A veces cojo el metro hacia ninguna estación en particular. Salgo a navegar por los tripas de la ciudad de mi ansiedad más secreta. Y en verdad, no se que busco. Es la vida, quizás...Una idiota herida de luz...
Un espacio para disimular un cierto compás respiratario. En el metro encuentro miradas despeinadas, mirades rectangulares, miradas miopes, miradas sin ojos. Encuentro también todo tipo de excusas. Sí, si, sí todo tipo de excusas. Excusas quadradas, excusas con manos, excusas ojos. Ojos que preguntas con interrogantes afilados. Y en eso que el metro naufraga en la estación de la soledad más cósmica y arañada. Y la vida al fin se resuelve despejando una incognita mÁs.
Dani Torralba 11/10/2015
Poemes, dibuixos, contes, reflexions, articles, aforismes, y més disbarats...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
NO DEJA DE SER UN SUEÑO
Cada día es el primer y el último día. Cada día es un nuevo salto mortal. Cada día es una excusa para reír. Cada día se vuelve a empezar po...
-
Massa s ovint neix mort el dilluns, però un reneix entre les cendres d'un jo caducat i passat de moda. I els termòme...
No hay comentarios:
Publicar un comentario