UN MOLT HONORABLE CONDUCTOR D'AUTOBÚS

   Farà unes setmanes em vaig pujar a un autobús ja que havia quedat amb una amiga, per sorpresa meva el conductor d'aquell vehicle 

municipal era el mateix Carles Puigdemon. A primer cop d'ull vaig pensar que senzillament era un home que se li semblava molt. Però no, era l'autèntic. Els demés passatgers (alguns, no tots) així m'ho van confirmar. Seguidament, ja assegut, vaig pensar que aquell autobús potser es dirigia al carrer Indepèndencia o l'Avinguda de la llibertat. S'em va escapar al riure per sota el nas. Aleshores vaig tenir la temptació de preguntar al mateix Carles Puigdemont que diantre feia un tipus com ell conduínt un autobús? Amb les peles que haurà fet i xorissa't aquest geni de la política catalana. Però no em vaig moure del meu seient. Aleshores vaig treure de la bossa que duia, un llibre d'en Pere Calders i em vaig summergir en la seva fantàstica lectura. De tant en tant alçava la vista per veure aquell peculiar conductor. Vaig reconèixer que no conduia malament. Clar, que un autobús no és un país, malgrat que un autobús pot ser perfectament la metàfora d'un país. O al revés, potser un país no deixa de una metàfora d'un autobús. Quin país? Quin autobus? Bé, això ja és l'opció de cadascú. I si de cas això ja seria una altra història.

  Encara que no les tenia totes. Perquè, i si aquell autobús em portava a un lloc lluny del meu destí? Esperava, allí assegut en aquell transport públic que em dugués a casa de la a Paula, la meva amiga. Li havia de dir tantes coses... I això que tan sols feia una semana que no la veía. Però la bona amistat i el bon amor ja és això. I aquella amistat era més que una amistat, però en fi això ja forma part de la intimita d'un. 

  Vaig tornar a la lectura d'en Calders, però no vaig poguer, alguna cosa fallava...no estava massa atent a la lectura. Seguía donant voltes al voltant del conductor d'aquell autobús.  Si de debó era el que semblava qui era, això l'humanitzava de cap a peus. Vaig pensar que potser en Carles P. havia recapacitat i volia conèixer el seu país des d'un punt de vista més realista i autèntic. O, senzillament, que s'havia cansat de la política i volia tornar a començar fent realitat un dels somnis de la infantesa: ser conductor d'autobús. Clar, que si això passés, es demostraria no únicament que no fos espanyol, sinó que ni tan sols fos català. Perquè els polítics d'aquets país mai deixant la política i els negocis que es desprenen d'ella (encara que aquest siguint legals), encara que s'exiliïn al país del Nunca Jamás.

   Podia ser, per què no? Sovint donem per suposades moltes coses, masses coses i això potser ens impedeix viure amb més autenticitat.

   Minuts més tard ja havia arribat al meu destí, vaig sentir que alguna cosa havia canviat, no sabia exactament el què i vaig aprofitar per gaudir més que mai de la companyia entranyable de la meva sempre estimada Paula.

Dani T. D. 17/6/2021