L'ESSÈNCIA DE TOT DESTÍ

Rerament (els últims vint anys),  en Gerard, li costa un ou d'astruç aixecar-se del llit a les set del matí els dilluns, per anar a treballar. Creu seriosament que hauria de prendre mesures serioses com ara  anar-s'en a viure a la muntanya, a prop del mar, acudir a un bon psiquiàtra o directament posar un bomba a les oficines on treballa. Això darrer seria especialment greu, però no ho descarta pas.

  Per una raó estranya -no li passa tan sols a ell- s'ha fet gran. Ara en Gerard té uns quaranta set tacos, encara que per dins se sent igual d'imbècil que quan en tenia vuit, i somniava en ser pianista i anar de poble en poble deixant les seves melodies més belles.

 Viu amb una dona i un fill. Aquesta familia és absolutament normal, amb el bon sentit de la paraula. Clar que normal... qué es ser normal? Igual esdevenir normal és ingressar per sempre més en una vida profundament rutinària i sense la més minima subtància fins que la mort truqui per l'intèrfon.

   Mentre medita en tot això, Gerard es va enterrant lentament, i per enèssima vegada,  en la mediocritat més estupidament civilitzada,

a cop de teclejar un ordenador fred i gens empàtic mentre es desconfigura l'essència de tot destí, entre wuassap y wuassap.
 Sí, com si fos un miracle  completament del revés.

Dani T. D. 11/6/2018