AL CENTRE DEL LABERINT

  De cop sona el despertador: les sis i vint del matí. Collons, dilluns altra vegada! No hi ha masses ganes pràcticament de res, i menys de treballar. Em quedaria una estoneta més dormint, o quasi tota la jornada. Però no. A la fi m'aixeco tot desafiant la força de gravetat. Més o menys com Isaac Newton, el celébre inventor de la rentadora: Newton, Newton...

  Ben mirat, això de posar-se dret és l'essència de tota angoixa existencial. Un clara senyal de que l'espècie humana és una espècie idiota i amb clar objectiu destructiu. 

Per molt que diguin els entesos.

 Ai, qui fos una simple tortuga de terra. O millor, un ficus. O encara millor, un boci de vent ben àgil i lliure.

 Però en fi, un s'acaba aixecant encara que mai sàpiga realment perquè. Suposo que és aquest l'encant viure. El vertigent existencia entre diversos buidors. Buidors que s'omplen, s'omplen de llum i ritme. S'omple per buidar-se, i es buiden per omplir-se.

  I finulment quan un està a punt d'arribar al seu destí, tot canvia sobtadament. I el que estava dins, ara es troba fora. I el que estava ben lluny, ara estrova a la volta de la cantonada.

  I es que per bé o per mal, un sempre es troba al centre del laberint. Per molt que avanci, per molt que vulgui tornar enrera.

Diari secret, 10/25