domingo, 22 de febrero de 2015

¡GRACIAS JAVIER KRAHE!

 Como dice Sabina en la película "La Vida Privada De Javier Krahe", "si este país fuese como a mi me gustaría que fuese Krahe seria un super ventas de discos". Yo lo reafirmo. Francia tiene a Brassens. Bueno, yo no soy francés pero también tengo discos de Brassens. Aquí tenemos a Javier Krahe, un genio de la poesía cantada. De la música que se escucha a sorbos. De los versos irónicos que se escuchan, se mastican, se digieren para hacer la vida más ligera. Como un sueño, o como algo divertido y placentero. Versos cantados como:

"La otra tarde fui a una iglesia
que era fiesta de guardar
me dio un ataque de amnesia
no podía recordar 
a quien coño fui a rezar,
yo que siento por Jesús
¡repelús!"
 .de Los caminos del señor, 1984
 o

"Me gustas democracia 
porque estás como ausente"

.Toser Y cantar, como citando a Neruda

Y esa canción que hizo de la Odisea de Homero, que cuando la escucha uno  es la delicia de los dioses, es como leer el poema de Homero en cinco minutos:

 "Yo que de Ulises he sido
de Penelope el marido
y me alejé de esa joya 
por unirme a Argamenón,
que iba a la guerra de  Troya
me pedía el cuerpo acción"
  
Gracias Javier Krahe, no sólo disfruto escuchándote en disco o en directo, pues te he visto en cuatro ocasiones, sino que aprendo. Y además recuerdas entre estribillo i estribillo  que hay que vivir riendo, no hay otra forma. En este mundo que a veces resulta tan ingrato continuar respirando. En fin ya sabeís por dónde voy, o no, por que claro luego pasa lo que que pasa. 

   El mundo está al revés, si un tió cómo David Bisbal es super ventas en discos y Javier Krahe no, algo falla. Sabina tiene razón. Sabina empezó cantando con Krahe, en la Mandragora. Grabaron un disco con el mismo nombre en directo junto  a Alberto Perez en 1980. De la Movida Madrileña, los más punks fueron ellos. Riete de Los Pegamoides, ríete de los Nacha Pop, ríete de los Futura.

Krahe sin duda es un fenómeno. Hombre culto, sencillo. Vale, no lo conozco personalmente. Pero soy devoto de sus canciones.
¡Gracias Javier Krahe!

"No sé tus escalas
por lo tanto eres muy dueña
de ir por ahí diciendo
que la tengo muy paqueña."
-De Un Burdo Rumor, 1981.

Y como dice Sabina en el disco de La Mandragora: "Ahora viene, el único el maravilloso, el de los dedos vertiginosos, el rock duro de Javier Krahe.

Escuchad a Krahe, id a sus recitales...Sereis mejores personas, sin duda!

¡Que se joda David Bisbal, y ya de paso el mismo Sabrina, con sus pectorales!



.Dani Torralba,  20 de febrero de 2015.

sábado, 21 de febrero de 2015

OTRA VEZ

Otra vez volveré a matar la tardes,
para salir corriendo hacia ningún lugar,
i sentir que todo es efímero,
sentir que somos instantáneos,
sentir que estamos vivos, más somos mortales.

Un día más, un día menos.
No se que hago aquí, no se a dónde voy.
Aprovecharé para cultivar la alegRía,
aprendiendo de la tristeza,
bailando contra la amargura.

Otra vez empezaré
a desaprender para volver a aprender
hasta el fin, hasta el NUNCA.
Y seré más niño día tras día
para escapar de las caras seriaS y asqueadas del deber adulto,
del consumismo civilizado y futurista
que sólo promete mierda enlatada.

Porque vivir no es consumir ni conseguir,
ni acumular, ni llegar a nada,
vivir es soñar bien despierto hasta el final.

Y en todo final tal vez
empiece un nuevo principio,
y si no empieza nada
pues ¡mejor!


Dani Torralba. 20 febrero, 2015

sábado, 14 de febrero de 2015

OTRO MILAGRO

  Otra vez me despierto y empiezo el día. Una sensación de irrealidad me penetra el espiritu, pero el cuerpo reacciona de un modo regular, reconociendo el ritual de la costumbre, la costumbre no tiene que ser un inconveniente. Al contrario.
Hoy es como ayer, pero diferente. El tiempo es como el río de Heráclito. Y la vida también, no deja de cambiarnos. Ya que somos cambio, como tal i comodice la genial canción de Bowie.
  Los días no dejan de ser pequeñas travesías que nos traviesan y nos sacuden entero, de la cabeza a los pies. Son pequeñas vidas en nuestra vida. Y quien sabe quizás despertamos para soñar a consciencia y danzar al compás de la melodía del tiempo, hacia el olvido más evocador. Sí, como otro milagro mundano y mortal.
Sí, todavia todo es posible y, lo mejor siempre está por llegar.

Dani Torralba 14 febrero, 2015

domingo, 25 de enero de 2015

SOM FINITS

Som finits, no durem per sempre
som fràgils,
Som pur sentiment i som agua
salada que en forma
de llàgrima
nàufraga  dolçament cap el mar.

Som llum, som una espurna
pura rialla
un accident,
un atzar en un desig
mig descuidat.
un espai en el vent,
o bé un vent en cap espai.

Som finits comediants
que ens acabarem morint,
i som la pura enveja
dels déus.
Som el cel i som l'infern
el principal assassi del nostre temps
en aquest viatge ple de llum
i d'ombra.

Som ara i aquí,
un teixit de sommins,
uns cabres boges,
uns ningús que creuen
ser algú
de tan en en tan o constantment.


Sí som finits
sortosament som finits.

Dani Torralba, gener 2015

domingo, 18 de enero de 2015

LIMITS EN LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

  Hi ha límits per la llibertat d'expressió? A mi em sembla que si ha respecte, no té per què a haver-hi. Tothom és lliure de pensar i d'expressar el que vulgui. Les creences, religioses o no, també son lliures i mai s'han d'imposar a ningú. Encara que a vegades doni la sensació contraria. 
  Hi ha gent que mai compartirà la meva opinions ni la meva poca fe en cap ésser que pugui manipular, d'alguna manera, les meves passes cap a una vida després d'aquesta vida (quina mandra, una altra vida!) Però això és molt sà. Som una societat plural, on hi viuen moltes cultures i maneres de fer. Venim de la il.lustració, del renaixement,  dels grecs, dels romans, dels àrabs... I això és sà i dóna una enorme riquesa . Una gran cultura. I això no ho hem de perdre mai de vista.
  Com no em perdre mai de vista el sentit de l'humor com a punt de vista vital per tot, crec jo. Això també permet cultivar millor un sentit crític vers el món, i vers nosaltres per descomptat. El sentit de l'humor ens permet relativitzar les coses. En el fons res és massa important. Al cap i a la fi un s'acaba morint, i morir-se tampoc és tan terrible. Bé, en una societat tant materialista com aquesta, la mort crea frustració, però es pur marketing consumista que no porta enlloc.
Em desvió del tema, ho sento.
El que vull dir en aquestes línies és que expressar-se lliurament és sa. Riure's de coses aparentment sagrades es saníssim. I el que no li agradi que s'ho faci mirar, que estem en el segle XXI i no en l'Edat Mitjana.

Si hi ha algún Déu, cosa que dubto, ha de ser tot un caxondo mental! Si no vaja tifa de divinitat!!!!!!!!!!


Dani Torralba, gener 2015

domingo, 11 de enero de 2015

CHARLIE HEBBO

 El que va passar el passat dimecres 7 de gener a París, és molt fort. Assassinar a dotze persones que pertenyien a la redacció de la revista satirica Charlie Hebbo és lamentable y terrible.  Alguna cosa no funciona, potser son els barbars que venen a carregar-s'ho tot. Encara no m'ho acabo de creure. No tenen sentit de l'humor. Ja sabem que és un petit sector radical, però és molt greu el que va passar.
 Perquè si assassinen el bon humor, estàn assassinat la vida i la llibertat. La gent que no té sentit de l'humor és perillosa i avorrida. I té cara de moc. A més a més no només estant atemptant contra la democràcia d'occident, sinò que atemptant també contra els seus germans de l'Islam. L'Islam tembé és un món interesant i i ric, però aquest radicals li estan creant mala reputació


Les religions tendeixen a no tenir massa o gens sentit de l`humor. Ja sé que aquest és un altra tema, però també és una cosa a reflexionar. Si Déu existeix, segur que té sentit de l'humor. L'humor és amor. Saber riure's de tot, començen per un meteix, és bàsic i sa per la salud mental i espiritual, al menys per a mi. A més tot és relatiu,
Res és tan seriós. Una vida sense riure no val la pena. Jo també prefereixo morir de peu i rient, que viure agenollat.
  Dani Torralba, 11/1/2015

domingo, 4 de enero de 2015

UN AÑO MÁS?

Del azar inmedaiato
al deseo jamás escrito,
pasan los días de papel
ante los ojos de piedra.

De un carro hecho de estrella
en el cielo suspendido,
sortea el destino
que sacude mis más entusistas zapatos
hacia la nada más
misteriosa y desbocada.

 Un año más o menos,
pues según como se mire,
el tiempo no deja de ser
un estado mental, 

Tal vez una paradoja más
como este sueño mortal
que acaso es la vida,
que acaso es vana ilusión.

Dani Torralba, 4/1/2015

ANSIOSES HORES

      Ansioses hores de plata planegen pel nou paisatge  d'un dimecres esgotat de res en concret, rebotant per les parets  d'un temp...