DESIERTOS EN EL ALMA

 Días con desiertos en el alma

cuando el sol nace de espaldas

y los mismos pensamientos dan vueltas y más vueltas

acuchillando el cerebro hasta dejarlo seco

Días de besos que no saben a nada

mientras la ansiedad viaja en ascensor

buscando la última planta

para salir de este infierno tan normalizado.

Días descalzados camino

al cementerio más laboral

para garantizar con vaga ilusión

un futuro de falsa y amable seguridad.

Dani T. D. 6/9/2023

HI HA DIES

 Hi ha dies que la felicitat

sap a tristesa,

dies que duren segles,

dies oblidats al fons d'una maleta.

Hi ha dies amb la cara tallada,

dies amb petons ofegats,

amb les ganes esquinsades,

amb les botes descalses.

Dies sota les putes bombes,

dies atrapats entre les lleis podrides d'un sistema

                                             cada vegada més criMinal,

dies sense uills, ni orelles, ni boques,

dies de merda.

Dies de nens amb fam,

dies de violència gratuïta,

dies sense ganes en aquest món ple

                         d'absurdes de batalles,

de conflictes que es repeteixen

una i mil vegades.

Dani T. D. 18/4/2023

TOT COMENÇA EN UN MATEIX

 Passeja pels carrer d'un diumenge de tardor.
Passeja per la ciutat descosida d'absurds deures laborals. Va marcant un pas ágil. Sempre va amb certes presses, com si la vida es pogués acabar en qualsevol moment. 

  De fet la vida és un moment. Un moment extrany, misteriós, absurd, bell i magic. Un moment accidentat sense massa importÀncia...

  Ell camina darrera de no se sap què, potser del sentit de la vida (com si tot aixó pogués tenir algún sentit).

    O potser camina tan sols per passar el temps, cansar-se i així pensar millor. Ja que caminar es ideal per pensar, i pensar és clau per viure i viure potser és l'espai més idoni per somniar ben despert. Ja que com canta l'Ovidi Motllor: tot comença en un mateix.

Dani T. D. 31/10/2021

CABELLS DE MAR

Cabells de mar

en les secretes bústies

del desig,

sospiren els batecs

de cada paraula dita.

Mentre la ciutat

exagerament civilitzada

pinta totes les seves

avingudes amb llàgrimes

de sorra asfaltAda.

 

Cabells de mar

en cada pregunta

que fa girar el pany

de les portes

dels dies de mai

i de sEmpre.

Dies de res

que també son dies

com tendres

y delicades ferides

a plena llum metinera.

TROBADES MARÍTIMES

En les butxaques

trobo el mar,

en la foscor

la claror

dels teus ulls.

 

En els parcs

trobo el paradís

perdut.

En el record, el coratge

per un present

que em respira

casualment.

 

En les butxaques

trobo el mar;

el ulls de la lluna,

el perfum del silenci

i la tendresa que m'endinsa

en cada ferida de llum.

Dani T. D. 24/10/2021

ME COMEN ENTERO

Las ansias me comen entero.

La vida se fuga en cada esquina,

no sé si voy o vengo,

pero a estas alturas ¡que más da!

Me mato en cada verso

que me desnuda entero,

y luego para ir tirando

me vasta con un poco de alegría que recojo de las sobras de ayer.

Despierto cada día para bien soñar,

aunque a veces quisiera

 naufragar en una isla desierta

y salir como sea de aquí.

El mundo va cada vez va a peor,

y sospecho que la humanidad

ya no tiene remedio, mientras

 nos vamos al carajo con una sonrisa 

                            helada en el corazón.

Tus dulces besos me comen entero,

el deseo se fuga en cada esquina.

Y ya no sé si voy o vengo

pero a estas, alturas ¡que más da!

Dani T. D. 17/09/2021

IDAS Y VENIDAS

   Ojos en el viento alientan los pasos. Un cansancio se va instalando en el cuerpo, en los huesos, en la voz, en el silencio, en las arrugas del pensamiento, en las palabras, en las cosas, en las ropas, en el deseo, ¿en el azar?... 

   El camino ondula, se agita, descansa un poco en un repliegue de la orilla. Hay días llenos de interrogantes, interrogantes de todo tipo, de muchas formas. Interrogantes por todas partes. Momentos que le preguntan a uno a boca jarro: ¿Eh tu, de dónde vienes? ¿Quién eres? ¿A dónde vas? ¿Tienes para un café? ¿Estás vivo o más bien muerto?

   Son las tópicas preguntas, y seguramente las más difíciles de contestar. O sencillamente, son incontestable (como tantas otras preguntas), aunque nos vayamos inventando posibles respuestas a lo largo de nuestra corta vida.

  Durante el descanso, se recuperan fuerzan, se reflexiona, se plantea el de retroceder un poco. Pero eso es imposible. Uno siempre avanza para mal y para bien. Al fin se vuelve a reconocer el misterio que inunda toda la geografía de la vida. Posiblemente sea el misterio la esencia del ejercicio existencial que uno práctica a diario, a su pesar.

  El cansancio no tiene porque ser malo. Puede posibilitar el relajamiento, la reflexión, el sueño y tal vez plantearse otros senderos (aunque en el fondo el camino siempre sea el mismo). El cansancio también forma parte del camino que siempre va a algún lugar, sin duda. Aunque en el fondo lo que importa es caminar, pues en última instancia, a lo mejor el lugar de llegada sea un espejismo. Como tantos otros espejismos que se encuentran, o nos desencuentran. Que esta es otra...

Dani T.D. 6/8/2021 

LES PLATGES DEL COR

  Com que aquell estiu era especialmente rar, va fer un viatge a l'interior, concretament a les platges del cor. Un cop allà es va instal.lar en un hotelet de sis estrelles. S'estaria unes dues setmanes, de moment. Ja que no sabia si tornaria al món exterior. Doncs aquest es feia cada vegada més irrespirable, més previsible i substancialment  buit …

Dani T. D. 27/8/2020

TOTA UNA DISCRETA HISTÒRIA

  Quan la realitat li era massa estranya, en Carles agafava paper i boli, o el pertàtil, i es posava a escriure com un boig per intentar compendre alguna cosa, encara que gairebé sempre no arribava compendre res de res. Però escriure li proporcionava un estat vital, plàcid i certa seguretat. Això li passava sovint.

  Per Carles escriure era com respirar, o més important que respirar. ¿Una exageració? Potser. Però per què no. Al cap i a la fi ¿Què és la realitat? ¿I és tan important la realitat?

Depén. Tot depén. 
  Clar, que escriure no era viure. I viure no era escriure. Però sovint en Carles vivia mentre escrivia, tot evocan l'essència en el mateix sentiment al reconeixe's viu, entre l'imaginació i la més palpable i evidencia vital.  A través del no sempre acte conscient de respirar, des d'una reconeguda  i pactada consciència.

  Aquestes i d'altres qüestions es feia en Carles que, somniava  que arribaria el dia en que es dediqués exclussivament a escriure. Encara que no tenia gens de pressa en publicar. De fet, a vegades estava convençut que publicar no era massa important. Total, potser es publiquen ja masses llibres. o no??? I, de pas, cada vegada hi ha menys lectors.

  En Carles escrivia per necessitat. Necessitat de buscar. Buscar què? Qualsevol cosa? En el fons viure ja era això, buscar. Buscar mentre la mort no arribés.

  Una vegada en Carles va escriure que agafava el tren i se n'anava a un poblet vora al mar. Un cop allí s'instal.lava en un hotelet on una tal Aurora l'esperava. 

 Des de una còmode habitació Aurora i Carles s'estimaven, escrivien i dibuixaven. Aurora era pintora, encara que també escrivia. Escribia poemes, versos que evocaven els seus sentiments més intensos.  Aquests poemes eran molt vitals i magnífics. Després, anava a pintar una estona davant del mar amb un cavallet desmontable. Pintava mons que duia a l'interior d'ella mateixa. Mons que eren tan reals i autèntics com el que estava al seu exterior més immediat.

  En Carles escrivia novel.les i contes. Històries on evocava vides imàginaries que reconeixia haver viscut en alguna altra dimensió.

  Aurora i Carles acostumaven a fer l'amor en la matinada i primera hora de la tarda, després d'un saborós carajillo de rom Pujol (adulterat). Els dos s'estimaven amb passió, sense presses i evocant altres realitats i mons d'escuma humida i suau.. Es perdien entre petons i carícies. Junts recorrien els sempre gratificants laberints dels seus propis cossos. Cossos que es funien entre si, buscant a la fi el principi de l'univers. L'essència dels Déus més humits, en cas de que aquests existisin. Ja que tota divinitat era l'evocació de la fantasia més íntima de qualsevol ésser humà. Realitats que s'alimentaven d'altres realitats que. d'alguna manera, alimentaven el ritme dels dies de l'autèntic Carles, que just ara acaba d'escriure aquesta discreta història.

Dani T.D. 13/8/2020 

MAR DE PARAULES MORTES

Mar de paraules mortes,

masteguen el desig més immediat,

difós per l'atzar tan recalculat

pels dits de la moderna resignació.

Mercats especialitzats en la por

més cibernètica i atractiva, 
disenyen preocupacions fetes a mida,

des de la normalitat més hipotecada.

Mar de paraules buides,

disenyen imatges de boira comprimida

per on es tansmeten l'informació 
més interessada i atracativa.

El futur ja fa un quart d'hora

que s'ha anat de vacances indefinides,

ara tan sols vivim l'ara aquest

que ens fuig cap al no res més absurd.

  Dani T. D. 13/8/2020

AMB EL CAP TALLAT

Amb el cap tallat, amb el cap ben alt.

sense esperar absolutament res

i alhora esperant-ho tot.

Amb  còmica desesperació,

sense cap rumb clar.

Accidentalment adult, absolutament perdut.

Buscant consol sense obsessionar-me massa,

entre els teus tan saborosos fruïts,

tan lluny i tan aprop de res.

Tan savi, com idiota,

tan bonic, com lleig,

tan jove, com vell.

Nascut per somniar despert i,

 de pas, fugir

del món, de tot,

de res,

d'aquest caos

que neix de mi

i m'empaita cap el buit

                         més evident.

Amb tristor i alegria 

des de cada BateC,

amb energia d'infant

des d'una innocència fecunda

sentint desde cada raoNament

mortal i fugisser.

Dani T. D, 10/8/2020

COMO UN MONSTRUO

Sucumbido a una desilusión itinerante,

se colma la voluntad en una contrarreloj

entre la salud y el deseo más hambriento.

El horizonte se inunda de una niebla eléctrica y espesa,

enredando los pasos que me acercan

desde la lejanía más íntima e imposible.

El panorama yace grotesco entre los dedos

de la esperanza más trastocada,

dosificando sus callejones sin salida

donde todo tránsito natural ya es una amenaza.

Tiempos más absurdos de lo normal,

tiempos a destiempo 

que adulteran toda espontanea danza.

Y ya todo se precipita hacia un abismo

sin precedente, 

como un monstruo que nace y muere dentro

de cada uno de nosotros.

Dani T. D. 20/8/2020

¿QUIERES OTRA CERVEZA?

A instancias de los juegos de azar,

se exilia el rey de espadas

en las orillas podridas 

de un realquilado corazón de escayola.

Mientras por aquí el bicho

 ya se ha puesto las gafas de sol,

las que están graduadas para

vigilar con más temple.

La vida va cambiando,

los días parecen distintos.
Pero

los cambios no siempre son para cambiar:

a veces incluso las estadísticas aciertan.

Nuevos tiempos,

frescas crisis,

un poco lo de siempre.

Por cierto, ¿quieres otra cerveza?

Dani T. D. 5/8/2020

¡2 PUTOS DIAS!

    En el fondo me la trae bastante floja que el pais en dónde he nacido (por el más puro azar) se llame España, Catalunya, Hospitalet del Llobregat, Mongolia o Disneypollas. 
Tendría bastante con que los gobernante y el resto de administraciones se limitasen a hacer su trabajo sin enriquecerse  estafando a los humildes ciudadanos de su propio pueblo. Y de paso, hipnotizando al más endeble ciudadano con propaganda patriótica, nacionalista y ¡demás mierdas! En lugar de dar educación, crear trabajo y mucha mucha cultura

 Y que cada cuál viva su historia en plena libertad. Que hable y piense y folle come le de la puta gana. sin necesidad de molestar a nadie.

 Però això es demanar massa.

¡¡Y es que todo es un gran y podrida mentira!!

El género humano no tiene solución. 
Quien fuera un simple  mono, collons! Y vivir, dormir, jugar, amar y pelarsela sin limites, comer plantitas  que suben el ánimo... En definitiva gozar...  Y cuando la muerte al fin viniese a darnos el último beso con lengua (por supuesto), pues nada titis, Bon Nadal y Bon Any y ¡hasta siempre!

¡¡¡Aqui sus quedaís pringaos!!!
Va venga, por Trump, 
¡¡¡que son 2 putos días!!!

Dani T.D. 4/8/2020