De cop i volta em vaig quedar atrapat en una habitació d'hospital. De primeres, no sabia exactament que feia allà. Tot havia passat massa de pressa, postser.
Finalment vaig aconseguir recordar: havia agafat una neumonia a consequència d'un virus que corria pels carrers.
No sé com havia passat.
Em trobava en un estat de profunda confusió. Em sentía molt débil, trist i sentía que la vida ja s'acabava.
La vida, funalment, s'em plantava i m'ensenyava les seves entranyes. I al final què.
I es que tot finalment passa massa de pressa.
Ens enganyem el millor què sabem.
Ens enganyem per soportar la cruesa solitària d'estar viu.
Ens enganyem, ja que no hi ha res més que enganyar-se.
D'entrada, aquella habitació era la d'un hospital, però potser pertenyia al porgatori, o al mateix infern.
Si, ja que, en el Fons, l'infern és un lloc solitari que ha sortit fora del concepte del temps. Un espai infernal on el pensament es converteix en una tortura en vida. Tornura que dóna voltes i voltes i mes voltes al voltant del res més evident.
Aleshores un es planteja coses que semblen prohibides. Un es pregunta finalment quin sentit té tot això.
En darrer terme, sempre m'ha faltat el sentit de la vida.
Suposo que la vida no té gens de sentit.
Un sempre està sol. Sobreviu i gràcies. ¿Però per què sobreviure?
L'enfermetat m'havia dut a fer-me aquells ultimatums.
De cop i volta, la vida em sabia a un fàstic que estrangulava el meu cervell i el meu cor. Potser havia vingut l'hora definitiva. La mort potser no trigaria gaire, inundaría tot el meu ser de tristesa i buidor.
Havia tocat fons i potser ja no hi havia pas enrera. O, qui sap. Potser mudaría de pell, d'ombra, de llum, de sang, d'il.lusions, d'infern...
Dani T. D. 1/3/2021
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario