Quan la realitat li era massa estranya, en Carles agafava paper i boli, o el pertàtil, i es posava a escriure com un boig per intentar compendre alguna cosa, encara que gairebé sempre no arribava compendre res de res. Però escriure li proporcionava un estat vital, plàcid i certa seguretat. Això li passava sovint.
Per Carles escriure era com respirar, o més important que respirar. ¿Una exageració? Potser. Però per què no. Al cap i a la fi ¿Què és la realitat? ¿I és tan important la realitat?
Depén. Tot depén.
Clar, que escriure no era viure. I viure no era escriure. Però sovint en Carles vivia mentre escrivia, tot evocan l'essència en el mateix sentiment al reconeixe's viu, entre l'imaginació i la més palpable i evidencia vital. A través del no sempre acte conscient de respirar, des d'una reconeguda i pactada consciència.
Aquestes i d'altres qüestions es feia en Carles que, somniava que arribaria el dia en que es dediqués exclussivament a escriure. Encara que no tenia gens de pressa en publicar. De fet, a vegades estava convençut que publicar no era massa important. Total, potser es publiquen ja masses llibres. o no??? I, de pas, cada vegada hi ha menys lectors.
En Carles escrivia per necessitat. Necessitat de buscar. Buscar què? Qualsevol cosa? En el fons viure ja era això, buscar. Buscar mentre la mort no arribés.
Una vegada en Carles va escriure que agafava el tren i se n'anava a un poblet vora al mar. Un cop allí s'instal.lava en un hotelet on una tal Aurora l'esperava.
Des de una còmode habitació Aurora i Carles s'estimaven, escrivien i dibuixaven. Aurora era pintora, encara que també escrivia. Escribia poemes, versos que evocaven els seus sentiments més intensos. Aquests poemes eran molt vitals i magnífics. Després, anava a pintar una estona davant del mar amb un cavallet desmontable. Pintava mons que duia a l'interior d'ella mateixa. Mons que eren tan reals i autèntics com el que estava al seu exterior més immediat.
En Carles escrivia novel.les i contes. Històries on evocava vides imàginaries que reconeixia haver viscut en alguna altra dimensió.
Aurora i Carles acostumaven a fer l'amor en la matinada i primera hora de la tarda, després d'un saborós carajillo de rom Pujol (adulterat). Els dos s'estimaven amb passió, sense presses i evocant altres realitats i mons d'escuma humida i suau.. Es perdien entre petons i carícies. Junts recorrien els sempre gratificants laberints dels seus propis cossos. Cossos que es funien entre si, buscant a la fi el principi de l'univers. L'essència dels Déus més humits, en cas de que aquests existisin. Ja que tota divinitat era l'evocació de la fantasia més íntima de qualsevol ésser humà. Realitats que s'alimentaven d'altres realitats que. d'alguna manera, alimentaven el ritme dels dies de l'autèntic Carles, que just ara acaba d'escriure aquesta discreta història.
Dani T.D. 13/8/2020
.jpg)
.jpg)
