FUGIDES DIÀRIES.

 Sovint busco alguna cosa, però no sé quina.

Sovint fujo i no sé de què....

Potser del món, de la immediata i enganxosa realitat, de mí, de tu, de vosaltres, d'ells, de ningú.... 

Finalment fujo cap a la mort més inevitable, ja que la mort no deixa de ser una altra fugida.

A estones em canso de tot, i més concretament de res. Mentre el temps s'escapa entre els dits de l'esperança més lucida i assassina.... 

I a la fi, QUÈ????

rES, que ja és molt.

O molt que sempre resulta ser tan poc.

I mentre, els diaris sagnen des de les primeres noticies,

els fantasmes segueixen gobernant i escopint ximples discursos, i omplint-se les butxaques i les maletes de diners, diners i diners, mentre un s'enganya dient-se que encara hi ha temps.

Sí, encara hi ha temps...

Temps perquè?

Jo què sé...

 Postser per somniar que un està plenament viu, i que la vida potser va de debó i encara es possible en aquest món tan de barata joguina...

 O qui sap...

Dani T. D. 26/3/2024