l'absurd imperi del deure més rutinari.
El tresor més preciat és la més espotània alegria
front els amos i les seves lleis del patroli.
El vertigent de sentir-se viu, malgrat la buidor
existencial. Plena cada vegada d'objectes
que aparentment fant la vida més fàcil,
però també més artificial i
molt més fràgil.
I mentre, es dona voltes, voltes i més voltes
en aquest petit planeta al voltant d'una
llimona gegant i amb les flames soltes
fins que l'endemà es torna a començar
tot d'una.
Si, com si fos un irònic miracle.
Dani T. D. 6/2/2021
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario