Agafo el diari i entre les seves pàgines em crida l'atenció una entrevista que li fant a una psiquiàtra anomenada Verónica O'keane. Els meus ulls segueixen amb atenció l'entrevista en aquest dia d'agost que ja declina a les portes d'un setembre que ja vé un pèl atrafegat i encara amb mascareta (encara que a més d'un ens afavoreix.)
Em deixo seduïr per les teòries i conclusions d'aquesta psiquiàtra dublinesa. Entre d'altres coses diu que la nostra memòria, en certa manera, és falsa. Que sempre tenim uns fonaments on anem fixant el que anem vivint des del present, però que sempre que evoquem algún que altre record, inventem algún nou matis, alguna dada, algún nou gest. Per què fem això? Pura supervivència, hi ha que viure. I en certa menera ens mentim a nosaltres mateixos, en el bon sentit de la paraula, per certa higiènie vital i mental.
En époques de melangia o depressió passa tot el contrari. Recordem les coses sense filtre, no enventem res i ens examinem i podem arribar a coclusions molt dures, però també aquests periòdes ens poden servir per fer net, i començar, en certa menera, des de cero en cert espectes de la nostra vida.
No sé. De cop em trobo diferent. M'ha fet pensar aquesta dona, clar que son les seves conclusions, però en certa manera, qui més qui menys, necesitem certa dosis de ficció per viure. O per no viure, que també podría ser.
Tot plegat ja ho deia Shakeaspere: La vida és un gran escenari.
Després m'he anat a pendre un vermut amb el meu amic Henry Chinasky.
Salut.
Dani T. D. 20/8/2021
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario