NOUS PROPÒSITS

 

  A finals de novembre, va començar a rumiar una llista amb nous propòsits de cara a l'any vinent. 

   L'Ovidi no era massa partidari de fer aquestes coses. Però en fi, per provar-ho. A més va pensar que potser apuntar propostes en un paper li vindria bé per aclarir les idees.

 Per començar la llista, va buscar pel seu despatx una llibreta. Quan la va trobar es va seure en la taula tot agafant un boli per apuntar. Ara no li venia res. 

   Fins que va recordar que dos dies abans, mentre passejava pels marges de la ciutat amb les mans a la butxaca, es va plantejar d'iniciar un viatjar cap endins. Aquelles alçades de la vida (tenia cinquanta dos anys) estava comprovant que la vida anava cada cop més de pressa. I què tot plegat, què? 

  Potser valia la pena començar a plantejar-s'ho tot amb molt més en calma.

No corre tant.

Que corrin els altres, el món, les gallines, el tren, el sistema...

  Hi ha tantes coses per gaudir i que son de franc: el sol, el vent, l'amistat, la soledat, la llibertat, l'amor, el sexe, caminar, el sentit de l'humor....

  I parlant del sentit de l'humor, mai hi ha prou. L'humor desperta punts de vista i fa que l'ofici de viure sigui més lleuger i a l'hora, molt més profund. Sí, l'humor és un cosa molt seriosa. Sense anar més lluny, un ja s'aixeca del llit cada dia del llit gràcies a l'humor. Bé, més o menys, gràcies a l'humor.

   Però no sempre el sentit de l'humor té bona fama. Perquè l'humor dóna llibertat. El sentit de l'humor no és explicar acudits a tort i a dret,  tampoc és faltar el respecte gratuïtament de tot el que es mou.

  L'humor és molt més. L'humor és una cosa molt seria, l'humor pot donar sentit a la vida. L'humor sempre comença per no pendre's tan seriosament això de la vida i no creure's tan tan tan....campana,

Ja ho tenia, i l'Ovidi va apuntar:

-Vull viure amb molt més humor. En el fons és el que deia Cioran: riure és la única excusa de la vida.

  A partir d'aqui l'Ovidi es va anar animant. Es va proposar seguir coneixen més coses. Conèixer a noves persones, conèixer noves facetes de les seves amistats, viatjar més. Encara que tampoc feia falta grans viatjar, que tembé. Sino que el sentit del viatge, encara que fos anar a peu o agafar el metro, fos recuperant un actitud més innocent, més fresca, més lliure i més poètica. Sense anar més lluny, la vida ja és el gran viatge, o no?

  A mida que anava avançant amb la llista, l'Ovidi s'anava donant compte de que no estat fent una llista gens convencional, estava fent una llista vital.

Potser no la cumpliria, però apuntar aquells propòsits ja era tot un pas endevant.

Després li va venir al cap:

Vull ser més humil. Aprendre a despendre'm de coses que un no necessito. És difícil, sobretot en un sistema capitalista tan ferotge, tan irresponsable i tan mediocre.

Ben mirat, si un reflexiona tampoc es necessita tan per viure. És dificil, ja que es pot caure en la contradicció. Fins i tot en la frivolitat. 

Però s'ha d'intentar.

La vida és efímer, i ens oblidem que ho és. Estim aquí, en aquest món, tan sols de pas. No arribem a ser practicament res, encara que l'ego més ximple ens digui lo contrari.

En el fons viure és molt senzill.

  Arribat a aquest punt, l'Ovidi  abandonà la llista. I va decidir anar a donar una volta per un parc que li agradava. Després potser faria un vermut en el bar de sota de casa.

Dani T. D. 7/12/2023