ESPURNES DE VIDA

 Com passa el temps,

el temps com passa.

De cop un se'n dóna compte, i reprén el camí. Quin camí? Qualsevol. Total, tots els camins son el mateix cami, la mateixa senda cap l'instant més mortal, més efímer,

cap al darrer instant que també serà el primer. El primer instant on tot de nou comença, comença d'imprevist i amb naturalitAt, comença per accident, comença del no-res.

El no-res que potser és un porta de llum cap a la buidor més vital i lliure. Cap al pas següent que va avançant i al mateix temps retrocendent, ja que l'espai no té limits. En l'espai tot batec és el mateix batec, tot rostre és el mateix rostre. El rostre que va seguint un rastre cap al principi. El principi que és el final de tot i res en concret.

I si un és alguna cosa, essencialment és temps, un temps fugaç, un temps efímer, un temps que és ombra que passa entre el cel i la terra, entre l'aigua i l'aire, entre l'aire i el brisa subtil del res. I que FINALMENT  traspassa la llum. La llum que és un oceà de fotons.

Fotons que expresen el temps més lluminós. Temps que en definitiva és la relació dels cossos celestes que ensopeguen als uns amb els altres, i que al ensopegar causen espurnes.

Espurnes d'energia, espurnes de Ràbia, espurnes d'amor, espurnes de por, espurnes de dubta, Espurnes de vida.

Dani T. D. 12/7/2023