Un, d'entrada, no s'enfada mai. Però arriba una determinada situació que no comprèn, no troba sortida i s'enfada. I s'enfada malament. Cops de porta, cops a la taula, algún que altre insult, o descalificació al contrincant. El contricant que és un familiar, un intimim enemic o fins i tot un amic de tota la vida. En aquell moment un surt fora de sí. El món, el seu món s'en va a n'orris. La vida s'esquerda, L'estat anímic es desborda.
Un no s'enfada mai, i tracta de que així sigui, però a voltes el destí, que és un cabró, ens posa a prova. Arribats aquest punt què fer?
Potser, abans que re, respirar fons, comptar fins a cent a mil, anar a fer un tomb, beure una copa, no fer-se gaire cas, passar pàgina, fer-se una palla, parlar sense alçar la veu, posar-se a veure la Vida de Bryan...
Encara que, un és humà i també a de permetre´s (encara que sigui desgradable) que passin aquest tempestes que alteren els ànims i els nervis.
En el fons, un tan sols aspira a ser una bona persona, però això no vol dir que li hagin de prendre el pél.
Al cap i a la fi la vida és rara, breu (encara que per moments ea fa llarga) i no té gaire sentit.
Ja, la convivència amb un mateix no és senzilla, i amb els demés...
I és que a voltes, encara que un cregui que tingui raó, ha de saber reconduïr la situació. Enriure´s de tot plegat.
Total, res té massa sentit...
Diari íntim 29/7/2024
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario