lunes, 5 de octubre de 2015

ELS LIMITS INVISIBLES DEL SISTEMA

   Massa sonvnt en C es sorprén a ell mateix en una llarga oficina, plena de taules, cadires, ordinadors i telèfons que, els molts mamons, no paren de sonar. I en C mai sap com ha arribat fins allà. Llavors, arribats aquets punt, sempre es diu que allò correspont a un error del sistema, com moltes coses. I en C es proposa molt seriosament de sortir d'aquest sistema. Però no és tan fàcil. Clar que també podria ser de que en C ja estigués fora del sistema al no seguir plenament les cordanades que se suposa que una lletra ha de seguir (qui diu lletra, diu número, camell, gallina, o persona). Però sempre en C, per covardia o vagancia (mai ho sap del tot) SEMPRE acaba fent el que fa tothom, que no és altre cosa que treballar de valent. Encara que hi ha una gran part de la C que mai hi és del tot a la oficina. Aquesta part de la C sempre es troba passejant, escribint, bebent cerveses estimant la M o senzilla masturbant-se o no fent res, doncs en el fons per viure realment bé, no cal fer res. És aquest sistema tan imbèCill que en enganya, i nosaltres hi queiem a quatre potes com uns perfectes capullos.
   A vegades en C viu sol com una col, però està bé (o de puta mare) amb ell mateix. Fa el que li dona la gana: surt, entra, s'asseu a una cadira, llegeix la guia de telèfons de la A a la Z, pensa, fa veure que pensa, i es creu que pensa (no és l'únic, més de la meitat de la població li pasa. Estudis recents fets als EEUU així ho indiquen).
  D'altres vegades el C queda amb la M i van al cinema. No precisament a veure una pel.lícula d'aquelles d'acció i sexe que també. Generalment van al cinema per analitazar i, de pas, críticar la textura i la comoditat de les butaques. Aleshores quan arriben a conclusions sobre aquest tema tan polèmic, fant un informe i ho envien al ministeri de Cultura.
Curiosament mai han tingut resposta.
  De tan en tan la M està especialment cariyosa i agafa al C i van cap a l'habitacíó. Després mengen galetes de xocolata.Aleshores es plantegen en casar-se, però cap dels dos ho veuen massa clar, perquè potser s'estimen massa i els dos saben que també necessiten, cadascú, el seu propi espai. A més els dos estàn fora del sistema (o això creuen)

    A vegades en C escriu pàgines plenes de poemes i contes. Li agradaria viure del que escriu i dir a déu (amb les dues mans) per sempre més a la tan avorrida oficina. Però potser el C només escriu amb la fantasia de sortir per sempre més del sistema. Encara que sovint és el C es pregunta que hi faria un cop sortit del sistema. Potser intentar d'entra de nou. El que fa tothom, amb possibilitats de prosperar.


Dani Torralba, 5 octubre de 2015

viernes, 2 de octubre de 2015

ESTRATÈGIES QÜOTIDIANES

  Abans d'obrir la porta s'havia d'aixecar de la butaca. Havia de treure's les mans de les butxaques i donar-se impuls per tal d'aconseguir una poisició horizontal del seu cos intentant, així, de conservar l'equil.libri. Assolint finalment una postura perpendicular repecte al terra i al sostre. I en això que una mandra que li havia unundat de sobte el cos i part de l'ànima li impedia de fer aquest esforç. Aleshores la vida sencera se li va presentar com un hipotesi del seu propi moviment físic i, de pas, existencial. Però en el fons és tot més sencill: tot moviment no deixa de ser una il.lusió que acaba en un inevitable i tendre naufragi mortal. Al cap i a la fi acabaria per obrir la porta. I que hi trobaría més enllà de la porta?
Segurament una altra butaca i una nova porta per obrir. Però això son vagues suposicions, és clar.

  Dani Torralba 2/10/2015

jueves, 1 de octubre de 2015

LES BONES MANERES

Convé no estresar-se,
 mai perdre els estreps, el control,
somriure sempre
dir que sí,
créixer apropiadament
madurar correctament,
demanar les coses bé i pel seu nom,
 aguantar com un príncep el tipus.


Comportar-se segons l'edat, 
pensar amb mesura
sense aprofundir gens en res,
sentir sense traspassar els límits,
aspirar a no ser massa lliure,
ni massa un, ni massa tu
ni massa jo ni massa nosaltre,
ni massa ningú.

Buscar un grup d'amics
per sentir-se acceptat per algú
encara que un mateix
a cap mirall es pugui veure,
tenir un amor que garanteixi
l'efectivitat més equil.librada
encara que no hi hagi
cap tipus de conecció.

O acceptar la condició incondicionada
d'alguna que altra classificació
social establerta i legal.litzada
 perquè el neurotisme 
d'un es pugui maquillar
fins assolir la catogoria d'autòmat,

i així contrubuir perquè la societat
sigui sent la més moderna,
equil.librada i sofisticada de les civilitzación.

I sinò
alguns bars i
 farmàcies ja no tanquen en tot el día... 

Dani Torralba, 1/10/2015

miércoles, 30 de septiembre de 2015

RAONS DE LES VAQUES BANQUERES

  Si vull puc comprar un paraigües exclusivament per ballar o per anar el cinema, plogui o faci sol.
 D'entrada Els objectes tenen el seu ús concret, però això és un engany DE D'UN bon principi.
¿Qui diu que un és fa gran i madura? Bé, sí, però tampoc és del toT cert, certes drogues sociològiques i contraindicades també ens ajuden.  I molt. I massa....

Som segons les nostres conviccions i crences. Però totes les conviccions i creences poden estar equivocades des d'un principi. De fet estàn equivocadiSSSSSSSSSSSSSimes!
Vivim la nostra idea de vida
però aquesta idea només és AIXÒ, una idea o com a poc dues, Després les idees estan fetes de paraules, tot tipus de paraules: primes, gruixudes, fines, dissecades, aragones, reals, ficticies.
¿Què vull dir amb això?
D'entrada moltes coses                                    i també vull dir res, ABSOLUTAMENT RES!!!!!!!!!!

El que m'agrada és jugar amb les paraules. Jugant amb les paraules faig moure la suposada realitat i, de pas puc moure aquest món I LA RESTAAAAAA DELS PLAAAAAANEEEETTTTTEEEEEES! I estrelles!
I ventiladors a pedalssssssssssssss!
lA REALITAT sempre es suposa. perquè ¿què entem per realitat?
A part és que hi han moltes, milers de realitats que constanment ens neixen, i ens moren. En imaginen, ens somnien, ens desitgen com éssers insectes que volen al voltant d'un vidre. Aquest vidre és infinit i a través d'ell traspuen colors. Colors que tendrament (encara que a vegades també bastant cruelment) en orienten cap la ficció de les nostres propies passes que camin cap a l'anhel escullit  o, no escullit.

I en això el TEMPS que s'assembla molt amb la paraula FEMS:

pERQUÈ ¿Què és el temps?

Una ficció que s'enreda en l'alteració de la memòria projectada cap un futur que té els mitjons absolutament trencats.

En fi...Fins un altre estimats seguidors del més neuròtic vent i de les coses que no son els que son com els bisbes o els paraigüen entesos en tot tipus de rotllos sortits de la garganta ximple de tot polític anacrÒnic..

Dani Torralba 30/9/2015

martes, 29 de septiembre de 2015

PARADOXES QÜOTIDiANES

Camí de la feina em vaig haver d'aturar davant d'un semàfor que s'havia posat vermell. Coses de la vida. Aleshores vaig aprofitar per treure'm una paraula d'una de les butxaques de la jaqueta. Sí, així com ho escric, ja que des de feia unes tres semanes quan em vestia de mi mateix a primera hora, em posava unes quantes paraules a les butxaques, ja que sovint el cap està massa ple. Falta d'espai? O sencillament, el cervell, no dóna per més, i que li vaig fer...
 Bé, quan vaig mirar la paraula que m'havia tret, em vaig endur una generosa sopresa, ja que aquesta paraula era Paradoxa. La paraula paradoxa sempre m'ha agradat. Pardoxa, sóna molt bé a les oïdes, sembla el títol d'un brutal disc de rock. Encara que no sé ben bé que significa. Bé, més o menys, és l'afirmació d'una aparença contradictòria en ella mateixa. 
    El semàfor va canviar de color. Les meves cames travessaren la carretera, mentre el meu cap jugava amb la paraula Paradoxa a fet i a amar pels passadissos de la meva ment. Llavors em vaig adonar que potser no anava a treballar. Que potser anava a una sessió de meditació experimental. També em faiga adonar que a mida que vivia m'anava morint. Clar, que possiblement ja estiguès mort. Sí, m'havia mort només néixer. Era un mort que vivia fingint que vivia.Mes o menys com tothom.

  Un cop arribat al lloc de treball, em vaig concentrar en l'activitat. La veritat no sé perquè treballo, bé, per diners. Però i a part d'això? Què trist. O no, tot plegat un què fa aquì? O en qualsevol lloc d'aquest fugaç univers?

La meva feina era molt simple: regar plantes de plàstics, empaquetar ideas d'altra gent i enviar-les per correu a diferents parts del món, i fianalment atendre el telèfon i el correu elèctric. Guanyava el suficient pel lloguer del pis i pels favors de la carinyosa Eulàlia.

Aquell día va ser un punt d'inflexió en la meva vida. Ara ho sé mentre escric aquestes precipitades (que no anticipades) línees mentre m'adono que la vida no té gens de sentit, i que per tant un ha de viure plenament cada instant com li doni la puta gana i com si fos el darrer, ja que que cada instant és el darrer. Qui sap si un cop mort, no s'acaba tot. I res de nou torna a no començar..Exactament com aquesta vida.

Dani Torralba, 29 de setembre, 2015

lunes, 28 de septiembre de 2015

RIALLES MENUDES D'UN TIGRE DE PAPER

   Des de fa cert temps (ara no ho puc culcular amb certesa) que surto de casa sense ego. I escolteu, m'ha canviat la vida. Ja sé que és no fàcil fer aquest tipus d'exercici, i que sents dubte té els seus perills. Sense anar més lluny, si vas sense ego pel carrer o a la feina, et poden tencar de per vida en un centre psiquiàtric. Ja qué té mala premsa això de no tenir ego, o un jo gens definit. Perquè un ha de saber definir-se en tot moment. Saber un qui és, d'on ve, on va...O sigui construir-se a base de creences o/i d'idees. Cosa que està molt bé d'entreda, però si anem a mirar totes aquesten crences o idees, vincles i fins i tot codicions, no deixen de ser una totat ficció. Ja que necessitem de la ficció per sobreviure.

  El que vull dir es que sense ego em sento més jo, o més tu, o més ell. Ja que cada persona no deixa de ser un punt de vista (més enllà de la ficció del seu ego). Aquest punt de vista pot canviar o no. Però en veritat sempre canvia. Atura-se és una manera sofisticada de moure's.

Sense ego puc inventar-me una altra menera de caminar, d'estimar, de cantar, de parlar, de masturbarme, d'escriure, de parlar, de mirar, de dansar, d'escoltar música, de col.locar-me, de dir el que no penso necessariment.

Perquè ¿per què ho hem de classificar tot?. 
Un dia la mort em vindrà buscar, i s'acabarà tot. I s'acabarà res, i aleshores potser, quan ja no sigui res, ABSOLUTAMENT RES, comenci a viure de debó.

Encara que ¿Qué és de debó?


Dani Torralba, dilluns, 28 de setembre 2015

miércoles, 23 de septiembre de 2015

NADA DE NADA

Paseando con un corazón de alquiler
por la ciudad de las neuróticas prisas,
voy sorteando el deseo mordido
entre las esquinas de un azar
que se disfraza de mi destino.

Los años de celofan pasan
cada vez más deprisa
y me siento más idiota
al entender cada vez menos cosas,
al comprender cada dia
nada de nada.

Paseando con los pies en el cielo
no sé a dónde voy,
perdí el rumbo en unos grandes almacenes,
y ahora solo doy tumbos
hasta que difinitivamente la Muerte
me tumbe.

El tiempo me envuelve con sus mentiras
evaporando mis pasos
hacia un espacio que se agranda,
por momentos,
en su propio vacío,
fusionando así la memoria con la imaginación,
el olvido con el propio destino.


Dani Torralba, 23/9/2015

NO DEJA DE SER UN SUEÑO

 Cada día es el primer y el último día. Cada día es un nuevo salto mortal. Cada día es una excusa para reír. Cada día se vuelve a empezar po...