Em despertó. Vinc d'una nit llarga. No me'n recordó si he somniat. De fet, potser encara segueixi somniant, i la nit segueixi dansant espai enllà….cap al mai més ridícul i absurd.
Ara em trobo
en un desert ple de portes tencades. Intento recordar la vida d'abans, i sento que és un enèsim artifici. Ara no sé on vaig. Dubto del dubte que evoca cada batec que desplaça la raó.
Ai! la raó, la puta raó!! Raó assassina de la vitalitat que susbtrau l'essència de cada moment. ¿De cada moment?
Això, en vinc a referir, el temps. Un no deixa de ser temps en un espai que és finit, i que en prou feines existeIx.
Un, en el Fons, no deixa de ser un accident.
Un atzar desmaiat, Un producte defectuós de la matèria, una frase subordinada que absolutament res significa.
Ara no sé on anar. No sé qui sóc. No sé si sóc de veritat o de mentida, no sé tampoc què faig en aquest fugaç, màgic i patètic univers.
Realitat i ficció, ficció i realitat ¿quina diferencia hi ha? No hi ha cap. O depèn…. Depèn ¿de què? QUI sap. El més lògic és que en difinitiva res existeixi. Tot sigui pura il.lusió que rebota en el mirall de la buidor més misteriosa I Absoluta.
El mès lògic és que la vida sigui un error de la llum i la matèria, que es destenyeXi en la nit més verge dels temps, On tot començament és també tot final. I tot final no deixa de ser una altra excusa que res importa.
Exactament com sempre, com ara, com mai….
Dani T. D 6/3/2020
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario