CORRE, CORRE, CORRE...

 Va corrents a tot arreu, no ho pot evitar. Sembla com si se l'anés a acabar el temps, la vida, d'un moment a l'altre.

  I al cas és que el temps cada cop se li passa més de pressa. 

 Tot comença de bot matí. A dos quarts de sis en Pep ja està amb els ulls oberts. El primer que fa es meditar uns cinc minuts assegut amb les cames creuades sobre un coixi. Meditar li va bé. O creu que li va bé. Meditar es prendre consciència de la respiració. I així crear un espai obert per sortir de la ment. La ment sovint és manipuladora. La ment crea coses potents que poden, fins i tot canviar el rumb de les coses i dels aconteixements respecte a un mateix. I de pas, canviar el món. Ja que, en el fons tot està dins d'un.

  Després en Pep es dutxa, es vesteix i beu el primer tallat. Tot, en pas àgil. I per últim, agafa la bossa i la jaqueta i se'n va a l'oficina.

  L'oficina és com un mar de disseny, ple de taules i de rostres uniformes que treballen davant de pantalles insulses. En l'oficina en Pep roman assegut unes vuit hores. Durant aquelles hores el seu cervell no para de caminar. Pintar promeses, paissatge, fugides a paradisos artificials i naturals, lluny de la més idiota i pertorbada rutina. Durant l'estansa a l'oficina en Pep no para de corre mental i espiritualment. Corre i corre, i no sap perquè.

  Potser fuig de la por que li crea l'ansietat, que li procura cada situació inventada en la possibilitat d'una vivència propera. O potser, pel contrari, té pressa per cremar el temp, els dies, les tardes, les nits, els dies....Perquè potser en Pep se n'adonat que això de la vida és un laberint fet essencialment de confusió que no té ni la més mínima importància i que el millor que es po fer és corre, caminar de pressa, viure el més lleugerement que un pugui, i sofrir el menys possible. Perquè en el fons res importa res.

  Cap a les sis en Pep recull els estris i se'n va corrents. Agafa el tramvia. Baixa una parada determinada, surt al carrer. Caminar cinc minuts, s'atura en la porta d'un bar. Entra. A la barra recolza el braç i el cul s'acomoda en tamboret.

-Què, el de sempre? -pregunta el Josep, l'amor de la barra

  El Pep es limita a somriure i moure el cap com un caball.

  Deu minuts més tard, en Pep ja s'ha begut la canya de cervesa amb un parell de glops. Duia molta set. Clar, que la set sovint és una ansietat encuberta. Paga per la beguda i s'acomiada. Després s'en va a veure la Sandi.

  Però la Sandi no existeix, o només existeix (o viu) en la imaginació d'en Pep. I potser també és fruït de l'ansietat. Una ansietat que el fa correr rera la promesa de que arribarà un dia en que potser una vida més serena i natural serà possible. Una vida on la Sandi deixarà de ser només un somni, un desig, una obsessió. Un vida i un món on no existeix cap oficina moderna on un hagi de passar unes quantes hores diàries per guanyar-se les garrofes.

Dani T. D. 16/11/2022