Encara fent el ximple aquestes alçades...
Matitzo cada mot que escup la raó més tronada. I finalment penc el primer cafè del dia. Em sento bé. O em sento a seques, que ja és més que suficient.. Després em planto a la taula de l'estudi. Prenc paper i boli, i començo a escriure. Però escriure què? Jo qué sé... qualsevol cosa.. Unes peraules recent sortides del forn mímament ordenades per començar a escalfar l'ambient.
Sí, unes paraules que evoquin el generós i tendre desgast en l'exercici esquizofrènic i subtil que un fa a diari en auqesta extranya i confusa aventura de la vida, on tota mena de significat importa menys que unes cagadetes de cabra.
Més tard, m'en vaig a fer tomb. A pescar versos, com em va dir un dia el meu amic en Tom Waits. A vegades no es troba gran cosa, doncs les aigües estàn massa revoltes. D'altres, en canvi, hi han versos, estrofes, quartetes i fins i tot sonets per tot arreu. Un dia em vaig topar amb poema de farina i taronja que prenia la lluna plena en mig de la Gran Via. Em va captivar aquell poema. Em capgirar la vida i l'ànima meva va sentir tot un sotrac, d'amunt a avall.
Els poemes i les cançons estàn per tot arreu. La vida sencera no és més que un versos desconcertants i misteriosos que a voltes es disolen en certa bellesa, i que no signifiquen gran cosa. Però van bé per passar l'estona en aquest món absurd i descosit per les cantonades de mar...
Durant uns mesos vaig sortir amb una cançó d'en David Bowie. Va està molt bé. De tant en tant ens veiem i encara ens estimem.
Més tard, m'en vaig a fer tomb. A pescar versos, com em va dir un dia el meu amic en Tom Waits. A vegades no es troba gran cosa, doncs les aigües estàn massa revoltes. D'altres, en canvi, hi han versos, estrofes, quartetes i fins i tot sonets per tot arreu. Un dia em vaig topar amb poema de farina i taronja que prenia la lluna plena en mig de la Gran Via. Em va captivar aquell poema. Em capgirar la vida i l'ànima meva va sentir tot un sotrac, d'amunt a avall.
Els poemes i les cançons estàn per tot arreu. La vida sencera no és més que un versos desconcertants i misteriosos que a voltes es disolen en certa bellesa, i que no signifiquen gran cosa. Però van bé per passar l'estona en aquest món absurd i descosit per les cantonades de mar...
Durant uns mesos vaig sortir amb una cançó d'en David Bowie. Va està molt bé. De tant en tant ens veiem i encara ens estimem.
Ara us deixo que he quedat amb Ricardo Reis, un poeta amic de Fernando Pessoa. Demà, potser vaig de copes amb Budelaire i el pirata d'en Cioran. Ah, potser s'apunta la Sylvia Plath...
Seguim en contacte..
Dani T. D. 16/1/2020
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario