DIVINS DIVENDRES

   Divendres. L'autobús ve ple de pressa i una mandra exitencial em despentina la raó. Avuí em permeto el luxe de relaxar el jo (suposant que el jo existeixi, o potser sigui pur maquillatge de l'ànima) Obro el llibre, és de Faulkner, autor complicat i alhora poeta senzillament genial. Per moments sento que el llibre parla de mi. Em trobo en una cruïlla, cada dos per 3 em passa. I el temps se'n va tan de pressa, cada cop va més de pressa. El temps va assegut en aquest autobús al meu costat. Curiosament també està llegit el mateix llibre que jo. L' autobús segueix corrent cap al meu lloc de treball, quina mandra i, de pas, quina merda. Aquesta condició d'esclau modern i civilitzat acabarà alguna vegada? Qui sap. Potser tot sigui qüestió del temps. L'autobús s'omple i es buida de passatgers. De cares de moltes formes, rostres cosits a un mòbil, mòbils que transporten missatges, missatges de tot tipus que comuniquen (o no) tota mena de coses. Mentres els meus ulls resegueixen cada paraules que un dia va escriure el mestre William Faulkner i per uns moments tot el meu ésser experimenta grata felicitat. I me n'adono que tot el demés no importa massa.

Dani T. D. 4/6/2021