DIVAGACIONS EN LA CLAROR DE LA NIT

   No ha estat tan terrible, i m'ho he passat bé.
 L'entrepà de frankfurt estava  bó i la cervesa deliciosa. La conversa amb el meu amic, com sempre, ha estat interessant. Hem fet un repàs sobre el que hem llegit rerament, tot posant-nos al dia. La seva companyia m´és molt grata, encara que a vegades... bé no sé com dir-ho...

  ....dec ser jo que m'estic fent gran. Cada vegada em costa més quedar amb algú i sortir a donar un tomb. Anar a dinar, al teatre, al cinema, al museu, al bar de sota casa, a sopar. I això que surto sovint. Però surto sol. No ho sé que deu ser. Potser m'agrada cada cop  més anar a la meva.

 Muntar-m'ho tot sol: sortir, entrar, passejar, volar, pensar en res... sense necessitar a ningú. Fins i tot rerament parlo sol. Sí, què passa? Si pràcticament tothom ho fa. Sense anar més lluny què és pensar? Pensar no és res més que dialogar o discutir amb un mateix. Sembla fàcil però no ho és tan. Un té tota una vida per fer-ho o, si més no, intentar-ho. Coneixa'te a tu mateix, és el que deia l'oracle de Delfos. Possiblement sigui dels coneixements, el més dificil. Diuen els savis que és gairebé imposible coneixe´s veritablement. I de pas, conèixer qualsevol cosa.

  Però tornant al sopar amb el meu amic; la seva companyia ha estat agradable, com sempre. M'ha explica't el que ha llegit i està llegint últimament, hem parlat un poc de política, de Putin, de dones.. En un moment donat a sortit l'Ulises de Joyce. Li comentava que aprofitant que s'ha complert un segle de la seva publicació, l'he tornat a començar per enèsima vegada. I m'està agradant força. Encara que hi ha troços complicats, confosos, rars... Troços en el que James se'n va per les branques...La literatura ja és això: ana-s'en per les branques o per on l'autor li surti de les neurones. L'Ulises és un llibre impossible, m'ha comentat ell. I jo l'he dit que  possiblement sí, però què potser l'encant i la bellesa de l'Ulises és precisament la seva lectura impossible. De fet (en el fons), tota lectura és impossible, com tota escritura, o tota vivència. Com aquest escrit que ara estic fent, al tractar de reproduïr el retrovament amb el meu amic. L'Ulises no deixa de ser un joc, com tota literatura, com tota vida. Un joc que reflecteix les vivències d'un home en un dia. Un 16 de juny pels carrers de Dublin. Dublin, que podria ser perfectament l'Hospitalet del Llobregat en un 21 de febrer.

  Ara estic tornant cap a casa. Ja fa estona que és de nit. Encara hi ha gent pel carrer. Estic cansat, m'aixeco d'hora. Encara que he de reconèxer que s'està bé passejant a aquestes hores. La nit disfressa la vida d'especial misteri. Ara la ciutat sembla com de mentida i potser ho és, com la vida en general (o en capità general).

Dani T. D. 22/2/2022