se cuela en los vagones del metro,
esquivando los viajeros con sus mirada
enganchada a sus móviles con pantallas,
transmitiendo mensajes por el universo.
El vacío esta lleno de imágenes,
imágenes que ya somos tu, ella y yo.
Ellas, ellos y los otros.
Náufragos muertos de sed.
Sed cibernética que transforma las ánimas
en simples y ansiosos consumidoras de bytes,
rebotando por las esquinas de este mundo
cada vez más virtual, superficial y vacío.
Dani T. D. 5/11/2026
en el desordre més lliure
on respira el gest més viltal
i desperta l'amor més pur i espontani.
Cal anar pas a pas per anar més lluny,
perdre el temps al bar i a la bibloteca,
apuntar-se a classe de petons
i viure com si cada nou dia fos el darrer.
Cal no prendre's absolutament res seriosament,
tot és transitori i flueix com l'aigua.
Així que a viure com si fos una festa,
cal jugar fins al darrer batec.
Dani T. D. 4/11/2026
El paisatge és confús i atractiu alhora. Encara que (tot s'ha de dir) els vàmpirs de sempre, defensen les seves parceles de poder.
La boira més subtil i eficaç s'encarrega de que tot segueixi el seu curs entre la il.lusió i la mentida més certa.
I en veritat, ningú arriba saber realment res de res, començant per la seva pròpia vida mortal. Perque, qui més qui menys, està buit per dins. Com la resta de l'univers fugaç fins arribar a Déu: pura buidor divina.
Dani T. D. 4/11/2026
y la nada, lo más profundo;
mientras los mares se secan
y los desiertos se llenan de lágrimas.
La realidad cree que es real,
el deseo viaja en coches de alquiler,
mientras los buzones se llenan de ansiedad
cultivando futuros horteras y terroríficos.
Y el vacío se propone adelgazar
pero no lo consigue, es la ley
de la paradoja en el campo
de gravedad de la nada más divina.
Dani T. D. 4/11/2026
Ens volen narcotitzats, que no donem massa pel sac. D'això ja se n'encarreguen les grans farmacèutiques i els sistemes informàtics fabricant antidepressius i sofisticades plataformes paradisíaques, controlades pel sistema, clar. Per això cada vegada hi han mès psicopates governant en tots els llocs de poder.
I Aixì ja no cal fer cap esforç de raonar per nosaltres mateixos, per fer un món més just, humà i lliure.
Ens volen individualistes. Eviten a tota costa que ens ajuntem, ens organitzem i canviem les regles del joc.
Aquest joc de gran casino que beneficia sempre als mateixos. Les quatre o cinc famílies (o tribus) que manipulen el món segons els seus interesos.
Ens envien, através del medis i les xarxes, les notícies que els interessa.
De tan en tan surten revolucionaris, persones interessants que proposen altres camins. Però immediatament son absorvides o assassinades pel sistema més súbtil i poderós.
El poder és molt hàbil, i molt fill de puta.
Pessoa deia que quan regni la humanitat ja no caldrà civilització.
Però això és mol díficil que passi, ja que, en general, som uns animals cada vegada més mediocres, pertorbats i estúpids.
Dani T. D. 03/11/2026
.jpg)
Observar també el paisatge de dins. Observar els pensament que passen per la pantalla de la ment com els núvols de l'exterior. Deixar que els penasament passin, sense més. Perquè en el fons els pensament son núvols que es passegen pel cel. A voltes estàn carregats d'agua i descarreguen angoixes, pors, dubtes, merda?, omplint el cap de sorolls, en moltes ocasions.
Mentre, pel cel de fora passegen núvols que, en el fons son pensaments. Pensaments comuns i contradictoris que amenacen tempestes. Tempestes elèctriques i subtils que van inundant poc a poc la capacitat de raonar del ciutadà de peu. Aquest núvol es van filtrant poc a poc pels móbils, ordinadors i altres parells manuals com per exemple la maquineta de fer punta als llipissos.
A vegades el paisatge exterior i el paisatge interior es confonen.
De cop obro els ulls i em pregunto si no serà el mateix paisatge. I un només sigui un transmissor completament buit per dins.
Diari íntim, 10/2026
obro els ulls i estic pres.
Pres en un cos de fang i cendra,
que s'obre pas cap a la llum.
Llums que s'encenen,
llums que s'apaguen.
Els somnis em mantenen despert
entre aquesta boira que m'emboira.
No sé on vaig,
no sé d'on vinc.
A voltes sento que
aquest camí l'he fet abans.
Abans que és demà passat,
demà passat que és un enèsim record.
Record d'un pres que somniava
que era ben lliure.
Dani T. D. 29/10/2026
la esencia de todo y de nada.
La confusión teje todo destino,
destino que se escribe para olvidarse.
La confusión marca el compás,
el compás del corazón más confuso,
más sereno y valeroso.
La confusión es este caos,
el caos de la belleza más armónica.
Dani T. D. 29/10/2026
Tot això ho fa de manera automàtica. Amb naturalitat s'endisa al mar de la seva realitat tan asumida. Fa temps (massa?) que la té interioritzada i acceptada. Però i si aquesta realitat no és del tot real?
Que en veritat res és del tot real, com els somnis no son del tot somnis.
Paral.lelament a la realitat oficial, el protagonista (que li direm Edgard) d'aquesta històrieta, té una vida imaginària. I en aquesta existència imaginària, Edgard a vegades és un astronauta. I la seva missió és explorar la més immediata realitat.
La Realitat és un planeta. Potser el planeta més inquietant i misteriós de tots. Un planeta amb aparent ordre i lògica. Però en veritat, un dels més caòtics del sistema solar.
L'Edgard surt de casa vestit d'astronauta. És un vestimenta del tot sofisticada pequè ningú sospiti res. La seva tasca és la de buscar els elements principals que determinent la realitat. Sembla un treball fàcil, però no ho és.
Per començar, se suposa que l'Edgard cada dia fa els mateixos moviments (més o menys, és clar). I no és així, ja que cada dia l'Edgard és una mica diferent. Entre altres coses, les cel.lules que formen el seu cos es balluguen dins les seves propies fronteres (algunes moren i altres neixen), i aquests moviments alteren, des de petits canvis, la trajectòria vital de l'Egard. I això provoca que la realitat exterior s'alteri també sota la seva posta en escena.
I aquí senyalarem que la realitat, en una porció important, és el resultat de la visió d'un mateix, en aquest cas, de l'Edgard. I pot ser modificada segons l'estat anímic del propi Edgard.
En la realitat oficial, el lloc de treball de l'Edgard és una oficina que pertany a una empresa de calçat i d'estris esportitus. En principi, l'Edgard està satisfet amb el seu treball. Però parsonalment ja és un altre cantar, segons el dia, és clar. Encara que li agradaria una altra cosa. I per què no ho fa? Ho ha intentat, però no és fàcil. I Edgard sempre acaba optant per conformar-se. Necessita guanyar diners, tenir un sou. Així funciona la cosa, la vida civilitazada, la normalitat més establertat. O la fantasia més rutinària???
Imaginàriament -i en les darreres setmanes- Edgard treballa en una estació espaial. Des d'allà analitza diariàment els elements, teixits i d'altres sustàncies que conformen la realitat i que ha anat recollint durant en les seves sortides a l'exterior. I cada dia arriba a conclusions diferents i del tot estimulants. Aquesta vida imàgina de l'Edgard és la que permet, d'alguna manera, que sobrevisqui a la vida real, o la que es suposa que és real.
De fet, més que imaginàries, aquestes realitats son paral.leles. Per què les realitats (o vides) imaginàries també formen part d'un. I son tan, o més importans, com la realitat oficial d'un.
En el fons, no val la pena amoïnarse per res. Ja que tota realitat és aparent i buida per dins. Ja que com tot, la realitat està formada d'àtoms. I els àtoms, en la major proporció de la seva massa està buida.
I un ha de trobar la manera de navegar a través d'aquestes aparences i de la buidor més íntima i immediata. Ja que un mateix també és totalment aparent o, sigui, sustancialment imaginari.
Dani T. D. 27/10/2026
Lunes ansiosos me despiertan cansado. Otra semana en la oficina, de algo hay que comer. Pero a veces... A veces no me levantaría, o me levantaría más tarde. Me inventaría de nuevo a través de un dibujo o pintura. Cruzaría la tela, burlando la más idiota realidad para siempre jamás.
QUIZÁS no se entienda nada lo que quiero decir.
Qué más da...a estas alturas... en mitad del camino. Un camino lleno de misterio y belleza. Un sendero totalmente ABSURDO, como si Dios existiera. Que tal vez exista...
Diari secret, 26/10/2026
.jpg)
y vuelvo hacia ella,
mientras voy cruzando
por esta delirante
neblina
que es pura comedia.
Voy a la más absoluta nada
entre la risa y el miedo,
ansiedad y pereza.
Jugando a vivir
y no es nada fácil.
Si fuese fácil,
vivir y morir
seria un ejercicio
prácticamente
tedioso
e imposible
Y, a veces
lo es, aunque
a menudo
lo fácil y lo difícil
se suelen confundir.
Dani D. T. 25/10/2026
residual
beneficia la búsqueda vital
de una mirada
misteriosa y bella
para perfumar los días
que aun me inventant vivo.
Aunque a menudo uno sospecha
que todo esto es un sueño
accidental y oscilante,
que sigue la tendencia azarosa
de un universo fugaz.
Dani T. D. 23/10/2016
més valent i decidit,
més pràctic i no tan poruc....
Però si fos un altre,
ja no seria jo..
Cada vegada entenc menys coses.
No sé quina finalitat té la vida,
i no sé fins quin punt té sentit;
pero cada dia m'aixeco
i intento trobar el què.
Potser, tot plegat,
un és fruït de l'atzar
i la vida no té perquè tenir cap finalitat.
I un ha de viure
com si fos un joc absurd
i en ocasions bastAnt divertit.
Sovint m'agradraria ser un altre,
burlar aquest cos de fang trencat
i, de rebot, dissoldre'm en el més
lliure vent.
Dani T. D. 22/10/2026
Incidències als barris de la perifèria. La poli de l'ordre impúdic reperteix llenya entre els manifestants, mentre es preparan grans canvis.La gent més humil i anònima està més que farta. La roda no para, i sempre es repeteix. L'amo necessita esclaus, i els esclaus necessitan menjar i un sostre.
Quan regnarà la convivència, el respecte, la cultura, l'educació, la compació, la tendresa, l'empatia, la humanitat? Qui lo sa...
L'home, en general, és així d'imbècil. Potser l'animal més imbècil, ¿O potser l'únic animal imbècil?
Qui fos una simple formiga, o una senzilla flor...
Diari Secret, 22/10/2026
Dani Monterroso, 2026
em desperta de matinada,
per anar a treballar
tot arrossegant les invisibles cadenes
que, a voltes,
em desitgen ben lliure.
Vida salvatge
que em fa somniar ben despert
a qualsevol hora,
entre les cordes invisibles
d'aquest realitat tan irreal,
la que m'inventa viu.
Vida rara
que transpua bellesa i cansament,
poesia i comèdia,
tràgedia i crema catalana
entre els dits del més
trapella atzar,
el que em permet encara jugar.
Dani T. D. 21/20/2026
També diu que sigui valent, que no m'ho pensi tant, que no tingui tants perjudicis. Ja, ja ho sé, però és que a vegades...
A vegades? Què idiota... Va, que tot és un somni i sense massa importància.
Salta. Equivoca't, somnia ben despert, llaura alegria i amor, no tinguis pressa per arribar enlloc, sigues lliure (al menys interiorment), no paris de jugar ni un sol insTant, no tinguis por de la teva pròpia por, sigues educat i respecta als altres que també son tan mortals i accidentaTs com tu, tirurú...
Va que jo, la teva mort, t'espero des de sempre amb els braços ben oberts.
Diari íntim, 20/10/2026
des de la nit més profunda i fosca.
Monstres que acampanyen
amb els seus subtils consells.
Monstres que viuen dins d'un
com vells amics,
parents i veïns de tota la vida,
que es prenen masses confiances.
Monstres que es reflexen
al mirall d'un,
éssers íntims que, de sobte,
regalen la seva comprensió,
la seva atenció,
la més tendra sensibilitat.
Monstres al carrer, al metro,
al supermercat, en l'oficina,
en la bibloteca, en la catedral,
en la farmàcia, en l'oficina d'objectes perduts
en els teus ulls, en els nostres pentons
tan desgastats...
Monstres del passat, del present.
de futur, d'ultrAmar,
del cel, de l'infern, del silenci més sonor,
des de la més lluminos
serenitat.
Monstres que no necessàriament
tenen que fer por,
monstres de la felicitat
més extaSiada i establerta,
transmeten confort, una sofisticada
tranquilitat
que condueix a una buidor enganXifosa,
producte d'aquest temps
tan mostruOsos.
Dani T. D. 20/10/2026
.jpg)
Una parte chunga que lanza mensajes negativos como no levantarse jamás de la cama, no responder al teléfono, robar en el supermercado, beberse de un tirón treinta cervezas, plantarse y lanzarse al vacío desde el balcón, portarse mal en las reuniones, blasfemar, y demás cosas así.
Aunque también, per otra lado, la parte oscura es una fuente de información para uno. Pues en verdad nada es de un sólo color. Ni nadie es totalmente bueno, ni malo. Aunque en estos tiempos, no esta tan claro. Pero bueno, uno hace lo que puede
Uno cree que es bueno, y obra como tal. Pero en el fondo que es ser bueno?
Yo qué sé...
Son películas que uno, de vez en cuando, se pasa por la pantalla principal del cerebro. Pelis de serie B, que, a la hora de la verdad, son las que verdaderamente reflejan el clima de la existencia.
Esa dicotomia, como tantas dicotomías que uno va encontrando a lo largo de la vida, equilibra (¿o desequilibra?) el territorio existencial que, a través del ser, va recorriendo.
Al fin y al cabo, éstas palabras que ahora escribo, son sensaciones que ahora mismo tengo, y derramo en este texto, pues a la hora de la verdad no estoy seguro de nada. Afortunadamente.
Dani T. D. 18/10/2026
.jpg)
el vértigo de vivir
en cuanto de pie
me pongo.
Aflora la niebla eléctrica
de la más inmediata realidad
en esta odisea
hacia la gravedad de este ser
que, desde dentro,
me ladra.
Aflora por doquier
la nada más sofisticada,
a través de cAchivaches
y demás aparatejos.
Se confunden a menudo
con los Dioses y sus caprichos,
igualando así
su insolencia más terca.
Dani T. D. 17/10/2026
me encuentro,
¿Qué asco?
¿éste soy yo????
¡QUÉ DECEPCIÓN!
A veces
quisiera salir
de este cuerpo torpe,
de barro que
no sabe a donde va,
pero va.
Con la cabeza en las nubes,
soñando bien despierto
entre esta niebla
cada vez más espesa.
Aunque uno, claro
aprende a desaprender
que todo Y naDa
quizás sea un sueño;
un sueño que se sueñA a sí mismO
MISMAMENTE.
Un sueño
que en verdad no importa demasiado.
Dani T. D. 15/10/2026
Temps ràpids, envassats al buit. Temps immediats que no deixen temps per gairebé res.
Res de res.
Encara que sempre hi ha esparances. Espenrances de sortir al camp més espantanti i lliure. De desobeïr la tendència suposada. De passar dels misstges i les putes alarmes que ens domestiquen segon a segon. I viure en directe, sense presses de cap mena, se masses proyectes, sense gens d'ansietat.
VIURE EN CALMA
Sentir cada instant, com si fos el primer, com si fos el darrer, com si fos únic.
Saber finalment que res és massa iMportant. I viure amb alegria i serenitat.
Diari secretet, 15/10/2026
la historia entre aquellos ojos
y estas miradas.
La historia cuEnta lo de siempre, pero
con otras palabras.
Palabras descansada, vocablos reciclados
que engendran frescos pensamiento.
Pensamientos dictados por los de siempre.
Los de siempre tiene unas cien mil y pico propiedades
repartidas por todo el país, mientras
reinscriben la historia a su antojo.
Con un poco de sal y pimenta,
rociado con aceite de oliva
y un par de horitas en el horno.
Dani T. D. 14/10/2026
deixant a les fosques el planeta sencer.
Caminar per sobre l'aigua,
convertir-me amb un altre.
De fet, cada dia soc diferent:
una nova persona
i nou animal que travessa el cel
amb les seves ales daurades,
explorant altres àmbits de l'èsser.
De fet, dins la vida d'un hi ha infinites vides,
infinites personalitats, infinites màscares
que es confonen entre la multitud.
En la immensa boira d'un no-res
completament lluminós i lliure.
Puc tapar el sol amb un dit.
Dani T. D. 14/10/2026
I la gent del carrer, entre la vida i el mort, la més puta realitat i el somni més insòlit, alternatives variades i mil portes tancades. La història de sempre? Però amb distintes versions. Com electrons que estàn en mil llocs alhora, però tampoc estàn enlloc al cent per cent.
I finalment, tots i tot està format per àtoms. I els àtoms, entre el nucli, els electrons, els potrons i el neutrons hi ha buidor, no hi ha res de res.
I, potser aquest res, aquesta buidor, és la resposta de tot plegat.
La resposta que és una enèsima pregunta.
Dani T.D. 12/10/2026
.jpg)
no hi ha més veritat absoluta
que l'ombra del dubte.
No hi ha més realitat
que l'essènca de cada il.lusió,
no hi ha més felicitat
que la tendra serenitat.
No hi ha més patria
que caminar amb absoluta llibertat,
no hi ha més por
que les històries que s'explica un mateix.
.
Dani T. D. 11/10/2026
planegen pel nou paisatge
d'un dimecres esgotat
de res en concret,
rebotant per les parets
d'un temps de tardor.
Son dies rars,
dies misteriosos on el Déus
cusen i descusen la voluntat d'un
per alçar-se del llit
i continuar el viatge.
I el desig es confon amb l'atzar,
i l'atzar amb la rutina més gris.
Però cal tancar els ulls, de tant en tant
respirar fons,
agafar AiRe...
Tot plegat és un enèsim salt al buit,
sense xarxa,
plantant cara a la por
amb la por que batega dins.
I viure cada batec
ben despert.
Dani T. D. 09/10/2026
perdent el senyal...
no sé cap on seguir,
però potser és una
oportunitat per iniciar
una nova aventura.
Qualsevol moment
és propici per aturar-se,
canviar-ho tot
des de dins.
Aprendre a caminar sobre les aigues,
fer clases de vol,
a travessar portes de foc,
moure's i estar ben quiet a la vegada.
Si tot plegat és un enèsim somni
en un univers que es fa gran,
que es fa petit.
Que batega
al ritme del cor
de qualsevol gAlliNa mortAl.
Dani T. D. 8/10/2026
Ansietat que m'avançava els aconteixement propers.
Ansietat per veure't sencera, sense filtres, sense excuses, sense pors... Com s'explica AIXÒ?
Tot plegat és una bestiesa, una absurditat. A la meva edat, ja ho veueu. Aturat al fons de mi mateix, amb l'ansietat com a companya de viatge.
Ansietat que genera por, o és la por que genera ansietat?
Por a fer qualsevol cosa, por a no quedar malament, por a no fer el ridicul, por a no ser quedar con un idiota, por a dir el que un pensa, por a aixecar cada dia del llit, por a la por, por als altres, por d'un mateix...jo què sé...
Tot plegat un no arribar mai a compendre res de res. Es deixa anar? Bé, d'aquella manera. QUIN REMEI! L'imbècil inèrcia dels dies que evapora qualsevol essència d'espontanietat, de fer el que un realment porta dins. Per què és tan difícil?
I som tan fràgils...
Però potser gràcies aquesta frègilitat no podríem ser en un moment donat heroïs, encara que fos per un dia com cantava en Bowie.
Un li agradaria ser més valent, no tan poruc...llençar-se al buit potser? Provar altres coses. Mai es tard. També cal tenir en compte que la vida (sí, aquesta puta vida) el més segur és que tingui un somni sense massa sentit.
Dani T. D. 7/10/2026
son dos estados anímicos
que muy a menudo
se suelen confundir.
Diari secret, 6/10/2026
i veritat al mateix temps.
Déu existeix
i no existeix al mateix temps.
Estic viu
i mort al mateix temps.
Jo soc tu i tu ets jo
sense deixar de perdre
l'essència lluminosa de ningú.
Som lliures
i esclaus al mateix temps.
Ho entenc tot
i no entenc absolutament res
al mateix temps.
Dani 6/10/2026
.jpg)
Vides rares
transiten els carrers
de la ciutat rara.
Mirades rares
incendien pasaitges estranys
en aquest món rar.
Sovint
no sé cap on vaig,
mentre m'arrossegA
aquesta biografia
tan rara.
A voltes, com bon atéu,
envio oracions cap
a un cel llunyà i rar
Dani T. D. 6/10/2026
Naufragios matutinos en el tren de un lunes arrugado, mientras los elefantes amontonan sus interrogantes cansados y despeinados. Destinos to...
.jpg)
.jpg)
