EL SUPERMERCAT DE LES PARAULES

  Com aquella crisi ja durava anys, per no dir segles, en Joan va llençar la casa per la finestra i, va muntar un supermercat de paraules. En Joan era doctorat amb filologia catalana, espanyola i anglesa. Era un cul inquiet, ja que a part de la filologia, li interesava moltes coses més. Des del teatre a la cuïna xinesa, passant per la música irlandesa.

  Per dur a terme tal empresa, va rebre ajuda de la seva dona, la Teresa, que treballava com a caixera a Caprabo. I tenia experiència en treballar a un supermercat. La Teresa havia estudiat art dramàtic, però quan va acabar, es va trobar que no li sortien papers.O que no pagavan molt bé, o directament no pagaven re. Aleshores la noia va buscar feinar per un altra banda. Del que fos. Total era qüestió de menjar i pagar-se un lloguer, res més. Després d'uns mesos Caprabo la va trucar per fer de caixera, i la Teresa va acceptar. S'ho va prendre com si li oferissin un paper per una funció diària de dilluns a dissabte. Una funció que duraba vuit hores. La Teresa va aceptar, feliç de la vida. Bé, raonablement feliç, ja que la felicitat complerta no existeix, i si existeix tampoc és recomenable.

   El Supermercat que habia pensat i dissenyat en Joan, era un espai pansat per la gent, amb intenció de que pogués trobar tot tipus de mots. Pauraules que ajudèssin a parlar millor, a pensar més bés, a dubtar amb més eficacia, paraules per expressar-se millor i de pas sentir i estimar, ah i respirar més bé. Sí , perquè a vegades un es tragaba o s'empassaba molt malament les paraules. I aquelles paraules quedaven travessasdes a la tàquia i condicionava l'exercici respiratori. O hi havien paraules mal digerides, perquè havien estat mal mastagades, El lleguantge, al cap i a la fi, es l'àliment de la nostra  consiència i pensament. Podríem dir que estem aquí gràcies a les paraules. Però, bé això és un altre història, i com bé deien les pàgines de La Història Interminable, i s'haurà d'explicar en un altra ocació.

  El cas és que no va ser gens fàcil engegar aquell establiment on s'oferien paraules. L'Ajuntament va posar pegues des del  principi i d'altres institucions autonòmiques i estatals. Era normal. Contra menys inquietuds tingui la població, millor pels 4 fills de puta que es reparteixen el món. Però en Joan com venia de familia baturra i era molt tossut, li va posar pabrots (els va comprar al super o treballava la Teresa) i va sortir-se amb la seva.
  Els primers mesos de la vida del supermercat de les paraules van ser dur. Els primers clients entraven am esceptisime. Però poc a poc aquell negoci va prosperar. Els clients tornaven a la recerca de noves paraules. Descubrien paraules noves, o paraules que dites d'un altre manera podien ajudar a canviar la visió de les coses i això podia contribuir a canviar la vida de la gent.

Tot anava bé, quan un dia en Joan va desaparèixer en misterioses circumstàncies. Alguns diuen que va tenir un accident de tràfec, d'altres que com era filòleg i els filòlegs estàn una mica tronats que es va tallar les paraules, però la versió més fiable (que no oficial) es que un Cristòfor Montbrau el va liquidar, ja que era un perill públic.
  Però com es pot ser tan provocador, i oferir llum a la vida? pER FAVOR!!!!!!!!!!!!!!!!!

Dani Torralba, juliol 2014