més immediata,
de la realitat més il.lusoria.
El neuròtic ofici de viure
em convida a somniar
ben despert contra la més
avorrida i gris realitat.
Dani T. D. 7/4/2026
.jpg)
I nosaltres piquem perquè és com si estiguèssim al paradís.
No trobem a faltar res. I el millor de tot: ja no ens cal pensar per nasaltres mateixos. Les opinions i els raonamens ens venen fets pel telèfon.
És igual que siguis prim, gras, feminista, masclista, comunista, troskista, hitlerià. Si folles molt, si només te la toques cada quinze dies, si tens família, o si t'agraden les rates al vapor. Si ets homosexual, heterosexual, bisexual, trisexual, bisbesexual...
Si ets d'aquí, d'Alà, de Buda, de Crist. Si estàs boig, si ets un suïcida, si ets un criminal. Tranqui, el sistema ja sap el que cadascú necessita.
Si ens classifiquen i etiqueten estem més que perduts!!!
Està tot ben calculat perquè no ens ajuntem i la muntem ben grossa contra els monstres milionaris i egoïstes de sempre. I es desenvolupi d'una vegada la humanitat ben lliure. I deixem de ser morts-consumidors en vida al servei d'uns quants poderosos i mafiosos que ja manipulen el sistema segons els seus interessos més faixistes i capritxosos.
Dari secret, 6/7/2026
.jpg)
només passa el temps,
i res i tot
encara és possible,
un impossible meravellós.
I a la fi
tot és un màgic nàufragi,
un viatge cap a l'interior
que és el reflex
de l'exterior;
on infern i cel
es confonen constantment.
I a la fi
només passa el temps
i tot esdevé carn
de mentida, ficció
de mortalitat
bogeria
que es renova
en un enèsim fresc
i creatiu res.
Dani T. D. 2/7/2026
nos expresamos comercialmente libres,
desde la apariencia misma
que indiscutiblemente nos reconforta.
Sometidos a las redes del mercado,
navegamos buscando la llave
de la ponderación más gloriosa,
lejos de toda introspección
que genere algún tipo
pensamiento
crítico.
Sometidos a la corrientes del momento,
se prospera a base de simulacros,
y finalmente todo es empezar
de nuevo, esta batalla imposible
de ganar.
Dani T. D. 2/7/2026
el sistema et dóna tot el suport,
el sistema sap el que necessites,
el sistema t'ofereix totes les opcions
possibles.
El sistema et coneix a la perfecció,
el sistema pensa i sent per tu, tururú.
El sistema et proporciona la teva medicina preferida
en les seves dosis necessàries.
El sistema vota per tu,
el sistema sap el que et convé,
el sistema et fa únic,
el sistema et clasifica segons
les teves aspiracions domesticades
pel propi sistema.
Dani T. D. 1/7/2026
la vida sempre és un desti equivocat
que segueix el rastre
d'un desig desorientat
entre espills d'escuma
i un sol desmaiat.
Un sol que incendia les taulades
mentre els nàufrags urbans es sotment,
una jornada més, al joc de la rutina,
la que marca el ritme de la sempre
aparent realitat.
Butxaques plenes de preguntes del mar,
preguntes que sempre s'avaporen
omplint el cel de dubtes de cotó.
Preguntes que son l'essència d'aquest vida
que segueix destins totalment
equivocats.
Dani T. D. 30/6/2026
.jpg)
Esta frase, desde que la leí, me acompaña allá a dónde voy. Porque en mi también hay otro (u otros). Otro que también soy completamente yo. Yo, que en ciertas ocasiones también es un completo desconocido (al menos para mi).
El otro que vive dentro de mi, me da conversación. Me hace toda clase de observaciones y preguntas que a menudo ignoro por completo las respuestas.
Hay días que ese otro yo es un genial interlocutor. Pero otras veces es un completo hijo de puta (para decirlo finamente) que me hace la puñeta. Que solo piensa en lo peor, en lo negativo. En ocasiones me ha llegado a convencer y he tirado la toalla, quedándome en casa, sin poder secarme después de una ducha de reproches y viendo videos de Yotubers de dudosa reputación, mientras no paraba de beber jarabe de Autocompasión, con dos de hielo.
Pero uno siempre acaba, para bien y para mal, resucitando cada día. Reinventándose en su yoes, que a menudo son más de dos. Eso me lo enseñó el poeta Fernando Pessoa, que de vez en cuando se pasa por casa a tomar unas cervezas mientras leemos en voz alta a Baudelaire, a Borges, a Benjamín Prado o a Bukowski, entre otros.
Ya sé que no viene al caso (o sí), pero eso me lleva a la Inteligencia Artificial, esa revolución que nos amenaza para bien o/y para mal. Pero la inteligencia artificial ya venia de serie cuando el ser humano empezó a pensar y hablar consigo mismo. De hecho pensar y hablar se parecen mucho. No se puede hablar sin pensar (aunque, cada vez más, estamos rodeados de casos que demuestran todo lo contrario). Y necesitamos (o deberíamos necesitar) expresar nuestras ocurrencias, preocupaciones y demás historias, para saber realmente qué pensamos realmente, sin ayudas virtuales.
Y tal vez eso nos serviría para escuchar más a la gente que nos rodea.
Y ahora os tengo que dejar, uno de mis yoes me reclama. Hemos quedado en ir a comer a casa de Álvaro de Campos.
Hasta pronto.
Dani T. D. 27/6/2026
las distracciones,
el aburrimiento se hace
más palpable.
Anonimo del s. XXI
Aunque claro, podría votar en blanco, o incluso no votar que también es un derecho desmokrático.
Haga lo que haga, quién nos garantiza cierto sentido común a la hora de gobernar???
Y no sólo desde el gobierno de turno.
También desde el senado, el parlamento y la oposición, claro.
Y la cosa no pinta nada bien en estos tiempo de Inteligencias Artificiales. Porque si no votamos (y hay todo un surtido de intereses que navegan por las redes para que no se vote), los algoritmos lo harán por nosotros. Y seguramente detrás de los algoritmos están los que verdaderamente manejan el cotarro, los que tienen la pasta. Y son gente muy poderosa, que le importa un carajo la democracia. Solo les importa el dinero, el dinero, el dinero...
Y el poder, el poder, el poder, el poder...
De acuerdo que la democracia tampoco es un sistema perfecto. Pero de entre los sistemas es el menos peligroso. Un sistema que apuesta por la convivencia de entre toda clase de persona.
Es el eterno conflicto de siempre. Hegel ya hablaba de eso. La tensa relación entre el esclavo y el amo.
Lo ideal no existe. Y a veces, que se conquiste lo ideal, es el comienzo de otra situación injusta. Pero puesto a escoger por qué no apostar por una sociedad más humana, más solidaria y menos tóxica. Que esta vida es muy breve, y solo se vive una vez. Y con una vez ya es más que suficiente. ¿O no?
Dani T. D. 25/6/2026
I en el fons no se sap ben bé què s'espera.
Bé si: que vagin bé les coses, un nou amor, unes vacances, comprar l'últim llibre d'aquella escriptora que ens agrada tant, tallar-se els cabells, beure una cervesa ben fresca, estudiar en profunditat la filosofia d'Inmanuel Kant i...
Però en el fons què s'espera? Potser el que tan es tem: la mort?
O potser la mort és una excusa? O el que hi ha al fons de cada desig? O jo què sé?
Un s'aixeca cada mati. Es vesteix d'ell mateix o de qui sap. Va a treballar per guanyar diners per viure. O millor dit, per sobreviure. Però un cop a la feina, a la oficina, al taller, al laboratori, a la fàbrica etc... en el fons s'espera un canvi, un aconteixament del tot extraordinàri (o mediocre???). Però aquesta canvia no acaba d'arribar mai.
I això genera ansietat. L'ansietat provoca anticipació a possible problemes. Problemes que, en la major part, s'anirant resolen i disolen en el temps. Problemes que, en la immensa majoria de les vegades, son pura ficció. Dars que ens envia al cervell. El cervell que és un cabronet (o cabrobrut).
Tot plegat, un màgic despopòsit.
Un haurià de viure cada dia com si fos el darrer o el primer.
Això no és tan impossible. És fa díficil, perquè, entre altres coses, aquesta vida és molt misteriosa. I vivim constantment bombardejats amb tota mena de missatges, de notícies, de propaganda, de caca virtual que no ens beneficia gens ni mica.
Hauríem de tenir més present que estem en aquesta vida de pas, que som ésser insignificants i que cal viure més lleugerement i amb alegria. I quan vingui la mort, ballar i riure.
Potser la millor manera d'esperar, és no esperar absolutament res de res.
I és que la vida, en la majoria dels casos son neuròtiques sales d'espera...
Dani T. D.24/6/2026
alimentos algorítmicos,
besos algorítmicos,
orgasmos algorítmicos.
No té preocupes tanto,
el móvil ya piensa por ti.
No te agobies
el ordenador ya sabe lo que tu quieres.
Amantes algorítmicos,
reflexiones algorítmicas,
oraciones algorítmicas,
cocaína algorítmica.
No sufras,
el algoritmo te dará lo que tanto
andas buscando.
No sientas,
el algoritmo te alargará la vida
aunque ya estés bien muerto.
Promesas algorítmicas,
políticas algorítmicas,
Dioses algorÍtmicos,
guerras algorítmicas.
Confiemos,
el algoritmo siempre nos salvará.
El algoritmo nos protege
de la neurosis de querer ser
nosotros mism@s.
Dani T. D. 23/6/2026
viatgen en el Gran Cuc subtarrani
travessant la ciutat de paper reciclat,
mentre els amos del món
prenen té i coca de llardons
per passar el dia.
El món ja és un gran casino,
on sempre guanyen els mateixos
lladres legal;
els que controlen les principals ciutats
i d'altres poblAcions perifèriques,
els que es creuen el reis d' aquesta
comèdia.
I ben mirat, ho son,
i ben mirat, sembla que no hi hagi sortida.
I ben mirat, hauríem d'afinar més l'imaginació
per poder burlar
d'alguna manera,
aquestes lleis de l'Embut.
que quasi sempre imposen
els seus ritmes tan aritmÈtics
i perillosos.
Dani T. D. 22/6/2026
que el hombre inventó.
Un concento para cautivar
a la tribu en su esencia
social e identitaria.
Dios es la excusa de las excusas
para estructurar las claves
principales en el diseño piramidal,
a través de los distintos
peldaños sociales
que, garanticen
la hegemonía
del poder más -o menos-
inconfundible.
Dios no es más
que la máscara que enmascara
el miedo más inmediato,
el que hace posible que el deseo
que estalla en cada latido,
vaya al compás de
cierta sumisión
a unas reglas del juego
escritas según los poderes (de turno)
más sofisticados,
y, en cierto modo, autoritarios.
Danii T. D. 22/6/2026
només som el temps
que ens queda,
un quantes d'hores
que al final son
un munt de sorra
que el mar dissoldrà.
I també som
l'eco d'uns minuts
que es dispersen en anys.
Anys que es reperteixen
en els armaris
que la memòria classifica
segons l'impacte diari,
quan fuig per
les autopistes del temps.
En essència,
som pura velocitat
en el deplaçament d'una vital mortalitat,
quan aquesta es fa eternitat
en cada batec instantani,
el que marca el ritme
en la fugCitat de cada moment.
Dani T. D. 22/6/2026
de repente, me despierto,
de repente como un milagro,
de repente, como pasa el tiempo.
El tiempo que me late,
el tiempo que me queda,
el tiempo que me danza
por dentro, por fuera;
a destiempo bostezando
entre las páginas
del calendario.
Y al fin...¿qué?
casi nada o nada.
Y vuelta a empezar
la rueda que rueda
en la ficción que marca
el tiempo que se disipa
en la voz del viento.
Dani T. D. 17/6/2026
buidors envassats al buit,
deures absurds
que ens treuen dels llits,
esperances il.lusories que,
d'alguna manera, ajuden.
Ajuden a continuar en aquest trànsit
que no s'atura ni un sol instant.
Que ens desperta per somniar
ben desperts en aquesta odissea
cap a les platges paradisiaques
d'un no-res serè i lluminós.
Dani T. D. 47/9/2026
començant per la nostra
propia i fugaççç
vida...
Doctor Cargol, 1880
al Mundial de futbol,
de religión a religión.
Ya no queda espacio
para las blasfemias
más disidentes.
¿Hasta dónde
hemos llegado?
Diari discret, 6/2026
La maldición del bondadoso,
el tedio de la felicidad,
la novia del fiel esposo,
lo anormal de la normalidad.
La vulnerabilidad del asesino,
la vitalidad del suicida,
la inteligencia del cretino,
la santificada herida.
Las mentiras de la verdad,
las oraciones del ateo,
la ficción de toda realidad,
el facha en el hebreo.
Los demonios del Papa,
el poco juicio del juez,
el destino nos atrapa,
mañana te llamo, pues.
La anemia del vampiro,
la luz de la oscuridad,
la actividad del retiro,
la calculada eventualidad.
Dani T. D. 14/6/2026
Tractaré d'explicar-me en les properes ratlles:
Per començar, per exemple, tanta gent al carrer per veure al Papa de Roma. ¿Aquesta gentada veritablement creu en Déu? O simplement s'ha llençat al carrer per inèrcia?
Perquè, d'acord, el Papa representa al Déu cristià aquí en aquest discret planeta, és una mena d'autoritat moral. D'ocord, perfecte. Però fins quin punt? No serà una herència que ja queda una mica desfaçada?
Igual estic equivocat, però...
perquè se suposa que estem en un país laïc, aconfessional. Però això és mentida. La gent surt disparada a veure el Papa. Des de les autoritats a la gent més humil i anònima. S'ha convertit en tot un aconteixement social, com quan un important equip de futbol guanya alguna copa o lliga nacional. Tot plegat, religions diferents, que manipulen a la massa. La massa que sempre dinamita la capacitat de reflexió de l'individu.
Un tema interessant que ja es comentava, en certa manera, en el llibre La Rebelión de las Masas d'Ortega y Gasset.
Tot és una gran i, fins a cert punt, estudiada hipocrecia. Perquè la gent no arribi a certes conclusions, i es rebel.li unint-se a la fi contra els poders més intocables.
En certa manera, les xarxes socials i, de pas la IA també son unes altre eines que ens imposen perquè no es pensi més del compte i la gent no s'organitzi i la prengui contra aquest sistema cada vegada més salvatge i desigual.
Però en fi, el món funciona així, més o menys com sempre...
I la Sagrada Familia, quina cosa més maca...Gaudí era tot un geni! D'acord, però quants diners ha costat? Si encara fos una biblioteca, una escola, un hospital o fins i tot un centre comerciAl (un altre???) perfecte... però és una iglèsia, per l'amor de Déu!!! Mentre en la xarxa de trens a casa nostra encara hi ha mancances. A l'educació faltant recursos, la seguretat social, tres quarts del mateix. I cada dia hi ha més gent dormint al carrer, els sous cada cop son més baixos i més coses...
I és que el món, aquest món, no és més que una representació (barata) teatral, com assenyalva en Shopenhauer.
El Papa ha dit coses que sonen bé a l'oïda. Però també coses en la línia del seu càrrec: contra l'avortament i l'homosexualitat. A més no s'ha pronunciat clarament sobre els abussos de l'esglèsia. En fi, seguint en la línia conservadora i carrinclona del Vaticà. Sense parlar del masclisme que encara es respira en aquest institició que se les dóna de cristiana, però sovint pregona al contrari del que, se suposa, que deia Jesús.
En fi, una santa hipocresia.
Ah, i una darrera cosa: el turisme creixerà encarà més ara, i Barcelona ja serà un infernal col.lapse turístic. Tot un imant pels especuladors més poderosos del sistema.
Amen, o què???
Dani T. D. 11/6/2026
els principals carrers per rebre'l
com es mareix.
Més d'un es pregunta si parlarà
en la llengua del país.
A mi la veritat, com si parla Xinés mandarí,
andalú o esperanto (a Godot)
per molt xaman que sigui,
per molt que sigui representant de Déu
aquí en aquesta pedra
que flota al voltat d'una discreta fOguera
dins d'un fugaç universss.............
El gran xaman oficiarà una gran cerimònia
al Temple principal de la ciutat,
la gent acudirà espectant
esperant senyals divines,
com qui espera trobar peix fresc
al mercat del barri...
Tot plegat,
un GRAN ESPECTACLE!!!
Dani T. D. 9/6/2026
Jo soc una màscara més en aquest ball de carotes que no sap on va.
Avui fa bon dia. Surto a caminar, no tinc rumb, no tinc pressa.
Passo per un quisoc. Compro el diari. Soc una màscara extranya, compro el diari. Continuo caminant mentre el cap no para de pensar. D'anar d'aquí enllà. El coco no para.
Els pensaments sovint ens traïcionen, encara que també em porten per camins interessant. M'obren portes per anar més anllà, per caminar per camins fantàstic i sorprenents.
Caminar ajuda a pensar millor. El pensament respira, observa el paissatge, pren nota y balla al ritme del cor.
Instants més tard, assegut en un banc d'un parc molt entrenyable amb arbres que em convidaven a refrescar-me sota les seves branques, llegeixo al diari que ha vingut el Papa. No soc catòlic, no soc creient i els espectacles de masses em resulten altament sospitosos. Ho trobo exagerat, el Papa és el màxim representant de l'esglèsia aquí a la Terra, en aquest planeta insignificat. I?
Penso que si realment existís Déu, no faria falta cap religió. Clar, que potser existeix. Però en cas d'existir, canviaria alguna cosa? Pessoa, el genial poeta portugués que sempre, d'alguna manera. m'acompanya, té un vers on diu que la no existència de Déu, és un Déu també. És, més o menys, la paradoxa de la fe que sostenia Kierkergaard. En tot cas, penso que el que està passant amb el Papa és una exageració. Una prova més de que aquesta vida és pur espectacle de varietés. Un altre festival de màscares, tot plegat.
D'altra banda, la iglèsia catòlica (presidida pel Vaticà) no és més que una gran multinacional. Una cosa es creure en Déu i una altra cosa seguir una religió. Les religions, en certa manera, son organismes per agrupar la gent i menjarl-lis el coco. Tan en el bon sentit, com en el mal sentit.
De religions hi ha de molts colors, des de la catòlica, a la protestant, fins i tot els clubs de futbol.
De Déus també hi ha molts. Tants com gent hi ha en aquest univers fugaç. Sovint dins de nosaltres també habita una divinitat i ens pot anar bé en qualsevol situació, tant per fer una gestió o prendre una fresca cerveseta mentre es llegeix un llibre d'Albert Camus, per exemple.
Per cert, que bé s'està prenent el sol des d'un banc. Divagant sobre temes tan diversos. Com per exemple: la teologia teatral del caos més evident.
Dani T. D. 7/6/2026
una rera l'altra
mentre escriu poemes
contra la vida i la mort més cobrones.
Sap perfectament que la vida no té sentit.
Sap també que la humanitat no té remei.
Sap que si hi ha algún paradís hi
ha d'haver cervesa i llibres.
Charles Bukowsky sap que tot destí
és una escOpinada al mirall,
l'excusa perfecte per escriure poemes, contes i novel.les
i beure cervesa rera cervesa.
Dani T. D. 5/6/2026
no seas idiota.
Aprende a robar
sin sentirte para nada
culpable.
Hazte político,
escoge una ideología,
sea la que sea,
que más da, si todas
están bien podridas.
Hazte político,
te sacará de la mediocridad diaria,
te llevará muy lejos
y podrás comprar y vender-
te lo que quieras y
como quieras.
Hazte político
defiende siempre a los tuyos,
aunque los cambies
cada 2 por tres
por unos cuantos
millones de euros.
Hazte político
y podrás ser corrupto
sin pasar demasiadA vergüenza
y corromper todo
lo que quieras, y más,
mucho más.
Y si acaso entrases algún
día de estos en la trena,
no té preocupes
que estarás en la sala ViP,
aprovecha
y escribe tus desmemorias.
Y si llegas un día
de estos a ser presidente,
será la hostia
en barca!!!
Dani T. D. 4/6/2026
El temps que se'n va, el temps que es perd, el temps guanyat, el temps evaporat. El temps que ens mata, el temps que ens que...
.jpg)
.jpg)