PARADOXES QÜOTIDiANES

Camí de la feina em vaig haver d'aturar davant d'un semàfor que s'havia posat vermell. Coses de la vida. Aleshores vaig aprofitar per treure'm una paraula d'una de les butxaques de la jaqueta. Sí, així com ho escric, ja que des de feia unes tres semanes quan em vestia de mi mateix a primera hora, em posava unes quantes paraules a les butxaques, ja que sovint el cap està massa ple. Falta d'espai? O sencillament, el cervell, no dóna per més, i que li vaig fer...

 Bé, quan vaig mirar la paraula que m'havia tret, em vaig endur una generosa sopresa, ja que aquesta paraula era Paradoxa. La paraula paradoxa sempre m'ha agradat. Pardoxa, sóna molt bé a les oïdes, sembla el títol d'un brutal disc de rock. Encara que no sé ben bé que significa. Bé, més o menys, és l'afirmació d'una aparença contradictòria en ella mateixa. 

    El semàfor va canviar de color. Les meves cames travessaren la carretera, mentre el meu cap jugava amb la paraula Paradoxa a fet i a amar pels passadissos de la meva ment. Llavors em vaig adonar que potser no anava a treballar. Que potser anava a una sessió de meditació experimental. També em faiga adonar que a mida que vivia m'anava morint. Clar, que possiblement ja estiguès mort. Sí, m'havia mort només néixer. Era un mort que vivia fingint que vivia.Mes o menys com tothom.

  Un cop arribat al lloc de treball, em vaig concentrar en l'activitat. La veritat no sé perquè treballo, bé, per diners. Però i a part d'això? Què trist. O no, tot plegat un què fa aquì? O en qualsevol lloc d'aquest fugaç univers?

La meva feina era molt simple: regar plantes de plàstics, empaquetar ideas d'altra gent i enviar-les per correu a diferents parts del món, i fianalment atendre el telèfon i el correu elèctric. Guanyava el suficient pel lloguer del pis i pels favors de la carinyosa Eulàlia.

Aquell día va ser un punt d'inflexió en la meva vida. Ara ho sé mentre escric aquestes precipitades (que no anticipades) línees mentre m'adono que la vida no té gens de sentit, i que per tant un ha de viure plenament cada instant com li doni la puta gana i com si fos el darrer, ja que que cada instant és el darrer. Qui sap si un cop mort, no s'acaba tot. I res de nou torna a no començar..Exactament com aquesta vida.

Dani Torralba, 29 de setembre, 2015