ESTÀS SEGUR DE VOTAR EL QUE VOTES?

  Era diumenge, una nova jornada d'eleccions generals. Quina mandra anar a votar, pensava en Tomàs mentre s'aixecava passades les nou del matí.

  En Tomàs tenia clar el seu vot, votaria a les esquerres, els progressistes. Encara que tenia els seus dubtes. Li tentava no votar. De fet, no seria la primera vegada. Total, tampoc era una obligació votar, era un dret. I la democracia, com va dir aquell ministre anglés que fumava puros, és el menys pitjor dels sistemes.

  En el fons potser l'estat ideal és l'anarquia, però no estem preparats. Això implica que tothom es faci càrrec d'ell mateix respectant la vida dels altres com si fos la d'un Però clar, això és la mare de les utopies.

  Pensava totes aquestes coses, mentre en Tomàs anava fent coses. Havia passat per la dutxa, i després d'un petit entrepà i un cafè havia anat a buscar el diari, mentre seguia dialogant amb sí mateix.

  Les esquerres fan el que poden. També estàn sotmesas i/o contaminades per aquest sistema capitalista. Que en principi és un sistema que funciona, però sempre la balança es  decanta més pels que tenen més poder. O sigui, més peles. I massa sovint els que tenen més peles no són els més convenients perquè la societat avanci d'una manera més humana i justa. Ai, jo què sé! És tot tan complicat... Potser haríem d'apendre dels micos. Menys lleis i més estimar-nos uns els altres. Fer l'amor, dormir, menjar, meditar, fer l'amor i escoltar a Bruce Springsteen. Per cert, parlant del Bos, quin pajaru, déu està forrat el paio. Canta al proleteriat, però...Bé, com tots...com en Sabina, per exemple, que va dir fa poc que no era tan d'esquerres com abans. M'ho crec, però també em fa una certa pena. El cap i a la fi el món és pur teatre.

  Ja amb el diari sota el braç, en Tomàs va entrar en el bar La Guerrilla. Havia quedat amb la Sol a fer el vermut. Després anirien a votar i més tard a dinar. I després segurament acabarien estimant-se en la generosa geografia de la tarda.

  Saborejant el vermut i unes patates braves els dos amics discutien i feien juguesques sobre qui guanyaria les eleccions.

-Quedaràn molt ajustats i hauràn de pactar. Ara és el que es porta. Mira, potser és el resultat d'un algoritme dissenyat per alguna poderosa multinacional. Perque avui en dia importa ben poc el qui guanyi. No diré que tots els partits polític son els mateixos xoriços, perquè de Vox a Sumar o als socialista hi ha un abisme. Però les decisions més importants venen ja d'asferes més altes: grups econòmics, bancs internacionals i tot el casino de merda que mou aquesta societat criminal, tan prospera i tan civilitzada. Bé, és la història de sempre, només que s'estàn esgotant els recursos naturals. Hi haurà que fotre al cap a altres planetes, satèl.lits o estacions espaials.

  Això és el que pensava la Sol. Una dona de quaranta-set anys que es dedicava a fer exposicions arreu del món amb les seves grans teles. Es guanyava bé la vida. No es podia queixar. Vivia com pensaba, pensaba com parlava, i parlava sense gaires filtres però amb educació i una elegant ironia

  Després de fer un glop de vermut, la Sol va continuar una estona més exposant les pinzellades del seu pensament:

-Com bé saps jo no votaré. T'acompanyaré al col.legi electoral. Total una en el fons mai està segura de votar el que vota. Tampoc tu tens ni idea del que votes, a que no? Però no ens hem de preocupar, ja que en el fons ningú té ni puta idea de res.

  Acte seguit, en Tomàs va demanar dos vermuts més. El capitalisme te coses bones.

Dani T. D. 9/8/2023