Des de fa cert temps (ara no ho puc culcular amb certesa) que surto de casa sense ego. I escolteu, m'ha canviat la vida. Ja sé que és no fàcil fer aquest tipus d'exercici, i que sents dubte té els seus perills. Sense anar més lluny, si vas sense ego pel carrer o a la feina, et poden tencar de per vida en un centre psiquiàtric. Ja qué té mala premsa això de no tenir ego, o un jo gens definit. Perquè un ha de saber definir-se en tot moment. Saber un qui és, d'on ve, on va...O sigui construir-se a base de creences o/i d'idees. Cosa que està molt bé d'entreda, però si anem a mirar totes aquesten crences o idees, vincles i fins i tot codicions, no deixen de ser una totat ficció. Ja que necessitem de la ficció per sobreviure.
El que vull dir es que sense ego em sento més jo, o més tu, o més ell. Ja que cada persona no deixa de ser un punt de vista (més enllà de la ficció del seu ego). Aquest punt de vista pot canviar o no. Però en veritat sempre canvia. Atura-se és una manera sofisticada de moure's.
Sense ego puc inventar-me una altra menera de caminar, d'estimar, de cantar, de parlar, de masturbarme, d'escriure, de parlar, de mirar, de dansar, d'escoltar música, de col.locar-me, de dir el que no penso necessariment.
Perquè ¿per què ho hem de classificar tot?.
Un dia la mort em vindrà buscar, i s'acabarà tot. I s'acabarà res, i aleshores potser, quan ja no sigui res, ABSOLUTAMENT RES, comenci a viure de debó.
Encara que ¿Qué és de debó?
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario