CARES DE NINGÚ

   Cares de ningú travessen la ciutats dels vàmpirs automàtics. Cares de ningú omplen les oficines, els magatzems, els supermercats, els prostibuls d'incògnit, els centres psiquiàtrics, les aules, les autopistes i els cementiris.

   Cares de ningú, com la meva, consumeixen un enèssim dia més. El treuen de bon matí de la navera comprovant (abans de tot) la data de caducitat. I després d'injectar-se una dosi considerable de cafeïna, sortim disparats al destí més laboral, i fill de Borbó. 

  I una estona cada día, un resa als seus déus particulars, malgrat el seu natural ateïsme. Doncs un, en els fons, es limita a sobreviure. No hi ha més. Cada dia és una aventura, una excursió pel desert més buit de l'immediata realitat, un passeig per l'absurd laberint de l'existència. Mentre els mísils cauen en totes les pantalles (grans, mitjanes i petites) d'aquest món cada vegada més estret, global i hortera.  Això indica que hi ha racons del món en que està morint gent com a mosques, com si res. Com si tot d'una es fonessin amb l'aire perquè sí. Perquè hi ha mandataris que així ho han decidit. Mentre aquí, des d'aquest paradís esfaltat, algú provarà un xampú nou mentre es dutxa. Algú altre provarà de lligar-se a la secretaria de marquètinc. Tot pot ser. Per què no? Ja sap que està casada i ell tampoc. No té res a perdre. La vida cada dia passa més de pressa. Demà ja pot ser massa tard. I tot plegat, què?  

   Cal tractar de viure cada instant, encara que sigui des de la imaginació.

  Total, sovint tanta preocupació, tanta por, tants complexes, i al final un, com tothom (amb la seva cara de nigú), formarà part de la geografia de l'oblit més inevitable, i per sort.

Dani T. D. 4/10/2022