NO HI HA SOLUCIÓ

   Aquells anys van ser terribles, encara que a vegades els recordi amb certa tendresa.

  Aleshores un servidor tenia vuit o nou anys vivía en una casa amb jardí i molt il.luminada. Era el segon de dos gemans i una germana. El meu pare era professor i la meva mare modista. La nostra era una família feliç. Bé, més o menys, com totes les famílies. Els nostres pares ens habien educat segons les tradicions de la nostra cultura, però també en estimulaven a obrir-nos a altres cultures que venien d'occident via europa, doncs el món cada vegada més tendía a una rica  globalitazació. O això era el que deia el meu pare, i el pare era una persona molt culta.

 La convivència entre els cristians, musulmans i jueus era notable. No hi havia cap problema.  Encara que de tant en tant hi havia algún que altre conflicte, però la cosa semblava que sempre guanyava el sentit comú. 

  Els records d'aquelles edats sovint son bastant confusos, encara que sempre queda al fons del cervell una éssencia perfumada de dolçor i tendresa, sobretot si un té la sort de que els seus pares l'hagint estimat.

  Tot era perfecte, però una nit tot va canviar. Ens va despertar una gran explossió que va fer petar tots els vidres del menjador i d'altre habitacions. A part d'aquella, van venir altres explosions. Al principi ningú podia saber de que es tractava, però a mida que van anar passant les hores sabíem que eren bombes. Bombes que expressaven la fi definitiva de tota convivència. Llavors encara era petit per saber-ho, encara que intuia que alguna cosa s'havia trencat.

  Aquella nit ja no vam poder dormir. La Nïam, la meva germana que llvors tenía uns cinc anys, no parava de plorar. Els altres germans estaven espantats com els meus pares i com jo.

 La nit següent encara van haver-hi més explosions, per el que el meu pare va decidir fugir cap a França on tenía un germà que feia uns quinze anys vivía fent de traductor amb la seva esposa, els seus dos fills i la nostra avia. Vam trigar al menys una semana en sortir d'allà. No va ser fàcil. El meu pare ho va tenir clar des del principi: no val la pena viure sota un conflicte que no té solució, i vull viure en pau amb els meus. 

  Vam tenir la sort de sortir d'allà, on tota la ciutat s'estava transforman en un cementiri o infern. No tothom va tenir la meteixa sort. Allà vam deixar familiars, amics i gran part del nostre cor. Va ser molt dur la veritat.

  Des d'aleshores el conflicte segueix. Aquestes alçades, no hi ha ni bons ni dolents. Els dos bandols son tan innocents com culpables, i fins que no es posin d'acord els governs, no hi ha solució.

  Fins que no ens posem en la pell dels altres, la convivència pacífica mai serà possible.

Dani T. D. 30/1/2024