dilluns i ja estic cansat.
Davant del mirall em tallo el cap:
no reconec aquest jo tan
distorcionat.
La realitat m'espera fora
rera la porta,
com una rara criatura de companyia,
tracto de treure l'aigua clara,
però és inútil.
Mentre les hores
fugen dels rellotges metiders,
tracto de dissoldre l'ésser
que porto dins del cos
(aquest cos de farina),
en el primer cafè del dia
i el sol s'amaga rera els núvols.
Aquest món segueix
sense tenir pràcticament
cap sentit. I potser
millor així,
ja que si tingués realment sentit
seria impossible riure
i respirar.
Dani T. D. 4/3/2024
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario